ORTOGRAFIA ETIMOLÒGICA VS. FONOLÒGICA

Escriure el romanç neollatí amb una ortografia etimològica crea dificultats com les següents:

1) Hi ha molts sons que s'escriuren de distintes maneres ('agnello' vs. 'banio', 'facia' vs. 'fortia', 'jocare' vs. 'diornale', etc.),
2) Hi ha grafies que representen distints sons segons la paraula ('fòlia' vs. 'italiano', etc.).
3) Hi ha grafies poc reconeixibles ('viatico' [vi'aʤo], 'granica' [‘granʤa], 'diorno' [‘ʤorno], etc.).

Fa uns mesos, en març, trobí en la biblioteca de la meua universitat informació que nos pot ajudar molt a l'hora de justificar l'adopció de certes grafies que poden fer l'ortografia neollatina més regular.

En "Verschriftungsarten und -tendenzen in der Romania", un dels capítols del tom II,1 del monumental "Lexikon der Romanischen Linguistik", es parla sobre l'evolució de la grafia/les grafies del llatí i del romanç. Traduesc:

"Junt a l'accent [´ `], la titlla [~] o el trencat [¸, com en ç] s'utilitzaren com a signes especials també algunes lletres de l'alfabet llatí que havien acabat tenint poca o cap funció a l'hora de
representar els sons. Ja en el 1er. segle abans de Crist havia desaparegut en llatí el so [h], i Quintilià ja no considerà la lletra h com una "littera" sinó com una "nota". Una h seguint una altra consonant indicava que eixa consonant tenia una pronúncia distinta a la que seria d'esperar.

En totes les primeres escriptures de les llengües romàniques actua h com a "nota" [S'inclouen exemples de distintes llengües: dh, sh, th, ih, hy, lh, nh, ch, gh, mh, bh, ph, uh]. En el cas de la y, les primeres escriptures de les llengües romàniques vacil·len entre "littera" i "nota". [...] En la època moderna s'observa en totes les llengües romàniques una reducció en l'ús de la y. [...] També s'utilitzà la x com a signe especial."

Açò vol dir que el romanç neollatí pot adoptar tranquil·lament la lletra h com a "nota" i usar la grafia 'nh' per a la nasal palatal, 'lh' per a la lateral palatal (com l'occità i el portugués) i 'ch' per a representar /k/ davant de e, i (com l'italià i el romanés).

A més d'eixes grafies -que jo veig prou justificades-, es pot considerar la conveniència o no d'altres grafies similars per sons com [ʧ] i [ʃ]: i . El resultat seria:

[ɲ]: nha, nhe, nhi, nho, nhu
[ʎ]: lha, lhe, lhi, lho, lhu
[k]: ca, che, chi, co, cu*
[ʧ]: cha, ce, ci, cho, chu
[g]: ga, ghe, ghi, go, gu
[ʤ]: ja, ge/je, gi/ji, jo, ju
[ʃ]: sha, she, shi, sho, shu

(* Això només si finalment considerem que la millor pronúncia per a "ce" i "ci" és [ʧe], [ʧi]. Cal notar, a més, que en neollatí el llatí vulgar [kja], [kjo] i [kju] no fa [ʧa], [ʧo], [ʧu] com l'italià, sinó [ʦ], com la immensa majoria de la Romània)

Usar la lletra h com a "nota", no obstant, nos planteja de nou la qüestió de si convé eliminar, com fa l'italià, les h etimològiques, i escriure 'istòria', 'avere'. He deixat, de moment, les h etimològiques ja que la majoria de romanços les conserven.

A més, he introduït 'z' per a representar el so [ʦ] d'acord amb un ús antigament molt estés (segons l'obra citada), i que es conserva en italià (no obstant, a diferència de l'italià, que usa 'z' tant per a [ʦ] com [ʣ], he pensat en grafiar els pocs casos de [ʣ] amb 'dz', ex. 'prandzo').

El resultat de tot açò és una ortografia més "fonètica", i per tant més senzilla. Però això comporta altres dificultats, ja que s'han d'introduir variants allà on cap pronúncia és clarament la favorable (ex. 'òlho/òclo', 'nòite/nòcte', etc.).