CONSERVADORA, NO ARCAICA

En la codificació d'un romanç neollatí cal sel·leccionar variants més acostades a l'ètim, ja que estes poden englobar les altres variants i relacionar-les. Per exemple, dels derivats de l'ètim llatí ALTERA cal triar la forma conservadora altra, que és el punt comú de outra, otra, autre, alta, el punt a partir del qual han evolucionat totes eixes formes, cadascuna en una direcció.
Però això no vol dir que cal sel·leccionar la variant més conservadora de tota la Romània. De vegades la forma més conservadora s'ha de considerar un arcaisme (que no deu ser incorporat a l'estàndard neollatí modern) ja que suposa una pervivència aïllada d'una etapa evolutiva que la llengua majoritàriament ja ha deixat arrere. Eixe és el cas, seguint l'exemple anterior, de la variant sarda àtera, que manté les tres síl·labes de l'ètim llatí ALTERA. O siga, encara que àtera és la forma més conservadora i englobadora, altra representa millor l'estat general la llengua actual.
Si el romanç neollatí recollira cada un dels arcaismes present en almenys una de les múltiples varietats de romanç (incloent les regionals i fins i tot locals) tindria:

• articles definits bisil·làbics (illo, illa) -com algún dialecte italià-,
• substantius masculins, femenins i neutres -com un altre dialecte italià-,
• una declinació bicasual -com el romanés-,
• un lèxic llatinitzant (ex. dòmu -en compte de casa-, albu -en compte de blanco-),
• etc.

El resultat, per tant, seria un model de llengua amb tants arcaismes que no reflexaria ni l'estat actual de la llengua neollatina en el seu conjunt ni el de cap dels romanços particulars (ja que cap d'ells concentra tants arcaïsmes!). No seria un bon representant del romanç.

És per tot això que en els "Criteris de codificació d'un romanç neollatí" he dit que sel·leccionarem les "formes més conservadores, sempre i quan formen part o hagen format part dels romanços amb una llarga tradició literària", o siga, dels romanços més difosos, prestigiosos i representatius: portugués, castellà, occità, francés, italià i romanés. Això deixa fora trets conservadors de varietats minoritàries.

No obstant, està clar que eixos romanços principals també poden presentar algun tret massa conservador. És el cas, per exemple, de la declinació bicasual romanesa, abandonada per la resta de la Romània. Hauria d'assumir un romanç neollatí eixe sistema nominal, per conservar-se en un dels grans romanços literaris? El sentit comú ens diu que no, i la raó és que eixe sistema no representa l'ús dels altres romanços. Cal, per tant, millorar la formulació del criteri anterior de la següent manera:

Es sel·leccionen les formes més conservadores que:
1. formen part dels romanços amb una llarga tradició literària
2. i representen (engloben, expliquen) l'ús general de la llengua actual.
Excepcionalment, si cap de les variants d'eixos romanços és suficientment representativa (si no engloba a un número suficient de romanços), es pot recurrir a formes més conservadores d'alguna varietat menor o fins i tot del llatí vulgar. Però si hi ha una tendència general, no és convenient adoptar formes arcaiques per a englobar tots i cadascun dels romanços principals.