LA Z INIZIALE

En italià el grafema 'z' pot representar tant l'africada alveolar sorda [ts] com la seua corresponent sonora [dz]. A principi de paraula, la 'z' italiana es llig bé [dz], bé [ts] o bé admet les dos lectures segons el cas. En un diccionari de 25.000 entrades trobem les següents paraules italianes començades per 'z':

• Mots on la 'z' inicial es pronuncia [dz]: zafferano, zaffiro, zaino, zanzara, zavorra, zeffiro, zelo, zero, zizzania, zona, zonzo, zoologia.

• Mots on la 'z' inicial es pot pronunciar [dz] o [ts]: zampillare, zampogna, zimbello, zinco, zingaro, zitella.

• Mots on la 'z' inicial es pronuncia [ts]: zampa, zappa, zecca, zeppa, zio, zitto, zoccolo, zolfo, zoppo, zucca, zucchero, zufolare, zuppa.

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [dz] tenim que:

• Molts mots tenen un ètim llatí començat per 'z' i d'origen grec [dz]: zeffiro (lat: zephyrum), zelo (lat.tard: zilum), zero (lat.med: zephirum), zizzania (lat.tard: zizaniam), zona (lat: zonam), zoologia.
  
• Un parell tenen un ètim començat per [z] (?): zafferano (àrab: zafaran), zaino (longobard: zainja),
  
• Un parell tenen un ètim començat per [s]: zaffiro (lat.tard: sapphirum), zavorra (lat: saburram),
  
• Un parell són d'origen onomatopiec: zanzara, zonzo.
  

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [dz] o [ts] tenim que:

• Mots amb ètim començat per [ts]: zimbello (occità antic: cembel), zinco (alemany: Zink), zingaro (grec: atsinganoi),
• Mots amb ètim començat per [s]: zampogna (grec: synfonia),
• Mots d'ètim incert: zampillare

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [ts] tenim que:

• La majoria de mots tenen ètims començats per [s]: zoccolo (lat: socculum), zolfo (lat: sulphur), zappa (lat. tard: sappa), zecca (àrab: sikka), zucchero (àrab: sukkar), zufolare (lat. vol: sibilare), zuppa (gòtic: *suppa).
  
• Uns pocs, d'origen no llatí, tenen un ètim començat per [z]: zampa (longobard: zanca), zeppa (longobard: *zippa).
• Un parell de mots tenen altres origens: zio (grec: theios), zitto (origen onomatopiec).
  

Vist tot això crec que:

• Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims començats per [s] haurien de mantindre eixe so (descartant el so [ts] italià) i escriure's amb 's' si així ho fa la majoria de romanços: sòcco, solfore, sappa, súccaro, soppa.
• Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims grecs començats per 'z' [dz] haurien de mantindre eixe so africat sonor [dz] i la grafia 'z': zèro, zelo, zoologia, zona, zèfiro.
  
• Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims començats per [z] o [ts] es pronunciaran generalment [dz] i s'escriuran amb 'z' (zafarano, zíngaro, zinco). Algun mot amb ètim començat per [ts] mantindrà eixe so escrit 'ts' (tsar).
  

Segons açò, el so [dz] s'escriuria 'z' a inici de mot (ex. zèro) i 'dz' dins de mot (ex. admòrdzo). Per tant, la lletra 'z' es llegiria [dz] a inici de mot (ex. zoològico) i [ts] dins de mot (ex. fòrza). Si fóra necessari grafiar el so [ts] a principi de paraula es podria usar el dígraf 'ts' (ex. tsar).

D'esta manera fariem servir una mateixa lletra 'z' per als sons [dz] i [ts], com l'italià. Però a diferència d'esta llengua, on no es pot predir si eixa lletra representa un so o altre en un cas concret, en neollatí s'evitarien confusions gràcies a l'ús del dígraf 'dz' en els poquíssims casos on apareix el so [dz] en interior de mot, i el dígraf 'ts' en els poquíssims casos on apareix el so [ts] a principi de mot. És cert que introduïm dos dígrafs 'dz, ts' amb poca tradició, però crec que això és millor que introduir una nova lletra 'ç' per al so [ts], que apareixeria amb molta freqüència.

LO NEOLATINO DE ANDRÉ SCHILD

NEOLATINO DE ANDRÉ SCHILD

“NEOLATINO. Regular, simple, and far easier to learn than Latin, this language was published in outline in 1947 by André Schild, of Basle, Switzerland. [An example of the language follows]

Tristan Bernard, l’autore humoristico, haveva un die prendito plaza con un amico in un vagone de prima classe por andar a Versailles. Ile accendé imediatamente un bon cigarro que comenzá fumar con visíbile satisfaccione. Alora un seniore intrá e disse in un ton irritato a Tristan Bernard jectar lo cigarro o andar in un altro compartimento. Nula responsa. Lo seniore inconoscito repeté sua demanda, ma in vano. Fori se pro indignacione, ile se precipitá éxter lo compartimento e retorná alcún momento pos con lo conductore. “Quelo seniore ha nequo a dicer iqui,” disse alora Tristan Bernard, “ile ha un biliete de secunda classe, ed esta es la prima classe.” Confuso e furioso, lo pasajero devé presentar suo biliete al conductore ed acompaniar lo imediatamente in un compartimento de secinda [sic] classe. Quando ile se have andato, l’amico de Tristan Bernard lo questioná come ile haveva potito saver que era un bibliete de secunda classe. “Ilo saliva es [sic] la tasca de suo gilete,” respondé Tristan Bernard, “e yo vidi que ilo era del mesmo colore qua lo mio.”

Percival, Walter: ...No! A ‘Made’ Language Is Preferable en “The Rotarian. An international magazine”, Maio 1950.

En l’article Neolatino (Schild) de la Wikipedia en esperanto apareix el següent exemple, extret de Stevenson, R.L., Gulielmo del molino. La planura e las stelas (traduction per H.Littlewood, in Neolatino de André Schild):

“La [sic] relaciones sempre plu extensas inter le [sic] naciones, gracias a la radio ed a l'aviacione, facen lo problema de la lingua auxiliare actuale. La tentativa introducer come medio de intercomprensione una lingua nacionale come p. ex. francese od anglese, remanerá una utopiá, pro que las rivalitates inter los populos son tropo grandes por que uno se incline devante l'altro adoptando una lingua concurrente.”

I segons una publicació de l'any 1977, el neolatino de Schild era en aquell moment l'única llengua auxiliar de base románica que incloia la distinció de gènere:

“Two genders are known in the Romance languages: masculine and feminine. In the majority of the Neo-Romance planned languages (with the exception of Neolatino, presented in 1947 by André Schild), there is no grammatical gender.”

Bernasconi, Edo: “The Neo-Romance Languages” en Esperanto aŭ Interlingua? 1977

Sobre l'autor podem llegir en la pàgina del “Centre de documentation et d’étude sur la langue internationale” (CDELI):

“André Schild (1910 - 13 de julio 1981): Interlinguista suisse, ex-functionario in le Universala Esperanto Asocio in Geneva. Publicava su systema Neo-latin ma presto adhereva al movimento pro Interlingua e deveniva co-fundator del Union Mundial pro Interlingua. Al fundation le 28 de julio 1955 in Tours, Francia, ille esseva eligite prime secretario general del UMI (1955-1958). Redactor del prime organo official del UMI, "Circular al cognoscitores e amicos de Interlingua" (22 de februario 1954), "Circular al prime membros del UMI" (26 de maio 1954), "Lista del membros (augusto 1954), "Bulletin del Union Mundial pro Interlingua" (octobre 1954, januario, martio e junio 1955) e "Union Mundial pro Interlingua (UMI) - bulletin publicate per le Secretariato General" (augusto 1955). Redactor lingual de "Le Currero del Mundo" (septembre-decembre 1955 a augusto 1957) e a "Bulletin de Interlingua" (septembre 1957 a junio 1959). Ille publicava le manual "Interlingua in 20 lectiones" in francese, italiano e germano. Ille redigeva quasi tote le texto del grande dictionario germano-interlingua. - Rememoration in "Currero" no. 66/1981”

LO PESCE EN LA PISCINA

Des de la "reforma ortogràfica" d'este març (que aprofita que la lletra 'h' té una llarga tradició en la Romània com a "nota" per marcar que la lletra precedent no té el valor habitual) venim escrivint sistemàticament amb el dígraf 'sh' el so [ʃ], tant si prové del llatí SC+e/i ('créshere, peshe'), com de X ('eshire, seshanta'), XS ('eshucare'), SI+vocal ('camisha, casho') o SCI+vocal ('asha') . Això ha simplificat l'ortografia neollatina en gran manera, però té certs inconvenients:

• el dígraf 'sh', a diferència dels altres que hem introduït ('nh, lh, ch, gh'), no està actualment present en cap dels grans romanços, i si bé no és desconegut en la Romània (s'usa, de fet, en l'occità gascó) l'associem molt a una llengua no romànica, l'anglés.

• ha introduit en la flexió d'alguns verbs com 'unire' i 'náshere' una alternànça gràfica 'sc/sh' entre diverses persones (unisco, unishe, nasco, nashe) i temps (unishe, unisca, nashe, nasca), alternància que en italià no es dóna.

• ens força a escriure 'pishina, ashensore, deshéndere', quan totes les llengües grafien eixes paraules amb 'sc'.

Ara he vist que eixos inconvenients poden evitar-se si representem el so [ʃ] davant de les vocals 'e, i' amb el dígraf 'sc', com fa l'italià. D'esta manera recuperem la regularitat gràfica en eixos verbs "incoatius" (unisco, unisce, nasco, nasce) així com en alguns derivats (pesce, pescare), usem la grafia general en paraules com 'piscina, ascensore, descéndere', i de pas reduïm a molt menys de la meitat l'ús del dígraf 'sh', que només s'escriuria davant de les vocals 'a, o, u' ('seshanta, casho, eshucto').