QUINTO ANNIVERSÁRIO

Fon durant les vacances estivals de 2006 quan, visitant la Biblioteca d'Humanitats de la Universitat de Valéncia, descobrí el "mapa del tresor", un tresor que jo havia estat imaginant des de la meua adolescència. El mapa consistia en dos llibres que trobí en la secció de lingüística romànica: un manual de fonètica històrica comparada (A Comparative Study of Romance, de Frede Jensen) i un mètode d'intercomprensió (EuroComRom - Els set sedassos, de Horst Günter Klein et alii). I el camí que a mi em marcaven conduïa al següent tresor: un estàndard comú per a totes les llengües romàniques.

Immediatament, i amb una il·lusió infatigable, emprenguí una aventura que dura ja mitja dècada i que m'ha canviat la vida. Vaig partir el dia 14 de juliol d'aquell any, a les 0:45h de la matinada, quan creí el document digital més antic que conserve, titolat "NEOLATINO". Este, dos mesos després, tenia ja una extensió de 20 pàgines i incloïa la primera frase que he escrit en neollatí (“Eo so Jorge e amo lo latino moderno”), i diverses taules amb informació bàsica sobre les llengües romàniques i els primers esborranys (encara molt incipients) de sons, morfologia, sintaxis i lèxic neollatins.

A hores d'ara, "NEOLATINO" no és només un fitxer desat al meu ordinador, sinó una carpeta que inclou desenes de documents organitzats en múltiples subcarpetes. I aquells incipients esborranys s'han convertit ja en una primera proposta de codificació: la gramàtica i el diccionari essencials del romanç neollatí, que prompte podran ser ja difosos. A més, a Internet hi ha diverses pàgines dedicades al projecte, on col·labora un grupet de persones de distints països.

Fora del món digital, esta aventura m'ha portat a nous llocs, on he començat uns nous estudis universitaris i he realitzat nous treballs, i m'ha permés conéixer a noves gents.

Gràcies a tots els que recolzeu el projecte, ja siga animant-me a continuar amb ell, o fins i tot col·laborant activament. Moltas grázias!

I l'aventura continua!!

Jordi Cassany, 14 de juliol de 2011. 0:45h.

LA Z INIZIALE

En italià el grafema 'z' pot representar tant l'africada alveolar sorda [ts] com la seua corresponent sonora [dz]. A principi de paraula, la 'z' italiana es llig bé [dz], bé [ts] o bé admet les dos lectures segons el cas. En un diccionari de 25.000 entrades trobem les següents paraules italianes començades per 'z':

• Mots on la 'z' inicial es pronuncia [dz]: zafferano, zaffiro, zaino, zanzara, zavorra, zeffiro, zelo, zero, zizzania, zona, zonzo, zoologia.

• Mots on la 'z' inicial es pot pronunciar [dz] o [ts]: zampillare, zampogna, zimbello, zinco, zingaro, zitella.

• Mots on la 'z' inicial es pronuncia [ts]: zampa, zappa, zecca, zeppa, zio, zitto, zoccolo, zolfo, zoppo, zucca, zucchero, zufolare, zuppa.

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [dz] tenim que:

• Molts mots tenen un ètim llatí començat per 'z' i d'origen grec [dz]: zeffiro (lat: zephyrum), zelo (lat.tard: zilum), zero (lat.med: zephirum), zizzania (lat.tard: zizaniam), zona (lat: zonam), zoologia.
  
• Un parell tenen un ètim començat per [z] (?): zafferano (àrab: zafaran), zaino (longobard: zainja),
  
• Un parell tenen un ètim començat per [s]: zaffiro (lat.tard: sapphirum), zavorra (lat: saburram),
  
• Un parell són d'origen onomatopiec: zanzara, zonzo.
  

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [dz] o [ts] tenim que:

• Mots amb ètim començat per [ts]: zimbello (occità antic: cembel), zinco (alemany: Zink), zingaro (grec: atsinganoi),
• Mots amb ètim començat per [s]: zampogna (grec: synfonia),
• Mots d'ètim incert: zampillare

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [ts] tenim que:

• La majoria de mots tenen ètims començats per [s]: zoccolo (lat: socculum), zolfo (lat: sulphur), zappa (lat. tard: sappa), zecca (àrab: sikka), zucchero (àrab: sukkar), zufolare (lat. vol: sibilare), zuppa (gòtic: *suppa).
  
• Uns pocs, d'origen no llatí, tenen un ètim començat per [z]: zampa (longobard: zanca), zeppa (longobard: *zippa).
• Un parell de mots tenen altres origens: zio (grec: theios), zitto (origen onomatopiec).
  

Vist tot això crec que:

• Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims començats per [s] haurien de mantindre eixe so (descartant el so [ts] italià) i escriure's amb 's' si així ho fa la majoria de romanços: sòcco, solfore, sappa, súccaro, soppa.
• Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims grecs començats per 'z' [dz] haurien de mantindre eixe so africat sonor [dz] i la grafia 'z': zèro, zelo, zoologia, zona, zèfiro.
  
• Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims començats per [z] o [ts] es pronunciaran generalment [dz] i s'escriuran amb 'z' (zafarano, zíngaro, zinco). Algun mot amb ètim començat per [ts] mantindrà eixe so escrit 'ts' (tsar).
  

Segons açò, el so [dz] s'escriuria 'z' a inici de mot (ex. zèro) i 'dz' dins de mot (ex. admòrdzo). Per tant, la lletra 'z' es llegiria [dz] a inici de mot (ex. zoològico) i [ts] dins de mot (ex. fòrza). Si fóra necessari grafiar el so [ts] a principi de paraula es podria usar el dígraf 'ts' (ex. tsar).

D'esta manera fariem servir una mateixa lletra 'z' per als sons [dz] i [ts], com l'italià. Però a diferència d'esta llengua, on no es pot predir si eixa lletra representa un so o altre en un cas concret, en neollatí s'evitarien confusions gràcies a l'ús del dígraf 'dz' en els poquíssims casos on apareix el so [dz] en interior de mot, i el dígraf 'ts' en els poquíssims casos on apareix el so [ts] a principi de mot. És cert que introduïm dos dígrafs 'dz, ts' amb poca tradició, però crec que això és millor que introduir una nova lletra 'ç' per al so [ts], que apareixeria amb molta freqüència.

LO NEOLATINO DE ANDRÉ SCHILD

NEOLATINO DE ANDRÉ SCHILD

“NEOLATINO. Regular, simple, and far easier to learn than Latin, this language was published in outline in 1947 by André Schild, of Basle, Switzerland. [An example of the language follows]

Tristan Bernard, l’autore humoristico, haveva un die prendito plaza con un amico in un vagone de prima classe por andar a Versailles. Ile accendé imediatamente un bon cigarro que comenzá fumar con visíbile satisfaccione. Alora un seniore intrá e disse in un ton irritato a Tristan Bernard jectar lo cigarro o andar in un altro compartimento. Nula responsa. Lo seniore inconoscito repeté sua demanda, ma in vano. Fori se pro indignacione, ile se precipitá éxter lo compartimento e retorná alcún momento pos con lo conductore. “Quelo seniore ha nequo a dicer iqui,” disse alora Tristan Bernard, “ile ha un biliete de secunda classe, ed esta es la prima classe.” Confuso e furioso, lo pasajero devé presentar suo biliete al conductore ed acompaniar lo imediatamente in un compartimento de secinda [sic] classe. Quando ile se have andato, l’amico de Tristan Bernard lo questioná come ile haveva potito saver que era un bibliete de secunda classe. “Ilo saliva es [sic] la tasca de suo gilete,” respondé Tristan Bernard, “e yo vidi que ilo era del mesmo colore qua lo mio.”

Percival, Walter: ...No! A ‘Made’ Language Is Preferable en “The Rotarian. An international magazine”, Maio 1950.

En l’article Neolatino (Schild) de la Wikipedia en esperanto apareix el següent exemple, extret de Stevenson, R.L., Gulielmo del molino. La planura e las stelas (traduction per H.Littlewood, in Neolatino de André Schild):

“La [sic] relaciones sempre plu extensas inter le [sic] naciones, gracias a la radio ed a l'aviacione, facen lo problema de la lingua auxiliare actuale. La tentativa introducer come medio de intercomprensione una lingua nacionale come p. ex. francese od anglese, remanerá una utopiá, pro que las rivalitates inter los populos son tropo grandes por que uno se incline devante l'altro adoptando una lingua concurrente.”

I segons una publicació de l'any 1977, el neolatino de Schild era en aquell moment l'única llengua auxiliar de base románica que incloia la distinció de gènere:

“Two genders are known in the Romance languages: masculine and feminine. In the majority of the Neo-Romance planned languages (with the exception of Neolatino, presented in 1947 by André Schild), there is no grammatical gender.”

Bernasconi, Edo: “The Neo-Romance Languages” en Esperanto aŭ Interlingua? 1977

Sobre l'autor podem llegir en la pàgina del “Centre de documentation et d’étude sur la langue internationale” (CDELI):

“André Schild (1910 - 13 de julio 1981): Interlinguista suisse, ex-functionario in le Universala Esperanto Asocio in Geneva. Publicava su systema Neo-latin ma presto adhereva al movimento pro Interlingua e deveniva co-fundator del Union Mundial pro Interlingua. Al fundation le 28 de julio 1955 in Tours, Francia, ille esseva eligite prime secretario general del UMI (1955-1958). Redactor del prime organo official del UMI, "Circular al cognoscitores e amicos de Interlingua" (22 de februario 1954), "Circular al prime membros del UMI" (26 de maio 1954), "Lista del membros (augusto 1954), "Bulletin del Union Mundial pro Interlingua" (octobre 1954, januario, martio e junio 1955) e "Union Mundial pro Interlingua (UMI) - bulletin publicate per le Secretariato General" (augusto 1955). Redactor lingual de "Le Currero del Mundo" (septembre-decembre 1955 a augusto 1957) e a "Bulletin de Interlingua" (septembre 1957 a junio 1959). Ille publicava le manual "Interlingua in 20 lectiones" in francese, italiano e germano. Ille redigeva quasi tote le texto del grande dictionario germano-interlingua. - Rememoration in "Currero" no. 66/1981”

LO PESCE EN LA PISCINA

Des de la "reforma ortogràfica" d'este març (que aprofita que la lletra 'h' té una llarga tradició en la Romània com a "nota" per marcar que la lletra precedent no té el valor habitual) venim escrivint sistemàticament amb el dígraf 'sh' el so [ʃ], tant si prové del llatí SC+e/i ('créshere, peshe'), com de X ('eshire, seshanta'), XS ('eshucare'), SI+vocal ('camisha, casho') o SCI+vocal ('asha') . Això ha simplificat l'ortografia neollatina en gran manera, però té certs inconvenients:

• el dígraf 'sh', a diferència dels altres que hem introduït ('nh, lh, ch, gh'), no està actualment present en cap dels grans romanços, i si bé no és desconegut en la Romània (s'usa, de fet, en l'occità gascó) l'associem molt a una llengua no romànica, l'anglés.

• ha introduit en la flexió d'alguns verbs com 'unire' i 'náshere' una alternànça gràfica 'sc/sh' entre diverses persones (unisco, unishe, nasco, nashe) i temps (unishe, unisca, nashe, nasca), alternància que en italià no es dóna.

• ens força a escriure 'pishina, ashensore, deshéndere', quan totes les llengües grafien eixes paraules amb 'sc'.

Ara he vist que eixos inconvenients poden evitar-se si representem el so [ʃ] davant de les vocals 'e, i' amb el dígraf 'sc', com fa l'italià. D'esta manera recuperem la regularitat gràfica en eixos verbs "incoatius" (unisco, unisce, nasco, nasce) així com en alguns derivats (pesce, pescare), usem la grafia general en paraules com 'piscina, ascensore, descéndere', i de pas reduïm a molt menys de la meitat l'ús del dígraf 'sh', que només s'escriuria davant de les vocals 'a, o, u' ('seshanta, casho, eshucto').

DIPTONGOS E HIATOS

Haio trovato un estúdio molto interessante sopre la evoluzione de las sequenzias vocálicas del latino al romance: From hiatus to diphthong, de Ioana Chitoran e J. Ignacio Hualde. Hi potemos lègere:

In Late Latin there was a process of contraction whereby /i/ and /e/ in hiatus before another vowel became [j]. This glide, in turn, palatalised most preceding consonants, e.g. PALEA > *palja > paʎa ‘straw’ (It. paglia, Port. palha, Fr. paille, Sp. paja). In this paper we are concerned with words containing sequences that remained unaltered after this process had run its full course, or were incorporated into the lexicon at a later stage.

In Classical Latin vowel sequences of rising sonority as in CLIENS ‘client’, ITALIA, were always heterosyllabic.

Romanian is the one [Romance language] with the most robust diphtong/hiatus contrast. (...) Wheter a given lexical item contains a diphtong or a heterosyllabic [hiatus] séquense is generally predictiable from etymological considerations. Sequences of vocoids of rising sonority are realised as diphthongs if they come either from the breaking of lower-mid vowels, or from the palatalisation of laterals. Latin sequences in hiatus have not contracted to diphthongs in any position (ITALIA > [itáli.a] ‘Italy’, MEDIANA > [medi.ána] ‘median’). The only lexical exception known to us is [djavol] ‘devil’ from Latin DIABOLU. (...) Romanian therefore appears to be a conservative Romance language in this respect.

In French, unlike Romanian, the sequences of vocoids under discusión are quite systematically syllabified as diphthongs.

[In Spanish] the vast majority of words with etymological heterosyllabic sequences nowadays have lexical diphtongs, which is the unmarked or regular syllabification of iV sequences. [But] diphthongisation has been prevented [exceptionaly, and with dialectal variation] under the initality and stress conditions, as in [DIABOLU > di.áblo, CLIENTE > cli.énte, CREARE > cri.ár, TRIUMPHU > tri.únfo].

In Portuguese there is no diphthong/hiatus contrast. The general pattern is syllabification in hiatus, with optional gliding occurring in colloquial speech, mostly in post-tonic position, as in palác[ju] ‘palace’, glór[ja] ‘glory’. It has been noted that in this respect Portuguese is strikingly different from Spanish, French, and Italian.
We would like to suggest that this difference between Portuguese and Spanish is related to the fact that Portuguese lacks other historical sources of diphthongs. Unlike Spanish and French, mid vowels did not undergo breaking in Portuguese.

It is well known that hiatus is dispreferred cross-linguistically. Evidence for avoiding hiatus by proceses such as diphthongisation, vowel elisión, glide or consonant epéntesis, is quete overwhelming. In the case of high-nonhigh vowel sequences a very common sound change is the reclassification of heterosyllabic sequences (i.V) as tautosyllabic diphthongs (jV).

In a language like Portuguese or Catalan, for example, where there are no independent prevocalic glides from other sources to act as additional attractors, the stable articulatory structure of the diphthong may alone have an effect on hiatus sequences. In Portuguese gliding is occasionally possible in casual, colloquial speech. In this sense, the diphthong can be said to constitute a phonetically more natural structure.

Secondo toto questo, credo che en neolatino hi deveria havere una distinzione entre [j]V (ex. sapia) e [i]V (ex. història). Havemos [j] onde ja era presente en lo latino volgare, e [i] en préstetos posteriores del latino. Opzionalmente se pòte fácere un diptòngo pòs síllaba accentuata (ex. historia).

REDOPLAMENTO FONOSINTÁCTICO

Dès una perspectiva non italiana se pòte crédere che las consonantes geminatas son un arcaismo superfluo. Provaraio de mostrare che non è cosí.

Las consonantes doples non se han perduto en tota la Románia ni sopreviven solamente en qualche dialècto isolato. Se conservan con plena vitalitate en un romance tanto importante como lo italiano. En consequenza non son arcaicas.

Lo romance neolatino non pòte convèrgere las consonantes doples con las simples perche non han la metéssima evoluzione en la maioria de romances (menos en romeno). En italiano e sardo se conserva la differenza entre doples e simples. En la Románia occidentale las consonantes doples, en generale, se simplifican mais las consonantes simples pòten, per exemplo, sonorizar-se. En consequenza, lo mantenimento de las consonantes doples en neolatino non è superfluo per la maiioria de romanófonos:

La 'cc' de neo. 'bocca' indica a los parlantes occidentales che en loros romances questa parola pòte havere una simple, como en cas. 'boca'.
La 'c' de neo. 'acora' indica a los parlantes occidentales che en loros romances questa parola pòte havere un , como en por. 'agora'.

La 'tt' de neo 'botta' > cas. 'bota'.
La 't' de neo 'cata' > cas. 'cada'.

Etc.

La 'nn' de neo. 'anno' indica a los parlantes del castellano e lo catalano che questa parola pòte havere una palatalizazione en loros romances, como en cas. 'año'.
Análogamente, la 'll' de neo. 'castèllo' indica la palatalizazione del cas. 'castillo'.

La latina se conserva en castellano e catalanao, per exemplo.

Conservando las consonantes doples lo romance neolatino representa melhore la diversitate del romance. E se conservamos las consonantes doples en lo vocabulário heretato, per coherenzia devemos conservar-las en los cultismos.

Secondo M. Payne (en Phonetic variation in Italian consonant gemination
Elinor), hi ha los sequentes tipos de consonantes longas en italiano estándarde:

1) word-internal, lexically contrastive, with phonemic status
e.g. pappa [p'ap:a] ‘mush’
2) word-initial or internal, ‘inherently long’ when intervocalic
e.g. lascia [l'aʃ:a] ‘s/he leaves’, la sciarpa [la ʃ:'arpa] ‘the scarf’
3) word-initial, post-lexical, prosodically triggered RS
e.g. virt`u diversa [virt'u d:iv'ɛrsa] ‘different virtue’
4) word-initial, post-lexical, lexically triggered RS
e.g. e Roma [e r:'oma] ‘and Rome’
5) low-level, non-obligatory, phonetic assimilation of clusters
e.g. tecnico [t'ɛn:iko] ‘technical’
6) low-level, word-boundary false geminates
e.g. al lido [al:'ido] ‘to the lido (beach resort)’

Lo "raddoppiamento fonosintattico" (RF) è presente en las varietates che conservan las consonantes doples (crèdo che non existen dialèctos con consonantes doples sene RF.). Securamente è tròppo diffícile per los parlantes de romances sene consonantes doples (como mòstra lo facto che los italianos septentrionales non realizan generalmente lo RF). En plus, non ha una utilitate per los parlantes de altros romances como sí han las de 'botta' (> t) vs. la de 'cata'. (>d).

Per toto, non havevo incluso inizialmente lo RF en neolatino per non complicare tròppo la lengua, mais era una questione aperta che deveva èssere estudiata profondamente. Acora ho visto che lo "raddopiamento fonosintattico" non è una innovazione italiana, mais una característica del proto-romance che únicamente lo italiano ha conservata.

Secondo Loporcano:

http://books.google.es/books?id=3fSsa7DPlNQC&pg=PA325&dq=raddoppiamen...

"In Italian, gemination of an initial consonant is regularly triggered when the preceding word ends in a stressed vowel. On the other had, RF [raddoppiamento foneticosintattico] is also triggered by a closed list of unstressed monosyllables whose Latin etymon ended in a consonant
that got assimilated in external sandhi:

a. regular RF: tu [d:]ici, del lat. TU DICIS

b. irregular RF: e [t:]u, del lat. ET TU

(...) irregular RF is attested in the Latin sources, while regular RF is not; and apart from Tuscan, all the remaining dialects showing RF all over Sothern Italy and Sardinia actually lack stress-conditioned RF. (...) Regular RF must have arisen, by reanalysis of irregular one, during the history of Tuscan, and surely not in the Latin-Romance transition."

En consequenza, como lo RF irregolare è protorromance, deveria formare parte del romance neolatino. Deveremos estudiare las paròlas che producen RF (non son las metéssimas en totos los dialèctos con RF). Non obstante, non è una questione urgente, perche lo RF non se representa gráficamente.

VOCALES E CONSONANTES GEMINATAS

È conveniente, sí, che un estandard neolatino non impòsto mais propòsto como queste se base sopre quello che è commune a totos los romances o la maioritate de ellos. Mais quello che è commune non son, como creden moltos, las formas maiioritárias actuales (chè maiioritate? de romances? de parlantes? de paises?). Quello commune són las formas originárias, communes a la evoluzione de totos o quasi totos.

Lo romance neolatino non forma los plurales con -s perche sean maiioritários (tota la
Romania occidentale!), mais perche la caduta de la -s è una innovazione própria de solo una parte del romance (la Romania orientale). De la mesma manèra, la maiioritate del romance sonoriza las consonantes intervocálicas, mais lo romance neolatino non lo face perche una parte non marginale del romance (la Romania orientale) conserva las consonantes sordas originárias.

Credo che questa è la via correcta per codificare lo romance neolatino. Mais quello correcto è a voltas plus diffícile! E lo neolatino haverá de incorporare, per coherenza, qualches "difficultates" del protorromance che lo italiano ha conservatas: la quantitate vocálica [vedete M. Loporcaro: Facts, theory and dogmas in historical linguistics. Vowel quantity from Latin to Romance] e la geminazione (inclodendo lo reforzamènto fonosintáctico, las assimilaziones, e las geminatas causatas per [j]. Buff!

Toto questo è inevitávele! Mais fortunatamente ha relativamente pocas consequenzas sopre la escriptura. La quantitate vocálica è predictívele per lo contexto e non viene marcata: pala [pa:la], mòla [mɔ:la] vs. palla [palla], molla [mɔlla]. Altronó viene marcato lo reforzamènto fonosintáctico, jache se produce pòs un groppo de paròlas che havevan una consonante finale en latino: la casa [la 'kasa], a casa [a k'kasa] (non en casos como será lá [se'ra 'la], a diferènzia del italiano modèrno). E non è indispensávele, credo, reflexare gráficamente las assimilaziones: potemos escrívere fixare [fis'sare], decto ['detto], advenire [avve'nire], damno ['danno], apto ['atto], fregdo ['freddo]. Mais per las geminatas causatas per [j], como plazza, mèjjo, non trovo una eshita.