LA Z INIZIALE

En italià el grafema 'z' pot representar tant l'africada alveolar sorda [ts] com la seua corresponent sonora [dz]. A principi de paraula, la 'z' italiana es llig bé [dz], bé [ts] o bé admet les dos lectures segons el cas. En un diccionari de 25.000 entrades trobem les següents paraules italianes començades per 'z':

• Mots on la 'z' inicial es pronuncia [dz]: zafferano, zaffiro, zaino, zanzara, zavorra, zeffiro, zelo, zero, zizzania, zona, zonzo, zoologia.

• Mots on la 'z' inicial es pot pronunciar [dz] o [ts]: zampillare, zampogna, zimbello, zinco, zingaro, zitella.

• Mots on la 'z' inicial es pronuncia [ts]: zampa, zappa, zecca, zeppa, zio, zitto, zoccolo, zolfo, zoppo, zucca, zucchero, zufolare, zuppa.

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [dz] tenim que:

• Molts mots tenen un ètim llatí començat per 'z' i d'origen grec [dz]: zeffiro (lat: zephyrum), zelo (lat.tard: zilum), zero (lat.med: zephirum), zizzania (lat.tard: zizaniam), zona (lat: zonam), zoologia.
  
• Un parell tenen un ètim començat per [z] (?): zafferano (àrab: zafaran), zaino (longobard: zainja),
  
• Un parell tenen un ètim començat per [s]: zaffiro (lat.tard: sapphirum), zavorra (lat: saburram),
  
• Un parell són d'origen onomatopiec: zanzara, zonzo.
  

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [dz] o [ts] tenim que:

• Mots amb ètim començat per [ts]: zimbello (occità antic: cembel), zinco (alemany: Zink), zingaro (grec: atsinganoi),
• Mots amb ètim començat per [s]: zampogna (grec: synfonia),
• Mots d'ètim incert: zampillare

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [ts] tenim que:

• La majoria de mots tenen ètims començats per [s]: zoccolo (lat: socculum), zolfo (lat: sulphur), zappa (lat. tard: sappa), zecca (àrab: sikka), zucchero (àrab: sukkar), zufolare (lat. vol: sibilare), zuppa (gòtic: *suppa).
  
• Uns pocs, d'origen no llatí, tenen un ètim començat per [z]: zampa (longobard: zanca), zeppa (longobard: *zippa).
• Un parell de mots tenen altres origens: zio (grec: theios), zitto (origen onomatopiec).
  

Vist tot això crec que:

• Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims començats per [s] haurien de mantindre eixe so (descartant el so [ts] italià) i escriure's amb 's' si així ho fa la majoria de romanços: sòcco, solfore, sappa, súccaro, soppa.
• Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims grecs començats per 'z' [dz] haurien de mantindre eixe so africat sonor [dz] i la grafia 'z': zèro, zelo, zoologia, zona, zèfiro.
  
• Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims començats per [z] o [ts] es pronunciaran generalment [dz] i s'escriuran amb 'z' (zafarano, zíngaro, zinco). Algun mot amb ètim començat per [ts] mantindrà eixe so escrit 'ts' (tsar).
  

Segons açò, el so [dz] s'escriuria 'z' a inici de mot (ex. zèro) i 'dz' dins de mot (ex. admòrdzo). Per tant, la lletra 'z' es llegiria [dz] a inici de mot (ex. zoològico) i [ts] dins de mot (ex. fòrza). Si fóra necessari grafiar el so [ts] a principi de paraula es podria usar el dígraf 'ts' (ex. tsar).

D'esta manera fariem servir una mateixa lletra 'z' per als sons [dz] i [ts], com l'italià. Però a diferència d'esta llengua, on no es pot predir si eixa lletra representa un so o altre en un cas concret, en neollatí s'evitarien confusions gràcies a l'ús del dígraf 'dz' en els poquíssims casos on apareix el so [dz] en interior de mot, i el dígraf 'ts' en els poquíssims casos on apareix el so [ts] a principi de mot. És cert que introduïm dos dígrafs 'dz, ts' amb poca tradició, però crec que això és millor que introduir una nova lletra 'ç' per al so [ts], que apareixeria amb molta freqüència.

LO NEOLATINO DE ANDRÉ SCHILD

NEOLATINO DE ANDRÉ SCHILD

“NEOLATINO. Regular, simple, and far easier to learn than Latin, this language was published in outline in 1947 by André Schild, of Basle, Switzerland. [An example of the language follows]

Tristan Bernard, l’autore humoristico, haveva un die prendito plaza con un amico in un vagone de prima classe por andar a Versailles. Ile accendé imediatamente un bon cigarro que comenzá fumar con visíbile satisfaccione. Alora un seniore intrá e disse in un ton irritato a Tristan Bernard jectar lo cigarro o andar in un altro compartimento. Nula responsa. Lo seniore inconoscito repeté sua demanda, ma in vano. Fori se pro indignacione, ile se precipitá éxter lo compartimento e retorná alcún momento pos con lo conductore. “Quelo seniore ha nequo a dicer iqui,” disse alora Tristan Bernard, “ile ha un biliete de secunda classe, ed esta es la prima classe.” Confuso e furioso, lo pasajero devé presentar suo biliete al conductore ed acompaniar lo imediatamente in un compartimento de secinda [sic] classe. Quando ile se have andato, l’amico de Tristan Bernard lo questioná come ile haveva potito saver que era un bibliete de secunda classe. “Ilo saliva es [sic] la tasca de suo gilete,” respondé Tristan Bernard, “e yo vidi que ilo era del mesmo colore qua lo mio.”

Percival, Walter: ...No! A ‘Made’ Language Is Preferable en “The Rotarian. An international magazine”, Maio 1950.

En l’article Neolatino (Schild) de la Wikipedia en esperanto apareix el següent exemple, extret de Stevenson, R.L., Gulielmo del molino. La planura e las stelas (traduction per H.Littlewood, in Neolatino de André Schild):

“La [sic] relaciones sempre plu extensas inter le [sic] naciones, gracias a la radio ed a l'aviacione, facen lo problema de la lingua auxiliare actuale. La tentativa introducer come medio de intercomprensione una lingua nacionale come p. ex. francese od anglese, remanerá una utopiá, pro que las rivalitates inter los populos son tropo grandes por que uno se incline devante l'altro adoptando una lingua concurrente.”

I segons una publicació de l'any 1977, el neolatino de Schild era en aquell moment l'única llengua auxiliar de base románica que incloia la distinció de gènere:

“Two genders are known in the Romance languages: masculine and feminine. In the majority of the Neo-Romance planned languages (with the exception of Neolatino, presented in 1947 by André Schild), there is no grammatical gender.”

Bernasconi, Edo: “The Neo-Romance Languages” en Esperanto aŭ Interlingua? 1977

Sobre l'autor podem llegir en la pàgina del “Centre de documentation et d’étude sur la langue internationale” (CDELI):

“André Schild (1910 - 13 de julio 1981): Interlinguista suisse, ex-functionario in le Universala Esperanto Asocio in Geneva. Publicava su systema Neo-latin ma presto adhereva al movimento pro Interlingua e deveniva co-fundator del Union Mundial pro Interlingua. Al fundation le 28 de julio 1955 in Tours, Francia, ille esseva eligite prime secretario general del UMI (1955-1958). Redactor del prime organo official del UMI, "Circular al cognoscitores e amicos de Interlingua" (22 de februario 1954), "Circular al prime membros del UMI" (26 de maio 1954), "Lista del membros (augusto 1954), "Bulletin del Union Mundial pro Interlingua" (octobre 1954, januario, martio e junio 1955) e "Union Mundial pro Interlingua (UMI) - bulletin publicate per le Secretariato General" (augusto 1955). Redactor lingual de "Le Currero del Mundo" (septembre-decembre 1955 a augusto 1957) e a "Bulletin de Interlingua" (septembre 1957 a junio 1959). Ille publicava le manual "Interlingua in 20 lectiones" in francese, italiano e germano. Ille redigeva quasi tote le texto del grande dictionario germano-interlingua. - Rememoration in "Currero" no. 66/1981”

LO PESCE EN LA PISCINA

Des de la "reforma ortogràfica" d'este març (que aprofita que la lletra 'h' té una llarga tradició en la Romània com a "nota" per marcar que la lletra precedent no té el valor habitual) venim escrivint sistemàticament amb el dígraf 'sh' el so [ʃ], tant si prové del llatí SC+e/i ('créshere, peshe'), com de X ('eshire, seshanta'), XS ('eshucare'), SI+vocal ('camisha, casho') o SCI+vocal ('asha') . Això ha simplificat l'ortografia neollatina en gran manera, però té certs inconvenients:

• el dígraf 'sh', a diferència dels altres que hem introduït ('nh, lh, ch, gh'), no està actualment present en cap dels grans romanços, i si bé no és desconegut en la Romània (s'usa, de fet, en l'occità gascó) l'associem molt a una llengua no romànica, l'anglés.

• ha introduit en la flexió d'alguns verbs com 'unire' i 'náshere' una alternànça gràfica 'sc/sh' entre diverses persones (unisco, unishe, nasco, nashe) i temps (unishe, unisca, nashe, nasca), alternància que en italià no es dóna.

• ens força a escriure 'pishina, ashensore, deshéndere', quan totes les llengües grafien eixes paraules amb 'sc'.

Ara he vist que eixos inconvenients poden evitar-se si representem el so [ʃ] davant de les vocals 'e, i' amb el dígraf 'sc', com fa l'italià. D'esta manera recuperem la regularitat gràfica en eixos verbs "incoatius" (unisco, unisce, nasco, nasce) així com en alguns derivats (pesce, pescare), usem la grafia general en paraules com 'piscina, ascensore, descéndere', i de pas reduïm a molt menys de la meitat l'ús del dígraf 'sh', que només s'escriuria davant de les vocals 'a, o, u' ('seshanta, casho, eshucto').

DIPTONGOS E HIATOS

Haio trovato un estúdio molto interessante sopre la evoluzione de las sequenzias vocálicas del latino al romance: From hiatus to diphthong, de Ioana Chitoran e J. Ignacio Hualde. Hi potemos lègere:

In Late Latin there was a process of contraction whereby /i/ and /e/ in hiatus before another vowel became [j]. This glide, in turn, palatalised most preceding consonants, e.g. PALEA > *palja > paʎa ‘straw’ (It. paglia, Port. palha, Fr. paille, Sp. paja). In this paper we are concerned with words containing sequences that remained unaltered after this process had run its full course, or were incorporated into the lexicon at a later stage.

In Classical Latin vowel sequences of rising sonority as in CLIENS ‘client’, ITALIA, were always heterosyllabic.

Romanian is the one [Romance language] with the most robust diphtong/hiatus contrast. (...) Wheter a given lexical item contains a diphtong or a heterosyllabic [hiatus] séquense is generally predictiable from etymological considerations. Sequences of vocoids of rising sonority are realised as diphthongs if they come either from the breaking of lower-mid vowels, or from the palatalisation of laterals. Latin sequences in hiatus have not contracted to diphthongs in any position (ITALIA > [itáli.a] ‘Italy’, MEDIANA > [medi.ána] ‘median’). The only lexical exception known to us is [djavol] ‘devil’ from Latin DIABOLU. (...) Romanian therefore appears to be a conservative Romance language in this respect.

In French, unlike Romanian, the sequences of vocoids under discusión are quite systematically syllabified as diphthongs.

[In Spanish] the vast majority of words with etymological heterosyllabic sequences nowadays have lexical diphtongs, which is the unmarked or regular syllabification of iV sequences. [But] diphthongisation has been prevented [exceptionaly, and with dialectal variation] under the initality and stress conditions, as in [DIABOLU > di.áblo, CLIENTE > cli.énte, CREARE > cri.ár, TRIUMPHU > tri.únfo].

In Portuguese there is no diphthong/hiatus contrast. The general pattern is syllabification in hiatus, with optional gliding occurring in colloquial speech, mostly in post-tonic position, as in palác[ju] ‘palace’, glór[ja] ‘glory’. It has been noted that in this respect Portuguese is strikingly different from Spanish, French, and Italian.
We would like to suggest that this difference between Portuguese and Spanish is related to the fact that Portuguese lacks other historical sources of diphthongs. Unlike Spanish and French, mid vowels did not undergo breaking in Portuguese.

It is well known that hiatus is dispreferred cross-linguistically. Evidence for avoiding hiatus by proceses such as diphthongisation, vowel elisión, glide or consonant epéntesis, is quete overwhelming. In the case of high-nonhigh vowel sequences a very common sound change is the reclassification of heterosyllabic sequences (i.V) as tautosyllabic diphthongs (jV).

In a language like Portuguese or Catalan, for example, where there are no independent prevocalic glides from other sources to act as additional attractors, the stable articulatory structure of the diphthong may alone have an effect on hiatus sequences. In Portuguese gliding is occasionally possible in casual, colloquial speech. In this sense, the diphthong can be said to constitute a phonetically more natural structure.

Secondo toto questo, credo che en neolatino hi deveria havere una distinzione entre [j]V (ex. sapia) e [i]V (ex. història). Havemos [j] onde ja era presente en lo latino volgare, e [i] en préstetos posteriores del latino. Opzionalmente se pòte fácere un diptòngo pòs síllaba accentuata (ex. historia).

REDOPLAMENTO FONOSINTÁCTICO

Dès una perspectiva non italiana se pòte crédere che las consonantes geminatas son un arcaismo superfluo. Provaraio de mostrare che non è cosí.

Las consonantes doples non se han perduto en tota la Románia ni sopreviven solamente en qualche dialècto isolato. Se conservan con plena vitalitate en un romance tanto importante como lo italiano. En consequenza non son arcaicas.

Lo romance neolatino non pòte convèrgere las consonantes doples con las simples perche non han la metéssima evoluzione en la maioria de romances (menos en romeno). En italiano e sardo se conserva la differenza entre doples e simples. En la Románia occidentale las consonantes doples, en generale, se simplifican mais las consonantes simples pòten, per exemplo, sonorizar-se. En consequenza, lo mantenimento de las consonantes doples en neolatino non è superfluo per la maiioria de romanófonos:

La 'cc' de neo. 'bocca' indica a los parlantes occidentales che en loros romances questa parola pòte havere una simple, como en cas. 'boca'.
La 'c' de neo. 'acora' indica a los parlantes occidentales che en loros romances questa parola pòte havere un , como en por. 'agora'.

La 'tt' de neo 'botta' > cas. 'bota'.
La 't' de neo 'cata' > cas. 'cada'.

Etc.

La 'nn' de neo. 'anno' indica a los parlantes del castellano e lo catalano che questa parola pòte havere una palatalizazione en loros romances, como en cas. 'año'.
Análogamente, la 'll' de neo. 'castèllo' indica la palatalizazione del cas. 'castillo'.

La latina se conserva en castellano e catalanao, per exemplo.

Conservando las consonantes doples lo romance neolatino representa melhore la diversitate del romance. E se conservamos las consonantes doples en lo vocabulário heretato, per coherenzia devemos conservar-las en los cultismos.

Secondo M. Payne (en Phonetic variation in Italian consonant gemination
Elinor), hi ha los sequentes tipos de consonantes longas en italiano estándarde:

1) word-internal, lexically contrastive, with phonemic status
e.g. pappa [p'ap:a] ‘mush’
2) word-initial or internal, ‘inherently long’ when intervocalic
e.g. lascia [l'aʃ:a] ‘s/he leaves’, la sciarpa [la ʃ:'arpa] ‘the scarf’
3) word-initial, post-lexical, prosodically triggered RS
e.g. virt`u diversa [virt'u d:iv'ɛrsa] ‘different virtue’
4) word-initial, post-lexical, lexically triggered RS
e.g. e Roma [e r:'oma] ‘and Rome’
5) low-level, non-obligatory, phonetic assimilation of clusters
e.g. tecnico [t'ɛn:iko] ‘technical’
6) low-level, word-boundary false geminates
e.g. al lido [al:'ido] ‘to the lido (beach resort)’

Lo "raddoppiamento fonosintattico" (RF) è presente en las varietates che conservan las consonantes doples (crèdo che non existen dialèctos con consonantes doples sene RF.). Securamente è tròppo diffícile per los parlantes de romances sene consonantes doples (como mòstra lo facto che los italianos septentrionales non realizan generalmente lo RF). En plus, non ha una utilitate per los parlantes de altros romances como sí han las de 'botta' (> t) vs. la de 'cata'. (>d).

Per toto, non havevo incluso inizialmente lo RF en neolatino per non complicare tròppo la lengua, mais era una questione aperta che deveva èssere estudiata profondamente. Acora ho visto che lo "raddopiamento fonosintattico" non è una innovazione italiana, mais una característica del proto-romance che únicamente lo italiano ha conservata.

Secondo Loporcano:

http://books.google.es/books?id=3fSsa7DPlNQC&pg=PA325&dq=raddoppiamen...

"In Italian, gemination of an initial consonant is regularly triggered when the preceding word ends in a stressed vowel. On the other had, RF [raddoppiamento foneticosintattico] is also triggered by a closed list of unstressed monosyllables whose Latin etymon ended in a consonant
that got assimilated in external sandhi:

a. regular RF: tu [d:]ici, del lat. TU DICIS

b. irregular RF: e [t:]u, del lat. ET TU

(...) irregular RF is attested in the Latin sources, while regular RF is not; and apart from Tuscan, all the remaining dialects showing RF all over Sothern Italy and Sardinia actually lack stress-conditioned RF. (...) Regular RF must have arisen, by reanalysis of irregular one, during the history of Tuscan, and surely not in the Latin-Romance transition."

En consequenza, como lo RF irregolare è protorromance, deveria formare parte del romance neolatino. Deveremos estudiare las paròlas che producen RF (non son las metéssimas en totos los dialèctos con RF). Non obstante, non è una questione urgente, perche lo RF non se representa gráficamente.

VOCALES E CONSONANTES GEMINATAS

È conveniente, sí, che un estandard neolatino non impòsto mais propòsto como queste se base sopre quello che è commune a totos los romances o la maioritate de ellos. Mais quello che è commune non son, como creden moltos, las formas maiioritárias actuales (chè maiioritate? de romances? de parlantes? de paises?). Quello commune són las formas originárias, communes a la evoluzione de totos o quasi totos.

Lo romance neolatino non forma los plurales con -s perche sean maiioritários (tota la
Romania occidentale!), mais perche la caduta de la -s è una innovazione própria de solo una parte del romance (la Romania orientale). De la mesma manèra, la maiioritate del romance sonoriza las consonantes intervocálicas, mais lo romance neolatino non lo face perche una parte non marginale del romance (la Romania orientale) conserva las consonantes sordas originárias.

Credo che questa è la via correcta per codificare lo romance neolatino. Mais quello correcto è a voltas plus diffícile! E lo neolatino haverá de incorporare, per coherenza, qualches "difficultates" del protorromance che lo italiano ha conservatas: la quantitate vocálica [vedete M. Loporcaro: Facts, theory and dogmas in historical linguistics. Vowel quantity from Latin to Romance] e la geminazione (inclodendo lo reforzamènto fonosintáctico, las assimilaziones, e las geminatas causatas per [j]. Buff!

Toto questo è inevitávele! Mais fortunatamente ha relativamente pocas consequenzas sopre la escriptura. La quantitate vocálica è predictívele per lo contexto e non viene marcata: pala [pa:la], mòla [mɔ:la] vs. palla [palla], molla [mɔlla]. Altronó viene marcato lo reforzamènto fonosintáctico, jache se produce pòs un groppo de paròlas che havevan una consonante finale en latino: la casa [la 'kasa], a casa [a k'kasa] (non en casos como será lá [se'ra 'la], a diferènzia del italiano modèrno). E non è indispensávele, credo, reflexare gráficamente las assimilaziones: potemos escrívere fixare [fis'sare], decto ['detto], advenire [avve'nire], damno ['danno], apto ['atto], fregdo ['freddo]. Mais per las geminatas causatas per [j], como plazza, mèjjo, non trovo una eshita.

ÁREA GRAVILECTALE

Els principals objectius de la present codificació són, seguint Lamuela (1995), que l’estàndard neollatí tinga un màxim valor comunicatiu per als diversos romanòfons i que siga usat per aquestos en llur comunicació amb les parts del Món Neollatí que es troben fora de l’àmbit dels seus respectius romanços (francés, italià, castellà, portugués, romanés, etc.). Per tal d’aconseguir això, l’estàndard neollatí no pot basar-se en una varietat geogràfica concreta prescindint de les altres (com han fet les codificacions del francés i l’italià, basades en una varietat amb predomini polític o cultural) sinó que ha d’incloure necessàriament elements de totes les varietats de la Romània. El romanç neollatí ha de náixer, per tant, d’una codificació composicional (com els estàndards de l’occità, el català, el grisó i el ladí).

Això no lleva que la present codificació partisca del que Carles Castellanos (en Llengua, dialectes i estandardització, 2000) ha anomenat una “àrea gravilectal”:

“quan la construcció de l’estàndard és composicional, és a dir, quan no es pren un únic parlar com a base per a la construcció de la llengua estàndard, sempre existeix una zona que anomenarem àrea gravilectal que acumula el pes de les incidències lingüístiques pertinents” (Castellanos en Llengua, dialectes i estandardització, pàg. 37)

Per tant, segons els criteris de codificació de la lingüística prescriptiva (Lamuela, Castellanos, Sumien) el romanç neollatí ha de basar-se en un romanç ja existent, el més intermedi, i potenciar la centralitat d’aquest tenint en compte els altres romanços i aprofitant l’herència lingüística que totes les varietats comparteixen.

L’àrea gravilectal del romanç neollatí ha de ser Itàlia, donat que l’italià estàndard és considerat el romanç més entés pel conjunt dels romanòfons, és molt semblant al llatí i es troba a més en una posició geogràficament central dins la Romània Vella. Aquesta àrea gravilectal inclou les diverses varietats regionals de l’italià estàndard i les varietats pròpies de la zona entre Florència i Roma, o siga el romanç toscà (base de l’italià estàndard) i les varietats més pròximes a ell. Esta àrea gravilectal proporciona al romanç neollatí un marc natural i coherent que, gràcies a la seua fidelitat a l’antiga llengua comuna (el llatí), pot englobar i integrar elements fonètics, fonològics, morfològics, lèxics i sintàctics de tota la Romània.

La present codificació d'un romanç neollatí sempre ha prestat especial atenció a les formes italianes, fins i tot abans de saber que els teòrics sobre codificació reconeixen unes "àries gravilectals" en les codificacions composicionals. Serà que tenim una bona intuïció!

ORTOGRAFIA ETIMOLÒGICA VS. FONOLÒGICA

Escriure el romanç neollatí amb una ortografia etimològica crea dificultats com les següents:

1) Hi ha molts sons que s'escriuren de distintes maneres ('agnello' vs. 'banio', 'facia' vs. 'fortia', 'jocare' vs. 'diornale', etc.),
2) Hi ha grafies que representen distints sons segons la paraula ('fòlia' vs. 'italiano', etc.).
3) Hi ha grafies poc reconeixibles ('viatico' [vi'aʤo], 'granica' [‘granʤa], 'diorno' [‘ʤorno], etc.).

Fa uns mesos, en març, trobí en la biblioteca de la meua universitat informació que nos pot ajudar molt a l'hora de justificar l'adopció de certes grafies que poden fer l'ortografia neollatina més regular.

En "Verschriftungsarten und -tendenzen in der Romania", un dels capítols del tom II,1 del monumental "Lexikon der Romanischen Linguistik", es parla sobre l'evolució de la grafia/les grafies del llatí i del romanç. Traduesc:

"Junt a l'accent [´ `], la titlla [~] o el trencat [¸, com en ç] s'utilitzaren com a signes especials també algunes lletres de l'alfabet llatí que havien acabat tenint poca o cap funció a l'hora de
representar els sons. Ja en el 1er. segle abans de Crist havia desaparegut en llatí el so [h], i Quintilià ja no considerà la lletra h com una "littera" sinó com una "nota". Una h seguint una altra consonant indicava que eixa consonant tenia una pronúncia distinta a la que seria d'esperar.

En totes les primeres escriptures de les llengües romàniques actua h com a "nota" [S'inclouen exemples de distintes llengües: dh, sh, th, ih, hy, lh, nh, ch, gh, mh, bh, ph, uh]. En el cas de la y, les primeres escriptures de les llengües romàniques vacil·len entre "littera" i "nota". [...] En la època moderna s'observa en totes les llengües romàniques una reducció en l'ús de la y. [...] També s'utilitzà la x com a signe especial."

Açò vol dir que el romanç neollatí pot adoptar tranquil·lament la lletra h com a "nota" i usar la grafia 'nh' per a la nasal palatal, 'lh' per a la lateral palatal (com l'occità i el portugués) i 'ch' per a representar /k/ davant de e, i (com l'italià i el romanés).

A més d'eixes grafies -que jo veig prou justificades-, es pot considerar la conveniència o no d'altres grafies similars per sons com [ʧ] i [ʃ]: i . El resultat seria:

[ɲ]: nha, nhe, nhi, nho, nhu
[ʎ]: lha, lhe, lhi, lho, lhu
[k]: ca, che, chi, co, cu*
[ʧ]: cha, ce, ci, cho, chu
[g]: ga, ghe, ghi, go, gu
[ʤ]: ja, ge/je, gi/ji, jo, ju
[ʃ]: sha, she, shi, sho, shu

(* Això només si finalment considerem que la millor pronúncia per a "ce" i "ci" és [ʧe], [ʧi]. Cal notar, a més, que en neollatí el llatí vulgar [kja], [kjo] i [kju] no fa [ʧa], [ʧo], [ʧu] com l'italià, sinó [ʦ], com la immensa majoria de la Romània)

Usar la lletra h com a "nota", no obstant, nos planteja de nou la qüestió de si convé eliminar, com fa l'italià, les h etimològiques, i escriure 'istòria', 'avere'. He deixat, de moment, les h etimològiques ja que la majoria de romanços les conserven.

A més, he introduït 'z' per a representar el so [ʦ] d'acord amb un ús antigament molt estés (segons l'obra citada), i que es conserva en italià (no obstant, a diferència de l'italià, que usa 'z' tant per a [ʦ] com [ʣ], he pensat en grafiar els pocs casos de [ʣ] amb 'dz', ex. 'prandzo').

El resultat de tot açò és una ortografia més "fonètica", i per tant més senzilla. Però això comporta altres dificultats, ja que s'han d'introduir variants allà on cap pronúncia és clarament la favorable (ex. 'òlho/òclo', 'nòite/nòcte', etc.).

SINÒNIMS INDOEUROPEUS

Acabe de descobrir, en la biblioteca de la meua universitat, un llibre que m'ha cridat l'atenció, i vull presentar-lo ací per si a algun lector li sembla interessant. Es tracta d'un diccionari de sinònims que no només engloba les principals llengües romàniques, sinó també les principals llengües indoeuropees (germàniques, cèltiques, eslaves, etc.):

A DICTIONARY OF SELECTED SYNONYMS IN THE PRINCIPAL INDO-EUROPEAN LANGUAGES. A contribution to the history of ideas, de Carl Darling Buck. University of Chicago, 1949.

Té unes 1.500 pàgines i comprén poc més de mil grups de sinònims, els conceptes més freqüents.

A pesar de no ser una obra recent, segur que ens serà d'ajuda. I li pot ser d'ajuda a qualsevol que vulga comparar el lèxic de les llengües europees.

En internet he trobat la següent informació sobre la reimpressió de l'obra, feta en 1988:

Originally published in 1949 and appearing now for the first time in a paperbound edition, Buck's Dictionary remains an indispensable tool for diachronic analysis of the Indo-European languages. Arranged according to the meaning of words, the work contains more than 1,000 groupings of synonyms from the principal Indo-European languages. Buck first tabulates the words describing a particular concept and then discusses their etymological and semantic history, tracing changes in meaning of the root words as well as presenting cases indicating which of the older forms have been replaced by expressions of colloquial or foreign origin.

DIFICULTATS DE CRITERI

La definició d'uns criteris de codificació "científics", basats en la teoria de Xavier Lamuela (l'únic autor que sembla haver estudiat esta qüestió), sembla que ens allibera un poc de l'enfocament descriptiu al que ens veiem obligats a limitar-nos fa vora dos anys, i ens permet assajar una tria de formes neollatines.

Gràcies a això, el diccionari neollatí està ja de camí (com vaig anunciar en un post de setembre de 2009), i de fet ve per un camí ràpid! El treball previ, que consistia en reunir el lèxic fonamental dels principals romanços en una taula d'equivalències semàntiques, me'l puc estalviar després d'haver aconseguit un exemplar del Vocabulario Románico (Diccionario de las lenguas románicas) de Miguel Vallés, que inclou les 1.300 paraules fonamentals dels 34 principals romanços (amb el llatí). Utilíssim en la llavor que porte entre mans! Per tant he deixat de costat, de moment, la confecció del Vocabolario Fondamentale de los Romances (de 2000 paraules), que està quasi acabat.

Ara estic acabant de definir una primera proposta de forma neollatina per a eixes 1.300 paraules del vocabulari de Miguel Vallés.

• En alguns casos com barba, barca, campo, molto no hi ha cap dubte sobre quina és la forma idònia.
  
• En la majoria de casos, com ancora, bòno, felice, léttera, mare, offerire, rege, tuo, succo, etc. triem una forma segons els criteris de codificació generals i ortogràfics que hem definit (criteris que caldrà millorar, per a que siguen ben objectius).
  
• En alguns casos, no obstant, es presenten importants dubtes, com en viático/viajo/... 'viatge', febrario/febrairo/febrèro/... 'febrer', coxa/cosha/... 'cuixa', diorno/jorno 'jorn', en els que les llengües romàniques (inclòs l'italià) s'han distanciat del llatí per diverses vies, i no està clar quina evolució fonètica cal triar, ni quina ortografia.

Estos últims mots, en la proposta inicial (provisional) apareixeran segurament amb un aspecte prou llatí, a l'espera de ser millor estudiats. Ja m'he posat en contacte amb Xavier Lamuela, i espere que tinga l'amabilitat d'ajudar-me a realitzar la tria més correcta.