CONSERVADORA, NO ARCAICA

En la codificació d'un romanç neollatí cal sel·leccionar variants més acostades a l'ètim, ja que estes poden englobar les altres variants i relacionar-les. Per exemple, dels derivats de l'ètim llatí ALTERA cal triar la forma conservadora altra, que és el punt comú de outra, otra, autre, alta, el punt a partir del qual han evolucionat totes eixes formes, cadascuna en una direcció.
Però això no vol dir que cal sel·leccionar la variant més conservadora de tota la Romània. De vegades la forma més conservadora s'ha de considerar un arcaisme (que no deu ser incorporat a l'estàndard neollatí modern) ja que suposa una pervivència aïllada d'una etapa evolutiva que la llengua majoritàriament ja ha deixat arrere. Eixe és el cas, seguint l'exemple anterior, de la variant sarda àtera, que manté les tres síl·labes de l'ètim llatí ALTERA. O siga, encara que àtera és la forma més conservadora i englobadora, altra representa millor l'estat general la llengua actual.
Si el romanç neollatí recollira cada un dels arcaismes present en almenys una de les múltiples varietats de romanç (incloent les regionals i fins i tot locals) tindria:

• articles definits bisil·làbics (illo, illa) -com algún dialecte italià-,
• substantius masculins, femenins i neutres -com un altre dialecte italià-,
• una declinació bicasual -com el romanés-,
• un lèxic llatinitzant (ex. dòmu -en compte de casa-, albu -en compte de blanco-),
• etc.

El resultat, per tant, seria un model de llengua amb tants arcaismes que no reflexaria ni l'estat actual de la llengua neollatina en el seu conjunt ni el de cap dels romanços particulars (ja que cap d'ells concentra tants arcaïsmes!). No seria un bon representant del romanç.

És per tot això que en els "Criteris de codificació d'un romanç neollatí" he dit que sel·leccionarem les "formes més conservadores, sempre i quan formen part o hagen format part dels romanços amb una llarga tradició literària", o siga, dels romanços més difosos, prestigiosos i representatius: portugués, castellà, occità, francés, italià i romanés. Això deixa fora trets conservadors de varietats minoritàries.

No obstant, està clar que eixos romanços principals també poden presentar algun tret massa conservador. És el cas, per exemple, de la declinació bicasual romanesa, abandonada per la resta de la Romània. Hauria d'assumir un romanç neollatí eixe sistema nominal, per conservar-se en un dels grans romanços literaris? El sentit comú ens diu que no, i la raó és que eixe sistema no representa l'ús dels altres romanços. Cal, per tant, millorar la formulació del criteri anterior de la següent manera:

Es sel·leccionen les formes més conservadores que:
1. formen part dels romanços amb una llarga tradició literària
2. i representen (engloben, expliquen) l'ús general de la llengua actual.
Excepcionalment, si cap de les variants d'eixos romanços és suficientment representativa (si no engloba a un número suficient de romanços), es pot recurrir a formes més conservadores d'alguna varietat menor o fins i tot del llatí vulgar. Però si hi ha una tendència general, no és convenient adoptar formes arcaiques per a englobar tots i cadascun dels romanços principals.

LO ROMENO E LO DICTIONARIO

He començat el projecte "faraònic" de DICTIONARIO NEOLATINO DE LOS ROMANCES, que pretén recollir el vocabulari dels principals romanços, la seua pronuncia, etimologia, definicions, sinònims, etc. En estos moments estic finalitzant la primera fase del projecte, que es limita a un taula d'equivalències semàntiques entre les 2.000 paraules principals dels romanços portugués, castellà, català, francés i italià. La inclusió del romanés, per raons pràctiques, l'he hagut de pospondre, molt al meu pesar. La seua absència en els diccionaris multilingües que em servixen de base i les particularitats del seu vocabulari dificulten la seua inclussió abans de tindre fixades totes les accepcions de les equivalències semàntiques. Que em disculpen, per tant, els amics romanesos. Tot siga pel rigor del DICTIONARIO.

NÒVOS CRITÈRIOS

Fins ara he estat codificant el romanç neollatí segons uns criteris definits per mi. Han sigut "intuitius", però s'han basat en les múltiples lectures que al llarg dels anys he fet sobre qüestions d'estandardització de la llengua valenciana. Ara, la lectura del completíssim treball sobre l'estandardització occitana "La standardisation pluricentrique de l'occitan", de Domergue Simien, i de l'interessantíssim article de Xavier Lamuela "Criteris de codificació i de compleció lingüístiques" m'han oferit una base teòrica sobre la que fonamentar els criteris de codificació del romanç neollatí. Per això, he procedit a adaptar els meus criteris a l'esquema de Lamuela, un autor que ha participat en la codificació de l'occità i del friulà.
Per sort, els meus criteris anaven ben encaminats i coincidixen prou en els que recull Lamuela. El principal canvi és en l'ordre de preferència. El nou model de sel·lecció de formes no està tan supeditat a les majories, permet recuperar formes arcaiques i fins i tot prioritzar les formes més regulars.
És una sort haver trobat eixos treballs, ja que sembla que la lingüística prescriptiva no ha desenvolupat massa els criteris que s'han de serguir en la codificació de llengües en procés d'estandardització. Estem d'enhorabona!

LOGO PER A L'ACADÈMIA

SÒNOS ROMANCES E SÒNOS NEOLATINOS

En els romanços moderns hi ha sons compartits per totes les varietats i sons de distribució menys ampla o restringida. D’entre tots estos sons, considerem SONS FONAMENTALS DEL ROMANÇ aquells que són comuns a la gran majoria de varietats, actuals o històriques. Estos sons són els més caracteristics del romanç i els que individualitzen la nostra llengua front al llatí i front a les llengües veïnes.

La totalitat d’estos sons són propis del portugués, del castellà, del català, del francés i de l’italià, i la gran majoria d’ells ho és també del romanés (que desconeix només alguns sons típicament romànics com la [ɲ] i la [ʎ]). Actualment, el romanés presenta gran part d’eixos sons fonamentals, el castellà una majoria, el portugués, el català i el francés una gran majoria i l’italià els presenta tots. Estos sons fonamanentals del romanç es poden considerar els pròpis de l’ESTÀNDARD NEOLLATÍ.

La resta de sons romanços són posteriors evolucions dels sons fonamentals que no han tingut lloc en la gran majoria de varietats. En el cas de ser sons compartits per diversos romanços poden ser considerats com a VARIANTS de pronúncia dels sons estàndards. En canvi, els sons d’àmbit molt restringit són menys recomanables en el registre estàndard, i per tant poden ser considerats com a DIALECTALS. De qualsevol manera, tots ells són igualment ROMÀNICS.

ACADÈMIA NEOLATINA DE LO ROMANCE

Entre els significats que té la paraula "acadèmia" en els distints romanços es troba esta:

PORTUGUÉS:
Academia. Sociedade de eruditos ou artistas.

CASTELLÀ:
Academia. Sociedad científica, literaria o artística establecida con autoridad pública.

VALENCIÀ:
Acadèmia. Societat literària, artística o científica constituïda per a l'avançament de les lletres, de les arts o de les ciències, o d'una ciència o una art.

FRANCÉS:
Accadémie. Toute société dont les membres s'occupent de lettres, d'arts, de sciences ou de quelque autre spécialité.

ITALIÀ:
Accademia. Associazione di studiosi creata per promuovere le lettere, le arti o le scienze: Accademia della Crusca, dei Lincei.

ROMANÉS:
Academie. Societate de învăţaţi, de literaţi, de artişti etc. creată pentru dezvoltoarea ştiinţelor şi a artelor; înaltă instituţie culturală care reuneşte pe cei mai de seamă savanţi şi artişti.

Per tot, és possible pensar en la creació d'un ACADÈMIA NEOLATINA DE LO ROMANCE, o siga, una acadèmia neolatina (no espanyola ni romanesa sinó neolatina, o siga, de tots els pobles neollatins) dedicada a l'estudi del romanç (del romanç en general, no d'un romanç concret com l'italià, el francés, etc.).

Una altra opció seria "Acadèmia de lo Romance Neolatino", però és convenient evitar utilitzar per a la variant comuna una denominació concreta que no compta (encara) amb el reconeiximent de la societat. La primera opció és, per tant, més "neutral".

ROMANCE NEOLATINO

Com hem dit, ROMANCE és el nom genuí de les llengües romàniques. Ara bé, això era en oposició al llatí, en l'Edat Mitjana. Després, quan eixe romanç s'havia distanciat en els distints països, fou necessari aplicar els gentilicis nacionals per a diferenciar-los. Així sorgiren les expressions ROMANCE PORTUGUÉS, ROMANCE CASTELLANO, ROMANÇ VALENCIÀ, etc. Ara naix un nou ROMANÇ, però no el d'un país o altre, sinó el de tots, o siga, un estàndard.

L'adjectiu NEOLLATÍ fa referència en totes les llengües romàniques a elles mateixes. És, per tant, sinònim de ROMÀNIC. A més, en portugués, castellà, italià i romanés es referix també al poble o pobles que parlen eixes llengües o que descendixen dels llatins i a la seua cultura. En este segon sentit podem aplicar-lo ara a ROMANCE per a referir-nos al romanç dels neollatins (els pobles derivats dels llatins), o siga, el romanç de tots, el comú, l'estàndard, en oposició als altres romanços, els nacionals. NOLATINO no s'utilitza, per tant, en oposició al LLATÍ, sino als romanços particulars dels pobles neollatins.

ROMANCE NEOLATINO.

PORTUGUÉS:
Neolatino. adj. 1. Diz-se das línguas modernas derivadas do latim. 2. Diz-se dos povos e nações que procedem dos Romanos.

CASTELLÀ:
Neolatino. adj. Que procede o se deriva de los latinos o de la lengua latina. Raza neolatina. Idioma neolatino.

VALENCIÀ:
Neollatí: adj LING 1 Relatiu o pertanyent a les llengües neollatines. 2 llengües neollatines Llengües romàniques.

FRANCÉS:
Neolatin: adj. Langues néo-latines. Langues modernes dérivées du latin.

ITALIÀ:
Neolatino: agg. si dice delle lingue che derivano dal latino, delle letterature scritte in tali lingue e, per estens., dei popoli che le parlano e della loro civiltà: l'italiano, il francese, lo spagnolo, il portoghese e il romeno sono lingue neolatine; popoli neolatini; cultura neolatina.

ROMANÉS:
Neolatin: adj. (Despre limbi) Care continuă limba latină; romanic; (despre popoare) care descinde din romani, de origine latină

ROMANCE VS ROMANICO

De la comparació (vid infra) dels derivats de ROMA utilitzats en les distintes llengües romàniques per a referir-se a sí mateixes, o siga, a la llengua vulgar en contraposició al llatí culte, es desprén que la designació més general i primitiva és ROMANCE, derivada del llatí ROMANICE (LOQUI) "parlar en romà".
Derivats de ROMANICE es conserven en portugués (romance), castellà (romance), català (romanç), francés (roman)

PORTUGUÉS:
Romance: s. m. Língua ou conjunto de línguas derivadas do latim.
Românico: adj. Diz-se das línguas derivadas do latim (espanhol, francês, italiano, português, romeno, etc.). Relativo a essas línguas. s. m. Conjunto das línguas novilatinas.

CASTELLÀ:
Romance: (Del lat. romanĭce, en románico). 1. adj. Se dice de las lenguas modernas derivadas del latín, como el español, el italiano, el francés, etc. Usado también como sustantivo masculino.
Románico. 2. m. Idioma español.
Románico:(Del lat. romanĭcus, romano). 1. adj. Se dice de las lenguas derivadas del latín y de sus correspondientes manifestaciones literarias y culturales. 2. adj. Perteneciente o relativo a dichas lenguas y a sus manifestaciones literarias y culturales.

VALENCIÀ:
Romanç: (del ll. romanice 'a la romana', aplicat als parlars de les nacions romanitzades). m Nom amb què era designat l'idioma vulgar als països de la Romània quan ja s'havia diferenciat clarament del llatí.
Romànic: (de romà). m Llengües derivades del llatí parlat, anomenat vulgar, no del llatí clàssic: romanès, dàlmata, italià, sard, retoromànic, francès, francoprovençal, occità, català, castellà, gallec i portuguès; són també dites neollatines.

FRANCÉS:
Roman, romane: (Ant. romanz. Du lat. médiév. romanice, adv. signifiant « en langue vulgaire » (c'est-à-dire en gallo-roman) p. oppos. au lat.) 1. Adjectif. Au sing. ou au plur. Langue(s) romane(s). Langue(s) vulgaire(s) issue(s) du latin populaire et parlée(s) dans une région quelconque de l'ancien Empire romain d'Occident. Synon. langues néo-latines. 2. Subst. masc. Langue vulgaire parlée en France du VIII^e au XI^e s. et qui a précédé l'ancien français. Langue vulgaire parlée dans une région quelconque de la Romania.

ITALIANO:
Romanzo: (Dal fr. ant. romanz, che risale alla loc. del lat. mediev. romanice (loqui) 'parlare al modo romano', poi 'parlare in lingua volgare' (contrapposto a latino)). agg. che è proprio o si riferisce alle lingue derivate dal latino o a una, a un gruppo di esse.
Romanico: (Dal lat. Romani°cu(m) 'proveniente da Roma'). agg. e s. m. [pl. m. -ci] termine che definisce l'arte dell'Europa occidentale dalla fine del sec. X all'inizio del XIII. agg. filol. ⇒ romanzo.

ROMANÉS:
Romanic: (romanico, germ. romanisch) adj. limbă care îşi are originea în limba latină; neolatin.

ES POT CREAR UNA LLENGUA UNIVERSAL?

M'agradaria llegir-vos un parell de passatges del llibre "PROYECTOS DE LENGUA UNIVERSAL. LA CONTRIBUCIÓN ESPAÑOLA", de Maria Luisa Calero Vaquera (Univ. de Córdoba, 1999), interessants perque suggerixen la resposta a la pregunta que encapçala este article: "Es pot crear una llengua universal?".

"En la historia de las tentativas habidas para disponer de una lengua común de intercambio entre los seres humanos ha predominado la idea genérica de que tal lengua debía ser producto de una elaboración artificial, en vista de la incapacidad de las lenguas naturales para servir de código de intercomprensión mundial, bien porque se cuestionase la utilidad de sus mismos signos (vocales y consonantes, al ser combinadas, se presentan con sentido variable en cada comunidad lingüística), bien porque se desestimase la propia índole de las lenguas naturales, plagadas -al parecer- de todo género de anomalías (fonéticas, semánticas y gramaticales). Pero tal sentir común a los pensadores que pretendían construir artificialmente la lengua universal ha sufrido una evolución (...)" (pàg. 10)

"En vista del fracaso obtenido por todas las tentativas de elaboración de una lengua universal, parece que la tendencia que ha terminado por imponerse en nuestros días es que tal lengua ha de ser un idioma vivo, sin la más mínima simplificación o regularización en su forma (...)" (pàg. 34 i 35)

"En la actualidad, el criterio realista ha logrado imponerse sobre las utopías de otros tiempos, sin que los peligros entrevistos y anunciados (la ofensa al orgullo de las diferentes naciones, la rivalidad de intereses o la colonización cultural) hayan estorbado el (¿definitivo?) establecimiento de una lengua natural -en nuestra época, el inglés- como idioma dominante en las relaciones internacionales. Una supremacía obtenida gracias a la conjunción de dos factores fundamentales: la expansión colonial y mercantil del otrora imperio británico y el predominio del modelo tecnológico estadounidense; en cualquier caso, factores de índole extralingüística, muy alejados a los argumentos de racionalidad, economicidad, regularidad, etc. esgrimidos habitualmente para propugnar el establecimiento de una lengua inventada." (pàg. 35 i 36)

PROCESSOS DE CONVERGENTIA NEOLATINA

Los procesos de convergencia lingüística entre las variedades del mundo neolatino (y así mismo de los mundos germánico y eslavo) podrían seguir uno (o incluso varios) de los siguientes caminos:

• Koineización,
  
• Generalización de una de las lenguas románicas actuales,
  
• Extensión de la intercomprensión o
  
• Desarrollo de un modelo de lengua común

En un corto estudio titulado "Perspectivas de Convergencia Lingüística Neolatina" trato de ofrecer una panorámica de estos procesos:

TÀCTICA D'ATAC LÈXIC

El lèxic de les llengües romàniques abarca una quantitat ENORME de paraules, tant d'orígen llatí com germànic, aràbic, i d'atres pocedències, amb múltimples relacions de forma i significat entre elles. L'estudi d'eixes paraules i la selecció de les formes i significats més idonis per a la comunicació inter-romànica semblen en principi una tasca quasi inabarcable. Però si ens planifiquem el treball tal volta ho podrem aconseguir.
Pareix recomanable començar per allò més senzill i anar incorporant dificultats progressivament. Per això cal deixar per a més avant les paraules d'altres orígens i iniciar l'estudi del lèxic per les paraules llatines. Per sort, un treball d'A. Stefenelli de l'any 1992 (Das Schicksal des lateinischen Wortschatzes in den romanisches Sprachen) fa una classificació de l'herència lèxica del llatí que ens vindrà molt be per a abordar l'empresa que ens hem proposat de manera ordenada i començant per allò més senzill. L'ordre de prioritats que se'n deriva és el següent:

1. Paraules del llatí clàssic que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb el mateix significat.
2. Paraules manllevades al llatí (llatinismes) per totes o la majoria de llengües romàniques.
3. Paraules del llatí vulgar que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb el mateix significat.
4. Paraules del llatí clàssic que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb alguna variació de significat.
5. Paraules del llatí vulgar que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb alguna variació de significat.
6. Etc.

(Actualització de 28/02/10: Finalment no he començat l'estudi del lèxic romànic segons este programa, sinó segons este altre)