VERS L'UNIFICACIÓ DELS PARLARS NEOLLATINS

“(...) mais de quatre dirán que io so una il.lusa e que ço que io hai propausat es utópic e pauc mens qu’un impossible metaphysic... Bah! L’história de sempre quan hom ditz quelcom de nou.”

Michel Ventura Balanyà, amb el pseudònim d'Euphemia Llorente, escriu este paraules en 1930 en defensa d’una llengua escrita comuna per a catalans i llenguadocians. És bell comprovar com el seu somni es basa en els mateixos principis que m’impulsen a mi respecte a les llengües romàniques. M’he permés fer una sel·lecció del seu article Vers l’unificació dels parlars d’Oc (Entre corxets les meues paràfrasis):

Existix una lengua d’oc [una lengua neolatina], plá segur, mas una lengua d’oc faita bricas e bocins, long temps en stat de ruinas, e val la pena de trabalhar per a conservar petits dialectes o petitas lenguas? Aixi anam pas en loc.

Es clar que tant.bé hom cultivará litterariament los dialectes [las lenguas romanicas], peró paral.lelament cal intentar far l'unificatió formant una unitat lingüistica superior a tots los parlars locals.

(...) una lengua qui no será ne lo valenciá [lo portugués], ne lo provençal [lo francés], ne lo gascó [lo castellàn], ne lo lenguadociá [l'occitan], ne lo cathalá, ne lo lemosi [l'italian], etc., etc., mas, que será tot açò a la vegada: La lengua d’oc [lengua neolatina] unificada.

Per a arribar far la restauratió de l’idioma grand (ço que sembla una necessitat) caldrà recular. Caldrà studiar lo lenguatge dels auctors classics [dels autors latins e medievals], aprofitar dels parlars popularis actuals [de las lenguas romanicas actuals] tot ço que siga utilisable, e far tant.bé quelcom de novel, (tot ço que calga) quand las bricas e bocins no servixquen per a la restauratió.

Car, es sabut, que tota lengua parlada es un ensemble de dialectes qui han qualques characters communs, e qualques altres de differents. En cambi, tota lengua escrita, unificada, es quelcom d’artificial, de conventional, d’uniformat. Es la resultant de la fusió dels dialectes, es l’unió dels bocins per a obtenir lo tot harmonic, restaurat e grand. Quelcom qui stá per damunt de tots los parlars popularis. E per a obtenir açó, cada dialecte ha de far lo maximum de concessions possible.

Es clar que tota reforma d’unificatió supposa reglas de lectura per a las diversas contradas d’oc [contradas neolatinas]. Açó es d’una necessitat indiscutible. Amb la graphia phonetica es impossibla l’unificatió. Cal la graphia etymologica e stablir reglas de lectura per a cada dialecte [cada lengua].

Per açó io començ per sacrificar las formas (per mi carissimas), de mon parlar natal. Hai procurat, procur, e procurarai sempre, adoptar totas aquelas formas dels altres dialectes [da las altras lenguas romanicas] que poden a mon opinió (sempre tangibla) nos conduzir a l’unitat de la lengua d’oc [de la lengua neolatina] (...). Se tots los occitans [los neolatins] fan lo mateix, arribarem ben tost a l’unitat desitjada.

Me sembla que sens gaires sacrificis hom pot aconseguir una unitat relativa ja ara mateix, es a dire de bon començament.

Encara d’altras reformas caldrá far segons lo grau d’unificatió inicial qu’hom vulga attenyer e d’usqui a arribar a l’unificatió totala o absoluta, ço qu’haurá d’esse l’obra del temps, e de l’evolutió incessant.

Igual que Michel Ventura animava als occitans a emprendre reformes convergents, jo anime als parlants de les llengües romàniques a participar activament en el procés de convergència neollatina usant la seua pròpia variant i simplement evitant formes que pugueren ser difícils d'entendre per part d'altres parlants i emprant altres formes més generalment comprensibles (formes bé provinents de dialectes de la seua llengua, de la seua llengua antiga, o d'altres llengües neollatines).

Un exemple del "neollatí valencià" experimental que jo tracte d'usar (de moment només en el foro neolatino): La paraula valenciana "adjectiu", derivada del llatí ADIECTIVUS, a més de perdre la S final com totes les llengües romàniques, i perdre la U (transformada després en O) com l'occità, el francés, el romanx i el romanés, ha canviat la V per una U, mentre el romanés i el romanx la conserven (adjectiv) i el francés simplement l'ensorditza (adjectif). Sembla aconsellable adoptar la forma "adjectiv", més general, pronunciant-la com el francés "adjectif", ja que el valencià ensorditza les consonants finals (igual manera que el valencià verd, escrit amb la consonant sonora origial, es pronuncia sord "vert", corresponent-se amb el francés vert).

VERS L'OCCITAN

"E ara hom pot veure los disbarats de la reforma linguistica fabrenca qui nos ha alunyat de l'unificatió occitana considerablement."

Ha sigut per a mi una agradable sorpresa descobrir, gràcies a la revista Paraula d'Oc, la figura de Michel Ventura Balanyà (Reus 1878 - Madrid 1930), un filòleg de principis del segle passat que defengué la unió del diasistema occitano-romànic. Proposà un estàndard comú per a catalans, valencians i occitans que evita dialectalismes i es basa en l'etimologia, el qual, ben mirat, fins i tot resulta un model de llengua útil per a la comunicació amb parlants d'altres llengües neollatines!

"L'unificació dels parlar d'oc se podrà mamprendre solament partint del cathalà medio-eval e de la lengua dels trobadors. En los temps medio-evals hi hagué certa unitat lingüistica. Caldrà doncs recular e cercar la vertadera forma grammatical e lo vertader mot en los nostres auctors classics, si bé havent compte de l'evolutió natural de la lengua e dels novels mots que las arts e las scienças han apportat al lenguatge en tots los paisos del mond en los temps moderns. (...)

Caldrà doncs que sacrifiquem las formas characteristicas de cada dialecte en bé de l'uniformitat de la lengua scrita nostrada. Aixi, nosaltres, los valencians, haurem de tornar a usar l'article (lo) que usaren los classics (...). Caldrà que los cathalans, rebutgen las formas del subjunctiu en i e admittent las classicas usadas a Valencia e bona part de Catalunha. Caldrà usar qualques formas maylorquinas, per exemple, la forma de la primera persona del singular del present de l'indicatiu menj, pens. (...) Caldrà que rebutgem los plurals en es e usar los provençals en as, a no ser que tots los occitans adopten la forma en es (...). Caldrà usar las formas classics dels pronoms complements me, te, se, nos, e vos, en loc de las formas dialectals em, et, es, ens, us, que nos separan ara dels altres parlars occitans. Caldrà usar la conjunctió copulativa e (e no la i o y) com fant los auctors classics (...). Caldrà usar las formas medio-evals en -atz- -etz- -itz- -otz- de la persona vosaltres dels verbs per exemple: menjatz, voletz, venitz, sotz, en loc de menjau, voleu, veniu, sóu. Caldrà scriure l al loc de ll inicial com trobem en los classics (...) e caldrà scriure yl o lh en los casos ont los provençals scriuen ara lh. (...) Caldrà que los provençals scriguen l en loc de u final: mal, caval, solel, castel. Caldrà supprimir la n final dels mots provençals com natiò, bè, vi, pà (...).

La postura de Michel Ventura Balanyà ens pot semblar esperpèntica, ara que el català i l'occità són dos llengües distintes, però lo ben cert és que fins el segle XIX autors valencians, balears i catalans usaren el terme llengua llemosina (que ve de la ciutat occitana Llemotges) per a denominar la seua llengua.

Segons Georg Kremnitz (1989), professor de filologia romànica de la universitat de Viena:

Les varietats parlades catalanes i occitanes formen, des d'un punt de vista lingüístic, parts d'un únic contínuum geogràfic que presenta diferències graduals més o menys inapreciables. Per això, des d'un punt de vista lingüistic, l'assignació dels parlants de les zones frontereres a una o l'altra llengua depén sempre d'elements subjectius i la consideració de criteris extralingüístics.