dilluns, 29 de setembre de 2008

LEXICON OF LATIN DERIVATES

A més de l'antic i difícil d'aconseguir diccionari de MEYER LÜBKE, que recull els derivats neollatins patrimonials dels mots llatins, existeix un lexicó que acabe de descobrir i que voldria presentar-vos. Es tracta de:

"A LEXICON OF LATIN DERIVATES IN ITALIAN, SPANISH, FRENCH AND ENGLISH",
de James H. Dee, i publicat en 1997 en Alemanya per Olms-Weidmann.

Es una eina útil en la nostra tasca, a pesar de que es limita a tres llengües romàniques i no té en compte els significats, però té l'avantatge d'incloure a més dels mots patrimonials els cultismes. Hi ha un exemplar en la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona.

dijous, 31 de juliol de 2008

VOCABULARIO ROMÁNICO

Ha sigut una grata sorpresa per a mi descobrir en la Biblioteca de Lletres Romàniques de la Universitat de Barcelona la segona edició del VOCABULARIO ROMÁNICO: Diccionario de las lenguas románicas, de Miguel Vallés Giménez, publicat l'any 2007.

Es tracta d'un diccionari que recull el lèxic "fonamental" de les varietats neollatines (anomenades "idiomes" per l'autor), incloent llengues establertes (portugués, castellà, francés, etc.), llengües discutides (asturià, aragonés, etc.), altres varietats (com el milanés, sicilià, etc.) i criolls. El llistat dels 34 idiomes (+ el llatí) tinguts en compte en el diccionari és el següent:

Portugués, gallec, asturià, castellà, judeocastellà, aragonés, català, gascó, occità, provençal, arpità, valdostà, francés, acadià, való, romanx, ladí dolomita, friulà, piamontés, milanés, genovés, venecià, italià, cors, napolità, sicilià, sard unificat, campidanés, romanés, arromanés, a més de tres criolls (capverdià, papiamento i haitià) i el llatí.

Cada verietat té entre 1300 i 1800 entrades, traduïdes a totes les altres varietats, fent un total de 59.667 paraules distintes del latín que hablamos y escribimos ahora unos ochocientos millones de personas, una importantísima parte de la Humanidad.

El VOCABULARIO ROMÁNICO traduix les paraules d'una varietat a les altres varietats atenent al significat. És, per tant, un complement al -ja antic- ROMANISCHES ETYMOLOGISCHES WÖRTERBUCH de Meyer-Lübke (1935), que presentava les paraules de les distintes varietats neollatines que deriven del mateix ètim, indicant llur distint significat. Un i altre diccionari són, per tant, instruments molt útils per a estudiar quines paraules cal emprar en un model de llengua comú a totes les varietats neollatines.

Les dades del llibre són les següents:

Autor
Títol
Miguel Vallés Giménez
Vocabulario románico : diccionario de las lenguas románicas
Publicació Barcelona : [l'autor], 2007 (Service Point)
Edició 2a. ed. rev., corr., actualitzada y ampl.
Descripció 2 vols. (538, 552 p.): quadres
ISBN 978849316030X (o.c.)

9788493160333 (v. 1)

8493160326 (v. 2)

dilluns, 19 de maig de 2008

GRAMMATICA ET DICTIONARIUM

Com hem dit, triar d'entre les formes que es donen en les llengües romàniques una variant comuna segons uns criteris universalment acceptables no és una tasca fàcil. Problemes en eixe sentit apareixen ja a l'hora de posar-li títol al nostre projecte de gramàtica neollatina. Caldrà titular-la grammatica (amb dos ems, com en italià grammatica, o en francés grammaire -en francés pronunciat amb una sola em!-), o bé gramatica (amb una em, com en portugués i castellà gramática, en valencià gramàtica, o en romanés gramati)? A més, caldrà afegir un accent gràfic sobre la segona a? I hauria de ser agut (á) o greu (à)? Les possibilitats són, per tant, al menys sis: grammatica, grammática, grammàtica, gramatica, gramática, gramàtica. Quina forma triar?

Com ja hem dit, al projecte "Neolatino" no li correspon realitzar eixe tipus de tries. Per això, i davant la necessitat de posar-li un títol a la gramàtica, sembla necessari emprar el llatí clàssic en casos així fins que l'ús establisca unes formes neollatines estàndards. Per tant, parlarem de la Grammatica Neolatina i del Dictionarium Neolatinum. I per la mateixa raó he reanomenat este blog amb l'expressió llatina Neolatinus.

divendres, 16 de maig de 2008

ENFOCAMENT DESCRIPTIU

Vaig iniciar el projecte "Neolatino" fa quasi dos anys conscient de la ingent tasca que m'esperava però impulsat per la ferma convicció de que un estàndard comú per a totes les llengües romàniques seria factible. He anat estudiant la fonètica, l'ortografia, la morfologia (la sintaxi encara no), el lèxic, així com la història lingüística i sociolingüística de les distintes varietats neollatines i en cada punt he tractat de "descobrir" quina, de totes les formes presents en les distintes varietats neollatines, és la que pertany a eixa llengua comuna que subjau amagada. En molts casos està clar quina és, especialment quan la forma llatina (del llatí clàssic o del vulgar) s'ha mantingut en la majoria de llengües. Però quan en totes o en la majoria d'estes s'ha donat alguna innovació respecte al llatí, no sempre hi ha una clara unanimitat en les evolucions. I en estos casos ens trobem davant de distintes formes i triar-ne una o altra (o la llatina!) implicaria prendre una decisió que a mi no em correspon.

És per això que temps arrere déiem: "El meu projecte “Neolatino” pretén desenvolupar una variant comuna, mescla de les llengües romàniques, seguint uns criteris objectius i universals, i proposar-la al món neollatí. No obstant, davant de la dificultat de trobar uns tals criteris, i la meua mancança d'autoritat en matèria de codificiació del llatí modern, és necessari incloure distintes variants quan siga impossible triar una forma segons uns criteris universals, per a que siga així el propi usuari de la llengua el que faja la tria. Per tant, la meua proposta de llengua comuna serà composicional i polimòrfica."

En eixe sentit cal elaborar una gramàtica i un diccionari neollatins que s'abstinguen de fer una selecció de formes concretes amb les que els potencials usuaris podrien no estar d'acord (cosa que abocaria el projecte al fracàs). Cal oferir-li a l'usuari una presentació conjunta de totes les variants per a que este puga seleccionar per sí mateix les formes que crega convenients. O siga, necessitem una gramàtica i un diccionari neollatins amb un enfocament descriptiu, no prescriptiu.

A més, per tal d'ajudar a l'usuari a valorar i comparar els avantatges i desavantatges de les distintes formes caldria indicar quines formes són més etimològiques, quines són les emprades per més parlants, quines son les lingüísticament més centrals, quines podrien ser més comprensibles, etc. Així s'estaria orientant, recomanant certes formes segons distints criteris a triar per l'usuari, sense caure en la prescripció. Per exemple es recomanaria l'ús dels articles definits lo, el, il i le front a altres formes més particulars (l'article portugués o, que ha perdut la l, o les formes posposades del romanés).

Resumint, el model de llengua comú no existeix subjacent, amagat, i no es pot descobrir i presentar al món neollatí. Cal fer-lo encara, cal triar les seues formes, i això és cosa de tots.
Per això necessitem una gramàtica i un diccionari neollatins amb un enfocament descriptiu, comparatiu i històric (en comptes de normatiu o prescriptiu), que farà possible que els usuaris, lliurement, realitzen un primer acostament mutu i sense imposicions inicien un procés de convergència que amb el temps ja podria dur a un model de llengua comú acceptat per tots.





dimecres, 19 de març de 2008

VERS L'UNIFICACIÓ DELS PARLARS NEOLLATINS

“(...) mais de quatre dirán que io so una il.lusa e que ço que io hai propausat es utópic e pauc mens qu’un impossible metaphysic... Bah! L’história de sempre quan hom ditz quelcom de nou.”

Michel Ventura Balanyà, amb el pseudònim d'Euphemia Llorente, escriu este paraules en 1930 en defensa d’una llengua escrita comuna per a catalans i llenguadocians. És bell comprovar com el seu somni es basa en els mateixos principis que m’impulsen a mi respecte a les llengües romàniques. M’he permés fer una sel·lecció del seu article Vers l’unificació dels parlars d’Oc (Entre corxets les meues paràfrasis):

Existix una lengua d’oc [una lengua neolatina], plá segur, mas una lengua d’oc faita bricas e bocins, long temps en stat de ruinas, e val la pena de trabalhar per a conservar petits dialectes o petitas lenguas? Aixi anam pas en loc.

Es clar que tant.bé hom cultivará litterariament los dialectes [las lenguas romanicas], peró paral.lelament cal intentar far l'unificatió formant una unitat lingüistica superior a tots los parlars locals.

(...) una lengua qui no será ne lo valenciá [lo portugués], ne lo provençal [lo francés], ne lo gascó [lo castellàn], ne lo lenguadociá [l'occitan], ne lo cathalá, ne lo lemosi [l'italian], etc., etc., mas, que será tot açò a la vegada: La lengua d’oc [lengua neolatina] unificada.

Per a arribar far la restauratió de l’idioma grand (ço que sembla una necessitat) caldrà recular. Caldrà studiar lo lenguatge dels auctors classics [dels autors latins e medievals], aprofitar dels parlars popularis actuals [de las lenguas romanicas actuals] tot ço que siga utilisable, e far tant.bé quelcom de novel, (tot ço que calga) quand las bricas e bocins no servixquen per a la restauratió.

Car, es sabut, que tota lengua parlada es un ensemble de dialectes qui han qualques characters communs, e qualques altres de differents. En cambi, tota lengua escrita, unificada, es quelcom d’artificial, de conventional, d’uniformat. Es la resultant de la fusió dels dialectes, es l’unió dels bocins per a obtenir lo tot harmonic, restaurat e grand. Quelcom qui stá per damunt de tots los parlars popularis. E per a obtenir açó, cada dialecte ha de far lo maximum de concessions possible.

Es clar que tota reforma d’unificatió supposa reglas de lectura per a las diversas contradas d’oc [contradas neolatinas]. Açó es d’una necessitat indiscutible. Amb la graphia phonetica es impossibla l’unificatió. Cal la graphia etymologica e stablir reglas de lectura per a cada dialecte [cada lengua].

Per açó io començ per sacrificar las formas (per mi carissimas), de mon parlar natal. Hai procurat, procur, e procurarai sempre, adoptar totas aquelas formas dels altres dialectes [da las altras lenguas romanicas] que poden a mon opinió (sempre tangibla) nos conduzir a l’unitat de la lengua d’oc [de la lengua neolatina] (...). Se tots los occitans [los neolatins] fan lo mateix, arribarem ben tost a l’unitat desitjada.

Me sembla que sens gaires sacrificis hom pot aconseguir una unitat relativa ja ara mateix, es a dire de bon començament.

Encara d’altras reformas caldrá far segons lo grau d’unificatió inicial qu’hom vulga attenyer e d’usqui a arribar a l’unificatió totala o absoluta, ço qu’haurá d’esse l’obra del temps, e de l’evolutió incessant.

Igual que Michel Ventura animava als occitans a emprendre reformes convergents, jo anime als parlants de les llengües romàniques a participar activament en el procés de convergència neollatina usant la seua pròpia variant i simplement evitant formes que pugueren ser difícils d'entendre per part d'altres parlants i emprant altres formes més generalment comprensibles (formes bé provinents de dialectes de la seua llengua, de la seua llengua antiga, o d'altres llengües neollatines).

Un exemple del "neollatí valencià" experimental que jo tracte d'usar (de moment només en el foro neolatino): La paraula valenciana "adjectiu", derivada del llatí ADIECTIVUS, a més de perdre la S final com totes les llengües romàniques, i perdre la U (transformada després en O) com l'occità, el francés, el romanx i el romanés, ha canviat la V per una U, mentre el romanés i el romanx la conserven (adjectiv) i el francés simplement l'ensorditza (adjectif). Sembla aconsellable adoptar la forma "adjectiv", més general, pronunciant-la com el francés "adjectif", ja que el valencià ensorditza les consonants finals (igual manera que el valencià verd, escrit amb la consonant sonora origial, es pronuncia sord "vert", corresponent-se amb el francés vert).


dilluns, 17 de març de 2008

VERS L'OCCITAN

"E ara hom pot veure los disbarats de la reforma linguistica fabrenca qui nos ha alunyat de l'unificatió occitana considerablement."


Ha sigut per a mi una agradable sorpresa descobrir, gràcies a la revista Paraula d'Oc, la figura de Michel Ventura Balanyà (Reus 1878 - Madrid 1930), un filòleg de principis del segle passat que defengué la unió del diasistema occitano-romànic. Proposà un estàndard comú per a catalans, valencians i occitans que evita dialectalismes i es basa en l'etimologia, el qual, ben mirat, fins i tot resulta un model de llengua útil per a la comunicació amb parlants d'altres llengües neollatines!

"L'unificació dels parlar d'oc se podrà mamprendre solament partint del cathalà medio-eval e de la lengua dels trobadors. En los temps medio-evals hi hagué certa unitat lingüistica. Caldrà doncs recular e cercar la vertadera forma grammatical e lo vertader mot en los nostres auctors classics, si bé havent compte de l'evolutió natural de la lengua e dels novels mots que las arts e las scienças han apportat al lenguatge en tots los paisos del mond en los temps moderns. (...)

Caldrà doncs que sacrifiquem las formas characteristicas de cada dialecte en bé de l'uniformitat de la lengua scrita nostrada. Aixi, nosaltres, los valencians, haurem de tornar a usar l'article (
lo) que usaren los classics (...). Caldrà que los cathalans, rebutgen las formas del subjunctiu en i e admittent las classicas usadas a Valencia e bona part de Catalunha. Caldrà usar qualques formas maylorquinas, per exemple, la forma de la primera persona del singular del present de l'indicatiu menj, pens. (...) Caldrà que rebutgem los plurals en es e usar los provençals en as, a no ser que tots los occitans adopten la forma en es (...). Caldrà usar las formas classics dels pronoms complements me, te, se, nos, e vos, en loc de las formas dialectals em, et, es, ens, us, que nos separan ara dels altres parlars occitans. Caldrà usar la conjunctió copulativa e (e no la i o y) com fant los auctors classics (...). Caldrà usar las formas medio-evals en -atz- -etz- -itz- -otz- de la persona vosaltres dels verbs per exemple: menjatz, voletz, venitz, sotz, en loc de menjau, voleu, veniu, sóu. Caldrà scriure l al loc de ll inicial com trobem en los classics (...) e caldrà scriure yl o lh en los casos ont los provençals scriuen ara lh. (...) Caldrà que los provençals scriguen l en loc de u final: mal, caval, solel, castel. Caldrà supprimir la n final dels mots provençals com natiò, bè, vi, pà (...).


La postura de Michel Ventura Balanyà ens pot semblar esperpèntica, ara que el català i l'occità són dos llengües distintes, però lo ben cert és que fins el segle XIX autors valencians, balears i catalans usaren el terme llengua llemosina (que ve de la ciutat occitana Llemotges) per a denominar la seua llengua.

Segons Georg Kremnitz (1989), professor de filologia romànica de la universitat de Viena:

Les varietats parlades catalanes i occitanes formen, des d'un punt de vista lingüístic, parts d'un únic contínuum geogràfic que presenta diferències graduals més o menys inapreciables. Per això, des d'un punt de vista lingüistic, l'assignació dels parlants de les zones frontereres a una o l'altra llengua depén sempre d'elements subjectius i la consideració de criteris extralingüístics.


diumenge, 3 de febrer de 2008

CONVERGÈNCIA ROMÀNICA

En el món hi ha milers de llengües i com sabem són tan distintes que la comprensió entre parlants d’unes i altres és, normalment, impossible. Sorprenentment, a pesar de les seues diferències, deriven totes d’una llengua mateixa ancestral (o d’unes poques), parlada en algún moment de la prehistòria. La raó d’esta evolució, i per què ha tingut lloc de manera tan divergent, cal buscar-la en els canvis lingüístics que a tota hora introdueixen els individus en la seua manera de parlar. Aquestos canvis lingüístics són conseqüència de factors interns (el desgast fonètic i semàntic, l’èmfasi i l’analogia) i externs (la influència d’altres llengües), que si bé són universals, poden tindre resultats distints, i poden interactuar de diversa manera. L’evolució, per tant, no segueix un patró fixe, és distinta en cada parlant, cada lloc i cada moment.

Eixes evolucions divergents inevitablement dificulten la comunicació, i activen automàticament entre els individus que necessiten comunicar-se mecanismes de convergència. El més important d’ells és la imitació, gràcies al qual els canvis lingüístics s’estenen entre els parlants. Adoptem d’altres persones pronúncies, expressions, etc. i amb el temps això dóna lloc als sociolectes, als dialectes i a les llengües, segons el grau de contacte entre els individus, els grups socials i les zones geogràfiques. O siga, si disminueix o es perd el contacte entre zones, grups, o individus, els canvis lingüístics s’estendran menys i es produeix una divergència lingüística, una fragmentació, mentre que si augmenta eixe contacte es dóna el procés contrari, una convergència.

En el nostre món globalitzat i en el marc de la U.E., la comunicació entre els pobles és cada volta més freqüent i necessària. Quines conseqüència tindrà això sobre la diversitat lingüística europea està encara per vore. Acabarem parlant tots anglés? Desapareixeran les altres llengües? En l’àmbit de les llengües romàniques podria donar-se un procés de convergència que seria una continuació del que es donà en cada país-nació entre els seus dialectes llatins després de l’edat mitjana, després de suparar aquell aïllament quasi local de la societat feudal. No obstant, la llengua que actualment fa les funcions de llengua internacional, la llengua model imitada per tots, és una llengua germànica, no una romànica, i açò dificulta el procés de convergència romànica, en realitat el fa innecessari, ja que estem immersos ja en una convergència europea o més bé mundial.

La tendència natural, per tant, és acabar tots parlant anglés. Però hi ha un element important que s’oposa: l’afecció dels individus i els pobles a llurs llengües. Les llengües, efectivament, són instruments de comunicació, però han esdevingut també un element fonamental de la identitat dels individus, dels pobles, i aquestos es mostren reticents a perdre-les. Només cal pensar en l’oposició dels països europeus a declarar l’anglés llengua oficial de la U.E., encara que ho és de facto, i a pesar del gran cost que tindre 23 llengües oficials suposa per a l’administració europea. Abans d’afavorir una llengua, els estats de la U.E. s’estimen més promoure el plurilingüísme o projectes com EUROCOM (vore http://www.eurocomcenter.com), que pretén augmentar la comprensió entre els parlants de les llengües romàniques, germàniques i eslaves. Açò, de nou, obri noves possibilitats a una futura convergència romànica. Però encara és massa prompte per a predir els resultats.

El nostre projectre NEOLATINO s’emmarca en aquest context.

divendres, 11 de gener de 2008

UNA VARIANT COMPOSICIONAL PLANIFICADA

Diversos camins podrien conduir al món llatí cap a una varietat lingüística comuna que servira d'intercomunicació entre els parlants de les llengües romàniques:

  • Reprendre l'antic llatí.
  • Adoptar una de les llengües romàniques actuals:
    • la més influïent internacionalment (francés), o
    • la més parlada (castellà), o
    • la més "central" entre totes (el valencià), o
    • la més semblant al llatí (italià), o bé
    • altres llengües, segons altres criteris.
  • Desenvolupar una nova varietat composicional, mescla de les llengües romàniques. La mescla pot sorgir:
    • pel contacte oral de parlants de distintes varietats (com l'antiga koiné grega, o el portunyol entre Brasil i Uruguai),
    • pel contacte escrit de parlants de distintes varietats (com la llengua escrita alemanya),
    • de manera planificada amb una sel·lecció de formes per part d'un agent estandaritzador (com els estàndards del romanx, ladí, el basc).

El meu projecte “Neolatino” pretén desenvolupar una variant comuna, mescla de les llengües romàniques, seguint uns criteris objectius i universals, i proposar-la al món neollatí. No obstant, davant de la dificultat de trobar uns tals criteris, i la meua mancança d'autoritat en matèria de codificiació del llatí modern, és necessari incloure distintes variants quan siga impossible triar una forma segons uns criteris universals, per a que siga així el propi usuari de la llengua el que faja la tria. Per tant, la meua proposta de llengua comuna serà composicional i polimòrfica. Només el temps dirà si aquesta proposta serà acceptada, si contribuirà a crear un altre estàndard, o si no tindrà cap repercussió.

Al mateix temps, el projecte “Neolatino” anima als parlants de les llengües romàniques a participar activament en el procés de convergència usant la seua pròpia variant i simplement evitant formes que pugueren ser difícils d'entendre per part d'altres parlants i emprant altres formes més generalment comprensibles (formes bé provinents de dialectes de la seua llengua, de la seua llengua antiga, o d'altres llengües neollatines).