ROMANCE del ROMANCE

QUINTO ANNIVERSÁRIO

2011-07-13T23:13:00.007+02:00

Fon durant les vacances estivals de 2006 quan, visitant la Biblioteca d'Humanitats de la Universitat de Valéncia, descobrí el "mapa del tresor", un tresor que jo havia estat imaginant des de la meua adolescència. El mapa consistia en dos llibres que trobí en la secció de lingüística romànica: un manual de fonètica històrica comparada (A Comparative Study of Romance, de Frede Jensen) i un mètode d'intercomprensió (EuroComRom - Els set sedassos, de Horst Günter Klein et alii). I el camí que a mi em marcaven conduïa al següent tresor: un estàndard comú per a totes les llengües romàniques.

Immediatament, i amb una il·lusió infatigable, emprenguí una aventura que dura ja mitja dècada i que m'ha canviat la vida. Vaig partir el dia 14 de juliol d'aquell any, a les 0:45h de la matinada, quan creí el document digital més antic que conserve, titolat "NEOLATINO". Este, dos mesos després, tenia ja una extensió de 20 pàgines i incloïa la primera frase que he escrit en neollatí (“Eo so Jorge e amo lo latino moderno”), i diverses taules amb informació bàsica sobre les llengües romàniques i els primers esborranys (encara molt incipients) de sons, morfologia, sintaxis i lèxic neollatins.

A hores d'ara, "NEOLATINO" no és només un fitxer desat al meu ordinador, sinó una carpeta que inclou desenes de documents organitzats en múltiples subcarpetes. I aquells incipients esborranys s'han convertit ja en una primera proposta de codificació: la gramàtica i el diccionari essencials del romanç neollatí, que prompte podran ser ja difosos. A més, a Internet hi ha diverses pàgines dedicades al projecte, on col·labora un grupet de persones de distints països.

Fora del món digital, esta aventura m'ha portat a nous llocs, on he començat uns nous estudis universitaris i he realitzat nous treballs, i m'ha permés conéixer a noves gents.

Gràcies a tots els que recolzeu el projecte, ja siga animant-me a continuar amb ell, o fins i tot col·laborant activament. Moltas grázias!

I l'aventura continua!!

Jordi Cassany, 14 de juliol de 2011. 0:45h.

LA Z INIZIALE

2010-10-08T22:59:00.004+02:00

En italià el grafema 'z' pot representar tant l'africada alveolar sorda [ts] com la seua corresponent sonora [dz]. A principi de paraula, la 'z' italiana es llig bé [dz], bé [ts] o bé admet les dos lectures segons el cas. En un diccionari de 25.000 entrades trobem les següents paraules italianes començades per 'z':

Mots on la 'z' inicial es pronuncia [dz]: zafferano, zaffiro, zaino, zanzara, zavorra, zeffiro, zelo, zero, zizzania, zona, zonzo, zoologia.

Mots on la 'z' inicial es pot pronunciar [dz] o [ts]: zampillare, zampogna, zimbello, zinco, zingaro, zitella.

Mots on la 'z' inicial es pronuncia [ts]: zampa, zappa, zecca, zeppa, zio, zitto, zoccolo, zolfo, zoppo, zucca, zucchero, zufolare, zuppa.

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [dz] tenim que:

Molts mots tenen un ètim llatí començat per 'z' i d'origen grec [dz]: zeffiro (lat: zephyrum), zelo (lat.tard: zilum), zero (lat.med: zephirum), zizzania (lat.tard: zizaniam), zona (lat: zonam), zoologia.
Un parell tenen un ètim començat per [z] (?): zafferano (àrab: zafaran), zaino (longobard: zainja),
Un parell tenen un ètim començat per [s]: zaffiro (lat.tard: sapphirum), zavorra (lat: saburram),
Un parell són d'origen onomatopiec: zanzara, zonzo.

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [dz] o [ts] tenim que:

Mots amb ètim començat per [ts]: zimbello (occità antic: cembel), zinco (alemany: Zink), zingaro (grec: atsinganoi),
Mots amb ètim començat per [s]: zampogna (grec: synfonia),
Mots d'ètim incert: zampillare

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [ts] tenim que:

La majoria de mots tenen ètims començats per [s]: zoccolo (lat: socculum), zolfo (lat: sulphur), zappa (lat. tard: sappa), zecca (àrab: sikka), zucchero (àrab: sukkar), zufolare (lat. vol: sibilare), zuppa (gòtic: *suppa).
Uns pocs, d'origen no llatí, tenen un ètim començat per [z]: zampa (longobard: zanca), zeppa (longobard: *zippa).
Un parell de mots tenen altres origens: zio (grec: theios), zitto (origen onomatopiec).

Vist tot això crec que:

Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims començats per [s] haurien de mantindre eixe so (descartant el so [ts] italià) i escriure's amb 's' si així ho fa la majoria de romanços: sòcco, solfore, sappa, súccaro, soppa.
Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims grecs començats per 'z' [dz] haurien de mantindre eixe so africat sonor [dz] i la grafia 'z': zèro, zelo, zoologia, zona, zèfiro.
Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims començats per [z] o [ts] es pronunciaran generalment [dz] i s'escriuran amb 'z' (zafarano, zíngaro, zinco). Algun mot amb ètim començat per [ts] mantindrà eixe so escrit 'ts' (tsar).

Segons açò, el so [dz] s'escriuria 'z' a inici de mot (ex. zèro) i 'dz' dins de mot (ex. admòrdzo). Per tant, la lletra 'z' es llegiria [dz] a inici de mot (ex. zoològico) i [ts] dins de mot (ex. fòrza). Si fóra necessari grafiar el so [ts] a principi de paraula es podria usar el dígraf 'ts' (ex. tsar).

D'esta manera fariem servir una mateixa lletra 'z' per als sons [dz] i [ts], com l'italià. Però a diferència d'esta llengua, on no es pot predir si eixa lletra representa un so o altre en un cas concret, en neollatí s'evitarien confusions gràcies a l'ús del dígraf 'dz' en els poquíssims casos on apareix el so [dz] en interior de mot, i el dígraf 'ts' en els poquíssims casos on apareix el so [ts] a principi de mot. És cert que introduïm dos dígrafs 'dz, ts' amb poca tradició, però crec que això és millor que introduir una nova lletra 'ç' per al so [ts], que apareixeria amb molta freqüència.

LO NEOLATINO DE ANDRÉ SCHILD

2010-10-06T21:41:00.004+02:00

NEOLATINO DE ANDRÉ SCHILD

“NEOLATINO. Regular, simple, and far easier to learn than Latin, this language was published in outline in 1947 by André Schild, of Basle, Switzerland. [An example of the language follows]

Tristan Bernard, l’autore humoristico, haveva un die prendito plaza con un amico in un vagone de prima classe por andar a Versailles. Ile accendé imediatamente un bon cigarro que comenzá fumar con visíbile satisfaccione. Alora un seniore intrá e disse in un ton irritato a Tristan Bernard jectar lo cigarro o andar in un altro compartimento. Nula responsa. Lo seniore inconoscito repeté sua demanda, ma in vano. Fori se pro indignacione, ile se precipitá éxter lo compartimento e retorná alcún momento pos con lo conductore. “Quelo seniore ha nequo a dicer iqui,” disse alora Tristan Bernard, “ile ha un biliete de secunda classe, ed esta es la prima classe.” Confuso e furioso, lo pasajero devé presentar suo biliete al conductore ed acompaniar lo imediatamente in un compartimento de secinda [sic] classe. Quando ile se have andato, l’amico de Tristan Bernard lo questioná come ile haveva potito saver que era un bibliete de secunda classe. “Ilo saliva es [sic] la tasca de suo gilete,” respondé Tristan Bernard, “e yo vidi que ilo era del mesmo colore qua lo mio.”

Percival, Walter: ...No! A ‘Made’ Language Is Preferable en “The Rotarian. An international magazine”, Maio 1950.

En l’article Neolatino (Schild) de la Wikipedia en esperanto apareix el següent exemple, extret de Stevenson, R.L., Gulielmo del molino. La planura e las stelas (traduction per H.Littlewood, in Neolatino de André Schild):

“La [sic] relaciones sempre plu extensas inter le [sic] naciones, gracias a la radio ed a l'aviacione, facen lo problema de la lingua auxiliare actuale. La tentativa introducer come medio de intercomprensione una lingua nacionale come p. ex. francese od anglese, remanerá una utopiá, pro que las rivalitates inter los populos son tropo grandes por que uno se incline devante l'altro adoptando una lingua concurrente.”

I segons una publicació de l'any 1977, el neolatino de Schild era en aquell moment l'única llengua auxiliar de base románica que incloia la distinció de gènere:

“Two genders are known in the Romance languages: masculine and feminine. In the majority of the Neo-Romance planned languages (with the exception of Neolatino, presented in 1947 by André Schild), there is no grammatical gender.”

Bernasconi, Edo: “The Neo-Romance Languages” en Esperanto aŭ Interlingua? 1977

Sobre l'autor podem llegir en la pàgina del “Centre de documentation et d’étude sur la langue internationale” (CDELI):

“André Schild (1910 - 13 de julio 1981): Interlinguista suisse, ex-functionario in le Universala Esperanto Asocio in Geneva. Publicava su systema Neo-latin ma presto adhereva al movimento pro Interlingua e deveniva co-fundator del Union Mundial pro Interlingua. Al fundation le 28 de julio 1955 in Tours, Francia, ille esseva eligite prime secretario general del UMI (1955-1958). Redactor del prime organo official del UMI, "Circular al cognoscitores e amicos de Interlingua" (22 de februario 1954), "Circular al prime membros del UMI" (26 de maio 1954), "Lista del membros (augusto 1954), "Bulletin del Union Mundial pro Interlingua" (octobre 1954, januario, martio e junio 1955) e "Union Mundial pro Interlingua (UMI) - bulletin publicate per le Secretariato General" (augusto 1955). Redactor lingual de "Le Currero del Mundo" (septembre-decembre 1955 a augusto 1957) e a "Bulletin de Interlingua" (septembre 1957 a junio 1959). Ille publicava le manual "Interlingua in 20 lectiones" in francese, italiano e germano. Ille redigeva quasi tote le texto del grande dictionario germano-interlingua. - Rememoration in "Currero" no. 66/1981”

LO PESCE EN LA PISCINA

2010-10-02T00:50:00.006+02:00

Des de la "reforma ortogràfica" d'este març (que aprofita que la lletra 'h' té una llarga tradició en la Romània com a "nota" per marcar que la lletra precedent no té el valor habitual) venim escrivint sistemàticament amb el dígraf 'sh' el so [ʃ], tant si prové del llatí SC+e/i ('créshere, peshe'), com de X ('eshire, seshanta'), XS ('eshucare'), SI+vocal ('camisha, casho') o SCI+vocal ('asha') . Això ha simplificat l'ortografia neollatina en gran manera, però té certs inconvenients:

el dígraf 'sh', a diferència dels altres que hem introduït ('nh, lh, ch, gh'), no està actualment present en cap dels grans romanços, i si bé no és desconegut en la Romània (s'usa, de fet, en l'occità gascó) l'associem molt a una llengua no romànica, l'anglés.

ha introduit en la flexió d'alguns verbs com 'unire' i 'náshere' una alternànça gràfica 'sc/sh' entre diverses persones (unisco, unishe, nasco, nashe) i temps (unishe, unisca, nashe, nasca), alternància que en italià no es dóna.

ens força a escriure 'pishina, ashensore, deshéndere', quan totes les llengües grafien eixes paraules amb 'sc'.

Ara he vist que eixos inconvenients poden evitar-se si representem el so [ʃ] davant de les vocals 'e, i' amb el dígraf 'sc', com fa l'italià. D'esta manera recuperem la regularitat gràfica en eixos verbs "incoatius" (unisco, unisce, nasco, nasce) així com en alguns derivats (pesce, pescare), usem la grafia general en paraules com 'piscina, ascensore, descéndere', i de pas reduïm a molt menys de la meitat l'ús del dígraf 'sh', que només s'escriuria davant de les vocals 'a, o, u' ('seshanta, casho, eshucto').

DIPTONGOS E HIATOS

2010-09-19T00:38:00.006+02:00

Haio trovato un estúdio molto interessante sopre la evoluzione de las sequenzias vocálicas del latino al romance: From hiatus to diphthong, de Ioana Chitoran e J. Ignacio Hualde. Hi potemos lègere:

In Late Latin there was a process of contraction whereby /i/ and /e/ in hiatus before another vowel became [j]. This glide, in turn, palatalised most preceding consonants, e.g. PALEA > *palja > paʎa ‘straw’ (It. paglia, Port. palha, Fr. paille, Sp. paja). In this paper we are concerned with words containing sequences that remained unaltered after this process had run its full course, or were incorporated into the lexicon at a later stage.

In Classical Latin vowel sequences of rising sonority as in CLIENS ‘client’, ITALIA, were always heterosyllabic.

Romanian is the one [Romance language] with the most robust diphtong/hiatus contrast. (...) Wheter a given lexical item contains a diphtong or a heterosyllabic [hiatus] séquense is generally predictiable from etymological considerations. Sequences of vocoids of rising sonority are realised as diphthongs if they come either from the breaking of lower-mid vowels, or from the palatalisation of laterals. Latin sequences in hiatus have not contracted to diphthongs in any position (ITALIA > [itáli.a] ‘Italy’, MEDIANA > [medi.ána] ‘median’). The only lexical exception known to us is [djavol] ‘devil’ from Latin DIABOLU. (...) Romanian therefore appears to be a conservative Romance language in this respect.

In French, unlike Romanian, the sequences of vocoids under discusión are quite systematically syllabified as diphthongs.

[In Spanish] the vast majority of words with etymological heterosyllabic sequences nowadays have lexical diphtongs, which is the unmarked or regular syllabification of iV sequences. [But] diphthongisation has been prevented [exceptionaly, and with dialectal variation] under the initality and stress conditions, as in [DIABOLU > di.áblo, CLIENTE > cli.énte, CREARE > cri.ár, TRIUMPHU > tri.únfo].

In Portuguese there is no diphthong/hiatus contrast. The general pattern is syllabification in hiatus, with optional gliding occurring in colloquial speech, mostly in post-tonic position, as in palác[ju] ‘palace’, glór[ja] ‘glory’. It has been noted that in this respect Portuguese is strikingly different from Spanish, French, and Italian.
We would like to suggest that this difference between Portuguese and Spanish is related to the fact that Portuguese lacks other historical sources of diphthongs. Unlike Spanish and French, mid vowels did not undergo breaking in Portuguese.

It is well known that hiatus is dispreferred cross-linguistically. Evidence for avoiding hiatus by proceses such as diphthongisation, vowel elisión, glide or consonant epéntesis, is quete overwhelming. In the case of high-nonhigh vowel sequences a very common sound change is the reclassification of heterosyllabic sequences (i.V) as tautosyllabic diphthongs (jV).

In a language like Portuguese or Catalan, for example, where there are no independent prevocalic glides from other sources to act as additional attractors, the stable articulatory structure of the diphthong may alone have an effect on hiatus sequences. In Portuguese gliding is occasionally possible in casual, colloquial speech. In this sense, the diphthong can be said to constitute a phonetically more natural structure.

Secondo toto questo, credo che en neolatino hi deveria havere una distinzione entre [j]V (ex. sapia) e [i]V (ex. història). Havemos [j] onde ja era presente en lo latino volgare, e [i] en préstetos posteriores del latino. Opzionalmente se pòte fácere un diptòngo pòs síllaba accentuata (ex. historia).

REDOPLAMENTO FONOSINTÁCTICO

2010-09-09T19:09:00.019+02:00

Dès una perspectiva non italiana se pòte crédere che las consonantes geminatas son un arcaismo superfluo. Provaraio de mostrare che non è cosí.

Las consonantes doples non se han perduto en tota la Románia ni sopreviven solamente en qualche dialècto isolato. Se conservan con plena vitalitate en un romance tanto importante como lo italiano. En consequenza non son arcaicas.

Lo romance neolatino non pòte convèrgere las consonantes doples con las simples perche non han la metéssima evoluzione en la maioria de romances (menos en romeno). En italiano e sardo se conserva la differenza entre doples e simples. En la Románia occidentale las consonantes doples, en generale, se simplifican mais las consonantes simples pòten, per exemplo, sonorizar-se. En consequenza, lo mantenimento de las consonantes doples en neolatino non è superfluo per la maiioria de romanófonos:

La 'cc' de neo. 'bocca' indica a los parlantes occidentales che en loros romances questa parola pòte havere una simple, como en cas. 'boca'.
La 'c' de neo. 'acora' indica a los parlantes occidentales che en loros romances questa parola pòte havere un , como en por. 'agora'.

La 'tt' de neo 'botta' > cas. 'bota'.
La 't' de neo 'cata' > cas. 'cada'.

Etc.

La 'nn' de neo. 'anno' indica a los parlantes del castellano e lo catalano che questa parola pòte havere una palatalizazione en loros romances, como en cas. 'año'.
Análogamente, la 'll' de neo. 'castèllo' indica la palatalizazione del cas. 'castillo'.

La latina se conserva en castellano e catalanao, per exemplo.

Conservando las consonantes doples lo romance neolatino representa melhore la diversitate del romance. E se conservamos las consonantes doples en lo vocabulário heretato, per coherenzia devemos conservar-las en los cultismos.

Secondo M. Payne (en Phonetic variation in Italian consonant gemination
Elinor), hi ha los sequentes tipos de consonantes longas en italiano estándarde:

1) word-internal, lexically contrastive, with phonemic status
e.g. pappa [p'ap:a] ‘mush’
2) word-initial or internal, ‘inherently long’ when intervocalic
e.g. lascia [l'aʃ:a] ‘s/he leaves’, la sciarpa [la ʃ:'arpa] ‘the scarf’
3) word-initial, post-lexical, prosodically triggered RS
e.g. virt`u diversa [virt'u d:iv'ɛrsa] ‘different virtue’
4) word-initial, post-lexical, lexically triggered RS
e.g. e Roma [e r:'oma] ‘and Rome’
5) low-level, non-obligatory, phonetic assimilation of clusters
e.g. tecnico [t'ɛn:iko] ‘technical’
6) low-level, word-boundary false geminates
e.g. al lido [al:'ido] ‘to the lido (beach resort)’

Lo "raddoppiamento fonosintattico" (RF) è presente en las varietates che conservan las consonantes doples (crèdo che non existen dialèctos con consonantes doples sene RF.). Securamente è tròppo diffícile per los parlantes de romances sene consonantes doples (como mòstra lo facto che los italianos septentrionales non realizan generalmente lo RF). En plus, non ha una utilitate per los parlantes de altros romances como sí han las de 'botta' (> t) vs. la de 'cata'. (>d).

Per toto, non havevo incluso inizialmente lo RF en neolatino per non complicare tròppo la lengua, mais era una questione aperta che deveva èssere estudiata profondamente. Acora ho visto che lo "raddopiamento fonosintattico" non è una innovazione italiana, mais una característica del proto-romance che únicamente lo italiano ha conservata.

Secondo Loporcano:

http://books.google.es/books?id=3fSsa7DPlNQC&pg=PA325&dq=raddoppiamen...

"In Italian, gemination of an initial consonant is regularly triggered when the preceding word ends in a stressed vowel. On the other had, RF [raddoppiamento foneticosintattico] is also triggered by a closed list of unstressed monosyllables whose Latin etymon ended in a consonant
that got assimilated in external sandhi:

a. regular RF: tu [d:]ici, del lat. TU DICIS

b. irregular RF: e [t:]u, del lat. ET TU

(...) irregular RF is attested in the Latin sources, while regular RF is not; and apart from Tuscan, all the remaining dialects showing RF all over Sothern Italy and Sardinia actually lack stress-conditioned RF. (...) Regular RF must have arisen, by reanalysis of irregular one, during the history of Tuscan, and surely not in the Latin-Romance transition."

En consequenza, como lo RF irregolare è protorromance, deveria formare parte del romance neolatino. Deveremos estudiare las paròlas che producen RF (non son las metéssimas en totos los dialèctos con RF). Non obstante, non è una questione urgente, perche lo RF non se representa gráficamente.

VOCALES E CONSONANTES GEMINATAS

2010-09-08T23:04:00.004+02:00

È conveniente, sí, che un estandard neolatino non impòsto mais propòsto como queste se base sopre quello che è commune a totos los romances o la maioritate de ellos. Mais quello che è commune non son, como creden moltos, las formas maiioritárias actuales (chè maiioritate? de romances? de parlantes? de paises?). Quello commune són las formas originárias, communes a la evoluzione de totos o quasi totos.

Lo romance neolatino non forma los plurales con -s perche sean maiioritários (tota la
Romania occidentale!), mais perche la caduta de la -s è una innovazione própria de solo una parte del romance (la Romania orientale). De la mesma manèra, la maiioritate del romance sonoriza las consonantes intervocálicas, mais lo romance neolatino non lo face perche una parte non marginale del romance (la Romania orientale) conserva las consonantes sordas originárias.

Credo che questa è la via correcta per codificare lo romance neolatino. Mais quello correcto è a voltas plus diffícile! E lo neolatino haverá de incorporare, per coherenza, qualches "difficultates" del protorromance che lo italiano ha conservatas: la quantitate vocálica [vedete M. Loporcaro: Facts, theory and dogmas in historical linguistics. Vowel quantity from Latin to Romance] e la geminazione (inclodendo lo reforzamènto fonosintáctico, las assimilaziones, e las geminatas causatas per [j]. Buff!

Toto questo è inevitávele! Mais fortunatamente ha relativamente pocas consequenzas sopre la escriptura. La quantitate vocálica è predictívele per lo contexto e non viene marcata: pala [pa:la], mòla [mɔ:la] vs. palla [palla], molla [mɔlla]. Altronó viene marcato lo reforzamènto fonosintáctico, jache se produce pòs un groppo de paròlas che havevan una consonante finale en latino: la casa [la 'kasa], a casa [a k'kasa] (non en casos como será lá [se'ra 'la], a diferènzia del italiano modèrno). E non è indispensávele, credo, reflexare gráficamente las assimilaziones: potemos escrívere fixare [fis'sare], decto ['detto], advenire [avve'nire], damno ['danno], apto ['atto], fregdo ['freddo]. Mais per las geminatas causatas per [j], como plazza, mèjjo, non trovo una eshita.

ÁREA GRAVILECTALE

2010-09-08T22:52:00.001+02:00

Els principals objectius de la present codificació són, seguint Lamuela (1995), que l’estàndard neollatí tinga un màxim valor comunicatiu per als diversos romanòfons i que siga usat per aquestos en llur comunicació amb les parts del Món Neollatí que es troben fora de l’àmbit dels seus respectius romanços (francés, italià, castellà, portugués, romanés, etc.). Per tal d’aconseguir això, l’estàndard neollatí no pot basar-se en una varietat geogràfica concreta prescindint de les altres (com han fet les codificacions del francés i l’italià, basades en una varietat amb predomini polític o cultural) sinó que ha d’incloure necessàriament elements de totes les varietats de la Romània. El romanç neollatí ha de náixer, per tant, d’una codificació composicional (com els estàndards de l’occità, el català, el grisó i el ladí).

Això no lleva que la present codificació partisca del que Carles Castellanos (en Llengua, dialectes i estandardització, 2000) ha anomenat una “àrea gravilectal”:

“quan la construcció de l’estàndard és composicional, és a dir, quan no es pren un únic parlar com a base per a la construcció de la llengua estàndard, sempre existeix una zona que anomenarem àrea gravilectal que acumula el pes de les incidències lingüístiques pertinents” (Castellanos en Llengua, dialectes i estandardització, pàg. 37)

Per tant, segons els criteris de codificació de la lingüística prescriptiva (Lamuela, Castellanos, Sumien) el romanç neollatí ha de basar-se en un romanç ja existent, el més intermedi, i potenciar la centralitat d’aquest tenint en compte els altres romanços i aprofitant l’herència lingüística que totes les varietats comparteixen.

L’àrea gravilectal del romanç neollatí ha de ser Itàlia, donat que l’italià estàndard és considerat el romanç més entés pel conjunt dels romanòfons, és molt semblant al llatí i es troba a més en una posició geogràficament central dins la Romània Vella. Aquesta àrea gravilectal inclou les diverses varietats regionals de l’italià estàndard i les varietats pròpies de la zona entre Florència i Roma, o siga el romanç toscà (base de l’italià estàndard) i les varietats més pròximes a ell. Esta àrea gravilectal proporciona al romanç neollatí un marc natural i coherent que, gràcies a la seua fidelitat a l’antiga llengua comuna (el llatí), pot englobar i integrar elements fonètics, fonològics, morfològics, lèxics i sintàctics de tota la Romània.

La present codificació d'un romanç neollatí sempre ha prestat especial atenció a les formes italianes, fins i tot abans de saber que els teòrics sobre codificació reconeixen unes "àries gravilectals" en les codificacions composicionals. Serà que tenim una bona intuïció!

ORTOGRAFIA ETIMOLÒGICA VS. FONOLÒGICA

2010-09-08T22:17:00.011+02:00

Escriure el romanç neollatí amb una ortografia etimològica crea dificultats com les següents:

1) Hi ha molts sons que s'escriuren de distintes maneres ('agnello' vs. 'banio', 'facia' vs. 'fortia', 'jocare' vs. 'diornale', etc.),
2) Hi ha grafies que representen distints sons segons la paraula ('fòlia' vs. 'italiano', etc.).
3) Hi ha grafies poc reconeixibles ('viatico' [vi'aʤo], 'granica' [‘granʤa], 'diorno' [‘ʤorno], etc.).

Fa uns mesos, en març, trobí en la biblioteca de la meua universitat informació que nos pot ajudar molt a l'hora de justificar l'adopció de certes grafies que poden fer l'ortografia neollatina més regular.

En "Verschriftungsarten und -tendenzen in der Romania", un dels capítols del tom II,1 del monumental "Lexikon der Romanischen Linguistik", es parla sobre l'evolució de la grafia/les grafies del llatí i del romanç. Traduesc:

"Junt a l'accent [´ `], la titlla [~] o el trencat [¸, com en ç] s'utilitzaren com a signes especials també algunes lletres de l'alfabet llatí que havien acabat tenint poca o cap funció a l'hora de
representar els sons. Ja en el 1er. segle abans de Crist havia desaparegut en llatí el so [h], i Quintilià ja no considerà la lletra h com una "littera" sinó com una "nota". Una h seguint una altra consonant indicava que eixa consonant tenia una pronúncia distinta a la que seria d'esperar.

En totes les primeres escriptures de les llengües romàniques actua h com a "nota" [S'inclouen exemples de distintes llengües: dh, sh, th, ih, hy, lh, nh, ch, gh, mh, bh, ph, uh]. En el cas de la y, les primeres escriptures de les llengües romàniques vacil·len entre "littera" i "nota". [...] En la època moderna s'observa en totes les llengües romàniques una reducció en l'ús de la y. [...] També s'utilitzà la x com a signe especial."

Açò vol dir que el romanç neollatí pot adoptar tranquil·lament la lletra h com a "nota" i usar la grafia 'nh' per a la nasal palatal, 'lh' per a la lateral palatal (com l'occità i el portugués) i 'ch' per a representar /k/ davant de e, i (com l'italià i el romanés).

A més d'eixes grafies -que jo veig prou justificades-, es pot considerar la conveniència o no d'altres grafies similars per sons com [ʧ] i [ʃ]: i . El resultat seria:

[ɲ]: nha, nhe, nhi, nho, nhu
[ʎ]: lha, lhe, lhi, lho, lhu
[k]: ca, che, chi, co, cu*
[ʧ]: cha, ce, ci, cho, chu
[g]: ga, ghe, ghi, go, gu
[ʤ]: ja, ge/je, gi/ji, jo, ju
[ʃ]: sha, she, shi, sho, shu

(* Això només si finalment considerem que la millor pronúncia per a "ce" i "ci" és [ʧe], [ʧi]. Cal notar, a més, que en neollatí el llatí vulgar [kja], [kjo] i [kju] no fa [ʧa], [ʧo], [ʧu] com l'italià, sinó [ʦ], com la immensa majoria de la Romània)

Usar la lletra h com a "nota", no obstant, nos planteja de nou la qüestió de si convé eliminar, com fa l'italià, les h etimològiques, i escriure 'istòria', 'avere'. He deixat, de moment, les h etimològiques ja que la majoria de romanços les conserven.

A més, he introduït 'z' per a representar el so [ʦ] d'acord amb un ús antigament molt estés (segons l'obra citada), i que es conserva en italià (no obstant, a diferència de l'italià, que usa 'z' tant per a [ʦ] com [ʣ], he pensat en grafiar els pocs casos de [ʣ] amb 'dz', ex. 'prandzo').

El resultat de tot açò és una ortografia més "fonètica", i per tant més senzilla. Però això comporta altres dificultats, ja que s'han d'introduir variants allà on cap pronúncia és clarament la favorable (ex. 'òlho/òclo', 'nòite/nòcte', etc.).

SINÒNIMS INDOEUROPEUS

2010-03-04T17:33:00.005+01:00

Acabe de descobrir, en la biblioteca de la meua universitat, un llibre que m'ha cridat l'atenció, i vull presentar-lo ací per si a algun lector li sembla interessant. Es tracta d'un diccionari de sinònims que no només engloba les principals llengües romàniques, sinó també les principals llengües indoeuropees (germàniques, cèltiques, eslaves, etc.):

A DICTIONARY OF SELECTED SYNONYMS IN THE PRINCIPAL INDO-EUROPEAN LANGUAGES. A contribution to the history of ideas, de Carl Darling Buck. University of Chicago, 1949.

Té unes 1.500 pàgines i comprén poc més de mil grups de sinònims, els conceptes més freqüents.

A pesar de no ser una obra recent, segur que ens serà d'ajuda. I li pot ser d'ajuda a qualsevol que vulga comparar el lèxic de les llengües europees.

En internet he trobat la següent informació sobre la reimpressió de l'obra, feta en 1988:

Originally published in 1949 and appearing now for the first time in a paperbound edition, Buck's Dictionary remains an indispensable tool for diachronic analysis of the Indo-European languages. Arranged according to the meaning of words, the work contains more than 1,000 groupings of synonyms from the principal Indo-European languages. Buck first tabulates the words describing a particular concept and then discusses their etymological and semantic history, tracing changes in meaning of the root words as well as presenting cases indicating which of the older forms have been replaced by expressions of colloquial or foreign origin.

DIFICULTATS DE CRITERI

2010-02-28T01:30:00.013+01:00

La definició d'uns criteris de codificació "científics", basats en la teoria de Xavier Lamuela (l'únic autor que sembla haver estudiat esta qüestió), sembla que ens allibera un poc de l'enfocament descriptiu al que ens veiem obligats a limitar-nos fa vora dos anys, i ens permet assajar una tria de formes neollatines.

Gràcies a això, el diccionari neollatí està ja de camí (com vaig anunciar en un post de setembre de 2009), i de fet ve per un camí ràpid! El treball previ, que consistia en reunir el lèxic fonamental dels principals romanços en una taula d'equivalències semàntiques, me'l puc estalviar després d'haver aconseguit un exemplar del Vocabulario Románico (Diccionario de las lenguas románicas) de Miguel Vallés, que inclou les 1.300 paraules fonamentals dels 34 principals romanços (amb el llatí). Utilíssim en la llavor que porte entre mans! Per tant he deixat de costat, de moment, la confecció del Vocabolario Fondamentale de los Romances (de 2000 paraules), que està quasi acabat.

Ara estic acabant de definir una primera proposta de forma neollatina per a eixes 1.300 paraules del vocabulari de Miguel Vallés.

En alguns casos com barba, barca, campo, molto no hi ha cap dubte sobre quina és la forma idònia.
En la majoria de casos, com ancora, bòno, felice, léttera, mare, offerire, rege, tuo, succo, etc. triem una forma segons els criteris de codificació generals i ortogràfics que hem definit (criteris que caldrà millorar, per a que siguen ben objectius).
En alguns casos, no obstant, es presenten importants dubtes, com en viático/viajo/... 'viatge', febrario/febrairo/febrèro/... 'febrer', coxa/cosha/... 'cuixa', diorno/jorno 'jorn', en els que les llengües romàniques (inclòs l'italià) s'han distanciat del llatí per diverses vies, i no està clar quina evolució fonètica cal triar, ni quina ortografia.

Estos últims mots, en la proposta inicial (provisional) apareixeran segurament amb un aspecte prou llatí, a l'espera de ser millor estudiats. Ja m'he posat en contacte amb Xavier Lamuela, i espere que tinga l'amabilitat d'ajudar-me a realitzar la tria més correcta.

CONSERVADORA, NO ARCAICA

2009-11-27T22:50:00.012+01:00

En la codificació d'un romanç neollatí cal sel·leccionar variants més acostades a l'ètim, ja que estes poden englobar les altres variants i relacionar-les. Per exemple, dels derivats de l'ètim llatí ALTERA cal triar la forma conservadora altra, que és el punt comú de outra, otra, autre, alta, el punt a partir del qual han evolucionat totes eixes formes, cadascuna en una direcció.

Però això no vol dir que cal sel·leccionar la variant més conservadora de tota la Romània. De vegades la forma més conservadora s'ha de considerar un arcaisme (que no deu ser incorporat a l'estàndard neollatí modern) ja que suposa una pervivència aïllada d'una etapa evolutiva que la llengua majoritàriament ja ha deixat arrere. Eixe és el cas, seguint l'exemple anterior, de la variant sarda àtera, que manté les tres síl·labes de l'ètim llatí ALTERA. O siga, encara que àtera és la forma més conservadora i englobadora, altra representa millor l'estat general la llengua actual.

Si el romanç neollatí recollira cada un dels arcaismes present en almenys una de les múltiples varietats de romanç (incloent les regionals i fins i tot locals) tindria:

articles definits bisil·làbics (illo, illa) -com algún dialecte italià-,
vocals llargues i curtes -com el friülà-,
substantius masculins, femenins i neutres -com un altre dialecte italià-,
una declinació bicasual -com el romanés-,
un lèxic llatinitzant (ex. dòmu -en compte de casa-, albu -en compte de blanco-),
etc.

El resultat, per tant, seria un model de llengua amb tants arcaismes que no reflexaria ni l'estat actual de la llengua neollatina en el seu conjunt ni el de cap dels romanços particulars (ja que cap d'ells concentra tants arcaïsmes!). No seria un bon representant del romanç.

És per tot això que en els "Criteris de codificació d'un romanç neollatí" he dit que sel·leccionarem les "formes més conservadores, sempre i quan formen part o hagen format part dels romanços amb una llarga tradició literària", o siga, dels romanços més difosos, prestigiosos i representatius: portugués, castellà, occità, francés, italià i romanés. Això deixa fora trets conservadors de varietats minoritàries.

No obstant, està clar que eixos romanços principals també poden presentar algun tret massa conservador. És el cas, per exemple, de la declinació bicasual romanesa, abandonada per la resta de la Romània. Hauria d'assumir un romanç neollatí eixe sistema nominal, per conservar-se en un dels grans romanços literaris? El sentit comú ens diu que no, i la raó és que eixe sistema no representa l'ús dels altres romanços. Cal, per tant, millorar la formulació del criteri anterior de la següent manera:

Es sel·leccionen les formes més conservadores que:
1. formen part dels romanços amb una llarga tradició literària
2. i representen (engloben, expliquen) l'ús general de la llengua actual.
Excepcionalment, si cap de les variants d'eixos romanços és suficientment representativa (si no engloba a un número suficient de romanços), es pot recurrir a formes més conservadores d'alguna varietat menor o fins i tot del llatí vulgar. Però si hi ha una tendència general, no és convenient adoptar formes arcaiques per a englobar tots i cadascun dels romanços principals.

LO ROMENO E LO DICTIONARIO

2009-09-19T21:56:00.004+02:00

He començat el projecte "faraònic" de DICTIONARIO NEOLATINO DE LOS ROMANCES, que pretén recollir el vocabulari dels principals romanços, la seua pronuncia, etimologia, definicions, sinònims, etc. En estos moments estic finalitzant la primera fase del projecte, que es limita a un taula d'equivalències semàntiques entre les 2.000 paraules principals dels romanços portugués, castellà, català, francés i italià. La inclusió del romanés, per raons pràctiques, l'he hagut de pospondre, molt al meu pesar. La seua absència en els diccionaris multilingües que em servixen de base i les particularitats del seu vocabulari dificulten la seua inclussió abans de tindre fixades totes les accepcions de les equivalències semàntiques. Que em disculpen, per tant, els amics romanesos. Tot siga pel rigor del DICTIONARIO.

NÒVOS CRITÈRIOS

2009-08-16T03:03:00.002+02:00

Fins ara he estat codificant el romanç neollatí segons uns criteris definits per mi. Han sigut "intuitius", però s'han basat en les múltiples lectures que al llarg dels anys he fet sobre qüestions d'estandardització de la llengua valenciana. Ara, la lectura del completíssim treball sobre l'estandardització occitana "La standardisation pluricentrique de l'occitan", de Domergue Simien, i de l'interessantíssim article de Xavier Lamuela "Criteris de codificació i de compleció lingüístiques" m'han oferit una base teòrica sobre la que fonamentar els criteris de codificació del romanç neollatí. Per això, he procedit a adaptar els meus criteris a l'esquema de Lamuela, un autor que ha participat en la codificació de l'occità i del friulà.
Per sort, els meus criteris anaven ben encaminats i coincidixen prou en els que recull Lamuela. El principal canvi és en l'ordre de preferència. El nou model de sel·lecció de formes no està tan supeditat a les majories, permet recuperar formes arcaiques i fins i tot prioritzar les formes més regulars.
És una sort haver trobat eixos treballs, ja que sembla que la lingüística prescriptiva no ha desenvolupat massa els criteris que s'han de serguir en la codificació de llengües en procés d'estandardització. Estem d'enhorabona!

LOGO PER A L'ACADÈMIA

2009-06-09T17:14:00.001+02:00

SÒNOS ROMANCES E SÒNOS NEOLATINOS

2009-06-06T03:02:00.000+02:00

En els romanços moderns hi ha sons compartits per totes les varietats i sons de distribució menys ampla o restringida. D’entre tots estos sons, considerem SONS FONAMENTALS DEL ROMANÇ aquells que són comuns a la gran majoria de varietats, actuals o històriques. Estos sons són els més caracteristics del romanç i els que individualitzen la nostra llengua front al llatí i front a les llengües veïnes.

La totalitat d’estos sons són propis del portugués, del castellà, del català, del francés i de l’italià, i la gran majoria d’ells ho és també del romanés (que desconeix només alguns sons típicament romànics com la [ɲ] i la [ʎ]). Actualment, el romanés presenta gran part d’eixos sons fonamentals, el castellà una majoria, el portugués, el català i el francés una gran majoria i l’italià els presenta tots. Estos sons fonamanentals del romanç es poden considerar els pròpis de l’ESTÀNDARD NEOLLATÍ.

La resta de sons romanços són posteriors evolucions dels sons fonamentals que no han tingut lloc en la gran majoria de varietats. En el cas de ser sons compartits per diversos romanços poden ser considerats com a VARIANTS de pronúncia dels sons estàndards. En canvi, els sons d’àmbit molt restringit són menys recomanables en el registre estàndard, i per tant poden ser considerats com a DIALECTALS. De qualsevol manera, tots ells són igualment ROMÀNICS.

ACADÈMIA NEOLATINA DE LO ROMANCE

2009-05-16T13:49:00.005+02:00

Entre els significats que té la paraula "acadèmia" en els distints romanços es troba esta:

PORTUGUÉS:
Academia. Sociedade de eruditos ou artistas.

CASTELLÀ:
Academia. Sociedad científica, literaria o artística establecida con autoridad pública.

VALENCIÀ:
Acadèmia. Societat literària, artística o científica constituïda per a l'avançament de les lletres, de les arts o de les ciències, o d'una ciència o una art.

FRANCÉS:
Accadémie. Toute société dont les membres s'occupent de lettres, d'arts, de sciences ou de quelque autre spécialité.

ITALIÀ:
Accademia. Associazione di studiosi creata per promuovere le lettere, le arti o le scienze: Accademia della Crusca, dei Lincei.

ROMANÉS:
Academie. Societate de învăţaţi, de literaţi, de artişti etc. creată pentru dezvoltoarea ştiinţelor şi a artelor; înaltă instituţie culturală care reuneşte pe cei mai de seamă savanţi şi artişti.

Per tot, és possible pensar en la creació d'un ACADÈMIA NEOLATINA DE LO ROMANCE, o siga, una acadèmia neolatina (no espanyola ni romanesa sinó neolatina, o siga, de tots els pobles neollatins) dedicada a l'estudi del romanç (del romanç en general, no d'un romanç concret com l'italià, el francés, etc.).

Una altra opció seria "Acadèmia de lo Romance Neolatino", però és convenient evitar utilitzar per a la variant comuna una denominació concreta que no compta (encara) amb el reconeiximent de la societat. La primera opció és, per tant, més "neutral".

ROMANCE NEOLATINO

2009-05-12T17:34:00.006+02:00

Com hem dit, ROMANCE és el nom genuí de les llengües romàniques. Ara bé, això era en oposició al llatí, en l'Edat Mitjana. Després, quan eixe romanç s'havia distanciat en els distints països, fou necessari aplicar els gentilicis nacionals per a diferenciar-los. Així sorgiren les expressions ROMANCE PORTUGUÉS, ROMANCE CASTELLANO, ROMANÇ VALENCIÀ, etc. Ara naix un nou ROMANÇ, però no el d'un país o altre, sinó el de tots, o siga, un estàndard.

L'adjectiu NEOLLATÍ fa referència en totes les llengües romàniques a elles mateixes. És, per tant, sinònim de ROMÀNIC. A més, en portugués, castellà, italià i romanés es referix també al poble o pobles que parlen eixes llengües o que descendixen dels llatins i a la seua cultura. En este segon sentit podem aplicar-lo ara a ROMANCE per a referir-nos al romanç dels neollatins (els pobles derivats dels llatins), o siga, el romanç de tots, el comú, l'estàndard, en oposició als altres romanços, els nacionals. NOLATINO no s'utilitza, per tant, en oposició al LLATÍ, sino als romanços particulars dels pobles neollatins.

ROMANCE NEOLATINO.

PORTUGUÉS:
Neolatino. adj. 1. Diz-se das línguas modernas derivadas do latim. 2. Diz-se dos povos e nações que procedem dos Romanos.

CASTELLÀ:
Neolatino. adj. Que procede o se deriva de los latinos o de la lengua latina. Raza neolatina. Idioma neolatino.

VALENCIÀ:
Neollatí: adj LING 1 Relatiu o pertanyent a les llengües neollatines. 2 llengües neollatines Llengües romàniques.

FRANCÉS:
Neolatin: adj. Langues néo-latines. Langues modernes dérivées du latin.

ITALIÀ:
Neolatino: agg. si dice delle lingue che derivano dal latino, delle letterature scritte in tali lingue e, per estens., dei popoli che le parlano e della loro civiltà: l'italiano, il francese, lo spagnolo, il portoghese e il romeno sono lingue neolatine; popoli neolatini; cultura neolatina.

ROMANÉS:
Neolatin: adj. (Despre limbi) Care continuă limba latină; romanic; (despre popoare) care descinde din romani, de origine latină

ROMANCE VS ROMANICO

2009-05-12T15:52:00.010+02:00

De la comparació (vid infra) dels derivats de ROMA utilitzats en les distintes llengües romàniques per a referir-se a sí mateixes, o siga, a la llengua vulgar en contraposició al llatí culte, es desprén que la designació més general i primitiva és ROMANCE, derivada del llatí ROMANICE (LOQUI) "parlar en romà".
Derivats de ROMANICE es conserven en portugués (romance), castellà (romance), català (romanç), francés (roman)

PORTUGUÉS:
Romance: s. m. Língua ou conjunto de línguas derivadas do latim.
Românico: adj. Diz-se das línguas derivadas do latim (espanhol, francês, italiano, português, romeno, etc.). Relativo a essas línguas. s. m. Conjunto das línguas novilatinas.

CASTELLÀ:
Romance: (Del lat. romanĭce, en románico). 1. adj. Se dice de las lenguas modernas derivadas del latín, como el español, el italiano, el francés, etc. Usado también como sustantivo masculino.
Románico. 2. m. Idioma español.
Románico:(Del lat. romanĭcus, romano). 1. adj. Se dice de las lenguas derivadas del latín y de sus correspondientes manifestaciones literarias y culturales. 2. adj. Perteneciente o relativo a dichas lenguas y a sus manifestaciones literarias y culturales.

VALENCIÀ:
Romanç: (del ll. romanice 'a la romana', aplicat als parlars de les nacions romanitzades). m Nom amb què era designat l'idioma vulgar als països de la Romània quan ja s'havia diferenciat clarament del llatí.
Romànic: (de romà). m Llengües derivades del llatí parlat, anomenat vulgar, no del llatí clàssic: romanès, dàlmata, italià, sard, retoromànic, francès, francoprovençal, occità, català, castellà, gallec i portuguès; són també dites neollatines.

FRANCÉS:
Roman, romane: (Ant. romanz. Du lat. médiév. romanice, adv. signifiant « en langue vulgaire » (c'est-à-dire en gallo-roman) p. oppos. au lat.) 1. Adjectif. Au sing. ou au plur. Langue(s) romane(s). Langue(s) vulgaire(s) issue(s) du latin populaire et parlée(s) dans une région quelconque de l'ancien Empire romain d'Occident. Synon. langues néo-latines. 2. Subst. masc. Langue vulgaire parlée en France du VIII^e au XI^e s. et qui a précédé l'ancien français. Langue vulgaire parlée dans une région quelconque de la Romania.

ITALIANO:
Romanzo: (Dal fr. ant. romanz, che risale alla loc. del lat. mediev. romanice (loqui) 'parlare al modo romano', poi 'parlare in lingua volgare' (contrapposto a latino)). agg. che è proprio o si riferisce alle lingue derivate dal latino o a una, a un gruppo di esse.
Romanico: (Dal lat. Romani°cu(m) 'proveniente da Roma'). agg. e s. m. [pl. m. -ci] termine che definisce l'arte dell'Europa occidentale dalla fine del sec. X all'inizio del XIII. agg. filol. ⇒ romanzo.

ROMANÉS:
Romanic: (romanico, germ. romanisch) adj. limbă care îşi are originea în limba latină; neolatin.

ES POT CREAR UNA LLENGUA UNIVERSAL?

2009-05-06T16:33:00.004+02:00

M'agradaria llegir-vos un parell de passatges del llibre "PROYECTOS DE LENGUA UNIVERSAL. LA CONTRIBUCIÓN ESPAÑOLA", de Maria Luisa Calero Vaquera (Univ. de Córdoba, 1999), interessants perque suggerixen la resposta a la pregunta que encapçala este article: "Es pot crear una llengua universal?".

"En la historia de las tentativas habidas para disponer de una lengua común de intercambio entre los seres humanos ha predominado la idea genérica de que tal lengua debía ser producto de una elaboración artificial, en vista de la incapacidad de las lenguas naturales para servir de código de intercomprensión mundial, bien porque se cuestionase la utilidad de sus mismos signos (vocales y consonantes, al ser combinadas, se presentan con sentido variable en cada comunidad lingüística), bien porque se desestimase la propia índole de las lenguas naturales, plagadas -al parecer- de todo género de anomalías (fonéticas, semánticas y gramaticales). Pero tal sentir común a los pensadores que pretendían construir artificialmente la lengua universal ha sufrido una evolución (...)" (pàg. 10)

"En vista del fracaso obtenido por todas las tentativas de elaboración de una lengua universal, parece que la tendencia que ha terminado por imponerse en nuestros días es que tal lengua ha de ser un idioma vivo, sin la más mínima simplificación o regularización en su forma (...)" (pàg. 34 i 35)

"En la actualidad, el criterio realista ha logrado imponerse sobre las utopías de otros tiempos, sin que los peligros entrevistos y anunciados (la ofensa al orgullo de las diferentes naciones, la rivalidad de intereses o la colonización cultural) hayan estorbado el (¿definitivo?) establecimiento de una lengua natural -en nuestra época, el inglés- como idioma dominante en las relaciones internacionales. Una supremacía obtenida gracias a la conjunción de dos factores fundamentales: la expansión colonial y mercantil del otrora imperio británico y el predominio del modelo tecnológico estadounidense; en cualquier caso, factores de índole extralingüística, muy alejados a los argumentos de racionalidad, economicidad, regularidad, etc. esgrimidos habitualmente para propugnar el establecimiento de una lengua inventada." (pàg. 35 i 36)

PROCESSOS DE CONVERGENTIA NEOLATINA

2009-05-03T16:44:00.003+02:00

Los procesos de convergencia lingüística entre las variedades del mundo neolatino (y así mismo de los mundos germánico y eslavo) podrían seguir uno (o incluso varios) de los siguientes caminos:

Koineización,
Generalización de una de las lenguas románicas actuales,
Extensión de la intercomprensión o
Desarrollo de un modelo de lengua común

En un corto estudio titulado "Perspectivas de Convergencia Lingüística Neolatina" trato de ofrecer una panorámica de estos procesos:

TÀCTICA D'ATAC LÈXIC

2009-02-14T00:20:00.005+01:00

El lèxic de les llengües romàniques abarca una quantitat ENORME de paraules, tant d'orígen llatí com germànic, aràbic, i d'atres pocedències, amb múltimples relacions de forma i significat entre elles. L'estudi d'eixes paraules i la selecció de les formes i significats més idonis per a la comunicació inter-romànica semblen en principi una tasca quasi inabarcable. Però si ens planifiquem el treball tal volta ho podrem aconseguir.
Pareix recomanable començar per allò més senzill i anar incorporant dificultats progressivament. Per això cal deixar per a més avant les paraules d'altres orígens i iniciar l'estudi del lèxic per les paraules llatines. Per sort, un treball d'A. Stefenelli de l'any 1992 (Das Schicksal des lateinischen Wortschatzes in den romanisches Sprachen) fa una classificació de l'herència lèxica del llatí que ens vindrà molt be per a abordar l'empresa que ens hem proposat de manera ordenada i començant per allò més senzill. L'ordre de prioritats que se'n deriva és el següent:

1. Paraules del llatí clàssic que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb el mateix significat.
2. Paraules manllevades al llatí (llatinismes) per totes o la majoria de llengües romàniques.
3. Paraules del llatí vulgar que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb el mateix significat.
4. Paraules del llatí clàssic que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb alguna variació de significat.
5. Paraules del llatí vulgar que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb alguna variació de significat.
6. Etc.

(Actualització de 28/02/10: Finalment no he començat l'estudi del lèxic romànic segons este programa, sinó segons este altre)

LEXICON OF LATIN DERIVATES

2008-09-29T12:55:00.003+02:00

A més de l'antic i difícil d'aconseguir diccionari de MEYER LÜBKE, que recull els derivats neollatins patrimonials dels mots llatins, existeix un lexicó que acabe de descobrir i que voldria presentar-vos. Es tracta de:

"A LEXICON OF LATIN DERIVATES IN ITALIAN, SPANISH, FRENCH AND ENGLISH",
de James H. Dee, i publicat en 1997 en Alemanya per Olms-Weidmann.

Es una eina útil en la nostra tasca, a pesar de que es limita a tres llengües romàniques i no té en compte els significats, però té l'avantatge d'incloure a més dels mots patrimonials els cultismes. Hi ha un exemplar en la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona.

VOCABULARIO ROMÁNICO

2008-07-31T15:49:00.004+02:00

Ha sigut una grata sorpresa per a mi descobrir en la Biblioteca de Lletres Romàniques de la Universitat de Barcelona la segona edició del VOCABULARIO ROMÁNICO: Diccionario de las lenguas románicas, de Miguel Vallés Giménez, publicat l'any 2007.

Es tracta d'un diccionari que recull el lèxic "fonamental" de les varietats neollatines (anomenades "idiomes" per l'autor), incloent llengues establertes (portugués, castellà, francés, etc.), llengües discutides (asturià, aragonés, etc.), altres varietats (com el milanés, sicilià, etc.) i criolls. El llistat dels 34 idiomes (+ el llatí) tinguts en compte en el diccionari és el següent:

Portugués, gallec, asturià, castellà, judeocastellà, aragonés, català, gascó, occità, provençal, arpità, valdostà, francés, acadià, való, romanx, ladí dolomita, friulà, piamontés, milanés, genovés, venecià, italià, cors, napolità, sicilià, sard unificat, campidanés, romanés, arromanés, a més de tres criolls (capverdià, papiamento i haitià) i el llatí.

Cada verietat té entre 1300 i 1800 entrades, traduïdes a totes les altres varietats, fent un total de 59.667 paraules distintes del latín que hablamos y escribimos ahora unos ochocientos millones de personas, una importantísima parte de la Humanidad.

El VOCABULARIO ROMÁNICO traduix les paraules d'una varietat a les altres varietats atenent al significat. És, per tant, un complement al -ja antic- ROMANISCHES ETYMOLOGISCHES WÖRTERBUCH de Meyer-Lübke (1935), que presentava les paraules de les distintes varietats neollatines que deriven del mateix ètim, indicant llur distint significat. Un i altre diccionari són, per tant, instruments molt útils per a estudiar quines paraules cal emprar en un model de llengua comú a totes les varietats neollatines.

Les dades del llibre són les següents:

Autor Títol	Miguel Vallés Giménez Vocabulario románico : diccionario de las lenguas románicas
Publicació	Barcelona : [l'autor], 2007 (Service Point)
Edició	2a. ed. rev., corr., actualitzada y ampl.
Descripció	2 vols. (538, 552 p.): quadres
ISBN	978849316030X (o.c.)
	9788493160333 (v. 1)
	8493160326 (v. 2)

GRAMMATICA ET DICTIONARIUM

2008-05-19T01:02:00.009+02:00

Com hem dit, triar d'entre les formes que es donen en les llengües romàniques una variant comuna segons uns criteris universalment acceptables no és una tasca fàcil. Problemes en eixe sentit apareixen ja a l'hora de posar-li títol al nostre projecte de gramàtica neollatina. Caldrà titular-la grammatica (amb dos ems, com en italià grammatica, o en francés grammaire -en francés pronunciat amb una sola em!-), o bé gramatica (amb una em, com en portugués i castellà gramática, en valencià gramàtica, o en romanés gramatică)? A més, caldrà afegir un accent gràfic sobre la segona a? I hauria de ser agut (á) o greu (à)? Les possibilitats són, per tant, al menys sis: grammatica, grammática, grammàtica, gramatica, gramática, gramàtica. Quina forma triar?

Com ja hem dit, al projecte "Neolatino" no li correspon realitzar eixe tipus de tries. Per això, i davant la necessitat de posar-li un títol a la gramàtica, sembla necessari emprar el llatí clàssic en casos així fins que l'ús establisca unes formes neollatines estàndards. Per tant, parlarem de la Grammatica Neolatina i del Dictionarium Neolatinum. I per la mateixa raó he reanomenat este blog amb l'expressió llatina Neolatinus.

ENFOCAMENT DESCRIPTIU

2008-05-16T14:28:00.019+02:00

Vaig iniciar el projecte "Neolatino" fa quasi dos anys conscient de la ingent tasca que m'esperava però impulsat per la ferma convicció de que un estàndard comú per a totes les llengües romàniques seria factible. He anat estudiant la fonètica, l'ortografia, la morfologia (la sintaxi encara no), el lèxic, així com la història lingüística i sociolingüística de les distintes varietats neollatines i en cada punt he tractat de "descobrir" quina, de totes les formes presents en les distintes varietats neollatines, és la que pertany a eixa llengua comuna que subjau amagada. En molts casos està clar quina és, especialment quan la forma llatina (del llatí clàssic o del vulgar) s'ha mantingut en la majoria de llengües. Però quan en totes o en la majoria d'estes s'ha donat alguna innovació respecte al llatí, no sempre hi ha una clara unanimitat en les evolucions. I en estos casos ens trobem davant de distintes formes i triar-ne una o altra (o la llatina!) implicaria prendre una decisió que a mi no em correspon.

És per això que temps arrere déiem: "El meu projecte “Neolatino” pretén desenvolupar una variant comuna, mescla de les llengües romàniques, seguint uns criteris objectius i universals, i proposar-la al món neollatí. No obstant, davant de la dificultat de trobar uns tals criteris, i la meua mancança d'autoritat en matèria de codificiació del llatí modern, és necessari incloure distintes variants quan siga impossible triar una forma segons uns criteris universals, per a que siga així el propi usuari de la llengua el que faja la tria. Per tant, la meua proposta de llengua comuna serà composicional i polimòrfica."

En eixe sentit cal elaborar una gramàtica i un diccionari neollatins que s'abstinguen de fer una selecció de formes concretes amb les que els potencials usuaris podrien no estar d'acord (cosa que abocaria el projecte al fracàs). Cal oferir-li a l'usuari una presentació conjunta de totes les variants per a que este puga seleccionar per sí mateix les formes que crega convenients. O siga, necessitem una gramàtica i un diccionari neollatins amb un enfocament descriptiu, no prescriptiu.

A més, per tal d'ajudar a l'usuari a valorar i comparar els avantatges i desavantatges de les distintes formes caldria indicar quines formes són més etimològiques, quines són les emprades per més parlants, quines son les lingüísticament més centrals, quines podrien ser més comprensibles, etc. Així s'estaria orientant, recomanant certes formes segons distints criteris a triar per l'usuari, sense caure en la prescripció. Per exemple es recomanaria l'ús dels articles definits lo, el, il i le front a altres formes més particulars (l'article portugués o, que ha perdut la l, o les formes posposades del romanés).

Resumint, el model de llengua comú no existeix subjacent, amagat, i no es pot descobrir i presentar al món neollatí. Cal fer-lo encara, cal triar les seues formes, i això és cosa de tots.
Per això necessitem una gramàtica i un diccionari neollatins amb un enfocament descriptiu, comparatiu i històric (en comptes de normatiu o prescriptiu), que farà possible que els usuaris, lliurement, realitzen un primer acostament mutu i sense imposicions inicien un procés de convergència que amb el temps ja podria dur a un model de llengua comú acceptat per tots.

VERS L'UNIFICACIÓ DELS PARLARS NEOLLATINS

2008-03-19T02:48:00.011+01:00

“(...) mais de quatre dirán que io so una il.lusa e que ço que io hai propausat es utópic e pauc mens qu’un impossible metaphysic... Bah! L’história de sempre quan hom ditz quelcom de nou.”

Michel Ventura Balanyà, amb el pseudònim d'Euphemia Llorente, escriu este paraules en 1930 en defensa d’una llengua escrita comuna per a catalans i llenguadocians. És bell comprovar com el seu somni es basa en els mateixos principis que m’impulsen a mi respecte a les llengües romàniques. M’he permés fer una sel·lecció del seu article Vers l’unificació dels parlars d’Oc (Entre corxets les meues paràfrasis):

Existix una lengua d’oc [una lengua neolatina], plá segur, mas una lengua d’oc faita bricas e bocins, long temps en stat de ruinas, e val la pena de trabalhar per a conservar petits dialectes o petitas lenguas? Aixi anam pas en loc.
Es clar que tant.bé hom cultivará litterariament los dialectes [las lenguas romanicas], peró paral.lelament cal intentar far l'unificatió formant una unitat lingüistica superior a tots los parlars locals.
(...) una lengua qui no será ne lo valenciá [lo portugués], ne lo provençal [lo francés], ne lo gascó [lo castellàn], ne lo lenguadociá [l'occitan], ne lo cathalá, ne lo lemosi [l'italian], etc., etc., mas, que será tot açò a la vegada: La lengua d’oc [lengua neolatina] unificada.
Per a arribar far la restauratió de l’idioma grand (ço que sembla una necessitat) caldrà recular. Caldrà studiar lo lenguatge dels auctors classics [dels autors latins e medievals], aprofitar dels parlars popularis actuals [de las lenguas romanicas actuals] tot ço que siga utilisable, e far tant.bé quelcom de novel, (tot ço que calga) quand las bricas e bocins no servixquen per a la restauratió.
Car, es sabut, que tota lengua parlada es un ensemble de dialectes qui han qualques characters communs, e qualques altres de differents. En cambi, tota lengua escrita, unificada, es quelcom d’artificial, de conventional, d’uniformat. Es la resultant de la fusió dels dialectes, es l’unió dels bocins per a obtenir lo tot harmonic, restaurat e grand. Quelcom qui stá per damunt de tots los parlars popularis. E per a obtenir açó, cada dialecte ha de far lo maximum de concessions possible.
Es clar que tota reforma d’unificatió supposa reglas de lectura per a las diversas contradas d’oc [contradas neolatinas]. Açó es d’una necessitat indiscutible. Amb la graphia phonetica es impossibla l’unificatió. Cal la graphia etymologica e stablir reglas de lectura per a cada dialecte [cada lengua].
Per açó io començ per sacrificar las formas (per mi carissimas), de mon parlar natal. Hai procurat, procur, e procurarai sempre, adoptar totas aquelas formas dels altres dialectes [da las altras lenguas romanicas] que poden a mon opinió (sempre tangibla) nos conduzir a l’unitat de la lengua d’oc [de la lengua neolatina] (...). Se tots los occitans [los neolatins] fan lo mateix, arribarem ben tost a l’unitat desitjada.
Me sembla que sens gaires sacrificis hom pot aconseguir una unitat relativa ja ara mateix, es a dire de bon començament.
Encara d’altras reformas caldrá far segons lo grau d’unificatió inicial qu’hom vulga attenyer e d’usqui a arribar a l’unificatió totala o absoluta, ço qu’haurá d’esse l’obra del temps, e de l’evolutió incessant.

Igual que Michel Ventura animava als occitans a emprendre reformes convergents, jo anime als parlants de les llengües romàniques a participar activament en el procés de convergència neollatina usant la seua pròpia variant i simplement evitant formes que pugueren ser difícils d'entendre per part d'altres parlants i emprant altres formes més generalment comprensibles (formes bé provinents de dialectes de la seua llengua, de la seua llengua antiga, o d'altres llengües neollatines).

Un exemple del "neollatí valencià" experimental que jo tracte d'usar (de moment només en el foro neolatino): La paraula valenciana "adjectiu", derivada del llatí ADIECTIVUS, a més de perdre la S final com totes les llengües romàniques, i perdre la U (transformada després en O) com l'occità, el francés, el romanx i el romanés, ha canviat la V per una U, mentre el romanés i el romanx la conserven (adjectiv) i el francés simplement l'ensorditza (adjectif). Sembla aconsellable adoptar la forma "adjectiv", més general, pronunciant-la com el francés "adjectif", ja que el valencià ensorditza les consonants finals (igual manera que el valencià verd, escrit amb la consonant sonora origial, es pronuncia sord "vert", corresponent-se amb el francés vert).

VERS L'OCCITAN

2008-03-17T03:08:00.010+01:00

"E ara hom pot veure los disbarats de la reforma linguistica fabrenca qui nos ha alunyat de l'unificatió occitana considerablement."

Ha sigut per a mi una agradable sorpresa descobrir, gràcies a la revista Paraula d'Oc, la figura de Michel Ventura Balanyà (Reus 1878 - Madrid 1930), un filòleg de principis del segle passat que defengué la unió del diasistema occitano-romànic. Proposà un estàndard comú per a catalans, valencians i occitans que evita dialectalismes i es basa en l'etimologia, el qual, ben mirat, fins i tot resulta un model de llengua útil per a la comunicació amb parlants d'altres llengües neollatines!

"L'unificació dels parlar d'oc se podrà mamprendre solament partint del cathalà medio-eval e de la lengua dels trobadors. En los temps medio-evals hi hagué certa unitat lingüistica. Caldrà doncs recular e cercar la vertadera forma grammatical e lo vertader mot en los nostres auctors classics, si bé havent compte de l'evolutió natural de la lengua e dels novels mots que las arts e las scienças han apportat al lenguatge en tots los paisos del mond en los temps moderns. (...)

Caldrà doncs que sacrifiquem las formas characteristicas de cada dialecte en bé de l'uniformitat de la lengua scrita nostrada. Aixi, nosaltres, los valencians, haurem de tornar a usar l'article (lo) que usaren los classics (...). Caldrà que los cathalans, rebutgen las formas del subjunctiu en i e admittent las classicas usadas a Valencia e bona part de Catalunha. Caldrà usar qualques formas maylorquinas, per exemple, la forma de la primera persona del singular del present de l'indicatiu menj, pens. (...) Caldrà que rebutgem los plurals en es e usar los provençals en as, a no ser que tots los occitans adopten la forma en es (...). Caldrà usar las formas classics dels pronoms complements me, te, se, nos, e vos, en loc de las formas dialectals em, et, es, ens, us, que nos separan ara dels altres parlars occitans. Caldrà usar la conjunctió copulativa e (e no la i o y) com fant los auctors classics (...). Caldrà usar las formas medio-evals en -atz- -etz- -itz- -otz- de la persona vosaltres dels verbs per exemple: menjatz, voletz, venitz, sotz, en loc de menjau, voleu, veniu, sóu. Caldrà scriure l al loc de ll inicial com trobem en los classics (...) e caldrà scriure yl o lh en los casos ont los provençals scriuen ara lh. (...) Caldrà que los provençals scriguen l en loc de u final: mal, caval, solel, castel. Caldrà supprimir la n final dels mots provençals com natiò, bè, vi, pà (...).

La postura de Michel Ventura Balanyà ens pot semblar esperpèntica, ara que el català i l'occità són dos llengües distintes, però lo ben cert és que fins el segle XIX autors valencians, balears i catalans usaren el terme llengua llemosina (que ve de la ciutat occitana Llemotges) per a denominar la seua llengua.

Segons Georg Kremnitz (1989), professor de filologia romànica de la universitat de Viena:

Les varietats parlades catalanes i occitanes formen, des d'un punt de vista lingüístic, parts d'un únic contínuum geogràfic que presenta diferències graduals més o menys inapreciables. Per això, des d'un punt de vista lingüistic, l'assignació dels parlants de les zones frontereres a una o l'altra llengua depén sempre d'elements subjectius i la consideració de criteris extralingüístics.

CONVERGÈNCIA ROMÀNICA

2008-02-03T14:14:00.000+01:00

En el món hi ha milers de llengües i com sabem són tan distintes que la comprensió entre parlants d’unes i altres és, normalment, impossible. Sorprenentment, a pesar de les seues diferències, deriven totes d’una llengua mateixa ancestral (o d’unes poques), parlada en algún moment de la prehistòria. La raó d’esta evolució, i per què ha tingut lloc de manera tan divergent, cal buscar-la en els canvis lingüístics que a tota hora introdueixen els individus en la seua manera de parlar. Aquestos canvis lingüístics són conseqüència de factors interns (el desgast fonètic i semàntic, l’èmfasi i l’analogia) i externs (la influència d’altres llengües), que si bé són universals, poden tindre resultats distints, i poden interactuar de diversa manera. L’evolució, per tant, no segueix un patró fixe, és distinta en cada parlant, cada lloc i cada moment.

Eixes evolucions divergents inevitablement dificulten la comunicació, i activen automàticament entre els individus que necessiten comunicar-se mecanismes de convergència. El més important d’ells és la imitació, gràcies al qual els canvis lingüístics s’estenen entre els parlants. Adoptem d’altres persones pronúncies, expressions, etc. i amb el temps això dóna lloc als sociolectes, als dialectes i a les llengües, segons el grau de contacte entre els individus, els grups socials i les zones geogràfiques. O siga, si disminueix o es perd el contacte entre zones, grups, o individus, els canvis lingüístics s’estendran menys i es produeix una divergència lingüística, una fragmentació, mentre que si augmenta eixe contacte es dóna el procés contrari, una convergència.

En el nostre món globalitzat i en el marc de la U.E., la comunicació entre els pobles és cada volta més freqüent i necessària. Quines conseqüència tindrà això sobre la diversitat lingüística europea està encara per vore. Acabarem parlant tots anglés? Desapareixeran les altres llengües? En l’àmbit de les llengües romàniques podria donar-se un procés de convergència que seria una continuació del que es donà en cada país-nació entre els seus dialectes llatins després de l’edat mitjana, després de suparar aquell aïllament quasi local de la societat feudal. No obstant, la llengua que actualment fa les funcions de llengua internacional, la llengua model imitada per tots, és una llengua germànica, no una romànica, i açò dificulta el procés de convergència romànica, en realitat el fa innecessari, ja que estem immersos ja en una convergència europea o més bé mundial.

La tendència natural, per tant, és acabar tots parlant anglés. Però hi ha un element important que s’oposa: l’afecció dels individus i els pobles a llurs llengües. Les llengües, efectivament, són instruments de comunicació, però han esdevingut també un element fonamental de la identitat dels individus, dels pobles, i aquestos es mostren reticents a perdre-les. Només cal pensar en l’oposició dels països europeus a declarar l’anglés llengua oficial de la U.E., encara que ho és de facto, i a pesar del gran cost que tindre 23 llengües oficials suposa per a l’administració europea. Abans d’afavorir una llengua, els estats de la U.E. s’estimen més promoure el plurilingüísme o projectes com EUROCOM (vore http://www.eurocomcenter.com), que pretén augmentar la comprensió entre els parlants de les llengües romàniques, germàniques i eslaves. Açò, de nou, obri noves possibilitats a una futura convergència romànica. Però encara és massa prompte per a predir els resultats.

El nostre projectre NEOLATINO s’emmarca en aquest context.

UNA VARIANT COMPOSICIONAL PLANIFICADA

2008-01-11T15:55:00.006+01:00

Diversos camins podrien conduir al món llatí cap a una varietat lingüística comuna que servira d'intercomunicació entre els parlants de les llengües romàniques:

Reprendre l'antic llatí.
Adoptar una de les llengües romàniques actuals:

la més influïent internacionalment (francés), o
la més parlada (castellà), o
la més "central" entre totes (el valencià), o
la més semblant al llatí (italià), o bé
altres llengües, segons altres criteris.

Desenvolupar una nova varietat composicional, mescla de les llengües romàniques. La mescla pot sorgir:

pel contacte oral de parlants de distintes varietats (com l'antiga koiné grega, o el portunyol entre Brasil i Uruguai),
pel contacte escrit de parlants de distintes varietats (com la llengua escrita alemanya),
de manera planificada amb una sel·lecció de formes per part d'un agent estandaritzador (com els estàndards del romanx, ladí, el basc).

El meu projecte “Neolatino” pretén desenvolupar una variant comuna, mescla de les llengües romàniques, seguint uns criteris objectius i universals, i proposar-la al món neollatí. No obstant, davant de la dificultat de trobar uns tals criteris, i la meua mancança d'autoritat en matèria de codificiació del llatí modern, és necessari incloure distintes variants quan siga impossible triar una forma segons uns criteris universals, per a que siga així el propi usuari de la llengua el que faja la tria. Per tant, la meua proposta de llengua comuna serà composicional i polimòrfica. Només el temps dirà si aquesta proposta serà acceptada, si contribuirà a crear un altre estàndard, o si no tindrà cap repercussió.

Al mateix temps, el projecte “Neolatino” anima als parlants de les llengües romàniques a participar activament en el procés de convergència usant la seua pròpia variant i simplement evitant formes que pugueren ser difícils d'entendre per part d'altres parlants i emprant altres formes més generalment comprensibles (formes bé provinents de dialectes de la seua llengua, de la seua llengua antiga, o d'altres llengües neollatines).

LLENGUA INDOEUROPEA

2007-12-27T14:33:00.000+01:00

Acabe de descobrir en Internet un projecte molt interessant que pretén reconstruir l'antiga llengua indoeuropea (de la que deriven la majoria de llengües europees actuals) amb la intenció de que esdivinga la llengua comuna dels europeus, "la" llengua oficial de la Unió Europea. Sembla ser un projecte "seriós", vist que els seus promotors ja han publicat una gramàtica, han rebut un premi, tenen espónsors, i disposen de diverses pàgines web amb molt bona pinta (vegeu http://indo-european.eu). Em pareix una iniciativa lloable. Per desgràcia, molt provablement fracasarà. Segons pareix, l'antic indoeuropeu era una llengua complicadíssima i molt distinta ja de les llengües europees actuals. Jo recomanaria als promotors d'eixe projecte que en compte de reconstruir l'antic indoeuropeu desenvoluparen una llengua comuna basada en les llengües indoeuropees actuals, o ja de pas, en les llengües europees actuals. Però amb quins criteris caldria fer la sel·lecció de formes? Bona pregunta.

PRESENTACIÓ DEL PROJECTE

2007-12-26T15:07:00.000+01:00

NEOLATINO és un projecte que pretén modernitzar l'antic llatí escrit adequant-lo als trets comuns o més generals de les varietats neollatines que es parlen en l'actualitat i renàixer el seu ús com a llengua de comunicació internacional.

Cal una altra llengua de comunicació internacional a més de l'anglés?
No és el llatí una llengua morta i irrecuperable?
No són massa diferents les llengües romàniques com per a poder unir-les?
Unir les llengües romàniques significaria unificar-les, o siga, substituir-les?
Com s'elaboraria eixa llengua comuna pan-romànica? Amb quins criteris? No seria una llengua artificial?
Qui pot o té l'autoritat per a elaborar-la i donar-la a conéixer?
No existeixen ja diverses tentatives semblants?

En aquest blog aniré exposant les respostes que vaja trobant a les anteriors preguntes, i a altres que sorgisquen.