ORTOGRAFIA ETIMOLÒGICA VS. FONOLÒGICA

Escriure el romanç neollatí amb una ortografia etimològica crea dificultats com les següents:

1) Hi ha molts sons que s'escriuren de distintes maneres ('agnello' vs. 'banio', 'facia' vs. 'fortia', 'jocare' vs. 'diornale', etc.),
2) Hi ha grafies que representen distints sons segons la paraula ('fòlia' vs. 'italiano', etc.).
3) Hi ha grafies poc reconeixibles ('viatico' [vi'aʤo], 'granica' [‘granʤa], 'diorno' [‘ʤorno], etc.).

Fa uns mesos, en març, trobí en la biblioteca de la meua universitat informació que nos pot ajudar molt a l'hora de justificar l'adopció de certes grafies que poden fer l'ortografia neollatina més regular.

En "Verschriftungsarten und -tendenzen in der Romania", un dels capítols del tom II,1 del monumental "Lexikon der Romanischen Linguistik", es parla sobre l'evolució de la grafia/les grafies del llatí i del romanç. Traduesc:

"Junt a l'accent [´ `], la titlla [~] o el trencat [¸, com en ç] s'utilitzaren com a signes especials també algunes lletres de l'alfabet llatí que havien acabat tenint poca o cap funció a l'hora de
representar els sons. Ja en el 1er. segle abans de Crist havia desaparegut en llatí el so [h], i Quintilià ja no considerà la lletra h com una "littera" sinó com una "nota". Una h seguint una altra consonant indicava que eixa consonant tenia una pronúncia distinta a la que seria d'esperar.

En totes les primeres escriptures de les llengües romàniques actua h com a "nota" [S'inclouen exemples de distintes llengües: dh, sh, th, ih, hy, lh, nh, ch, gh, mh, bh, ph, uh]. En el cas de la y, les primeres escriptures de les llengües romàniques vacil·len entre "littera" i "nota". [...] En la època moderna s'observa en totes les llengües romàniques una reducció en l'ús de la y. [...] També s'utilitzà la x com a signe especial."

Açò vol dir que el romanç neollatí pot adoptar tranquil·lament la lletra h com a "nota" i usar la grafia 'nh' per a la nasal palatal, 'lh' per a la lateral palatal (com l'occità i el portugués) i 'ch' per a representar /k/ davant de e, i (com l'italià i el romanés).

A més d'eixes grafies -que jo veig prou justificades-, es pot considerar la conveniència o no d'altres grafies similars per sons com [ʧ] i [ʃ]: i . El resultat seria:

[ɲ]: nha, nhe, nhi, nho, nhu
[ʎ]: lha, lhe, lhi, lho, lhu
[k]: ca, che, chi, co, cu*
[ʧ]: cha, ce, ci, cho, chu
[g]: ga, ghe, ghi, go, gu
[ʤ]: ja, ge/je, gi/ji, jo, ju
[ʃ]: sha, she, shi, sho, shu

(* Això només si finalment considerem que la millor pronúncia per a "ce" i "ci" és [ʧe], [ʧi]. Cal notar, a més, que en neollatí el llatí vulgar [kja], [kjo] i [kju] no fa [ʧa], [ʧo], [ʧu] com l'italià, sinó [ʦ], com la immensa majoria de la Romània)

Usar la lletra h com a "nota", no obstant, nos planteja de nou la qüestió de si convé eliminar, com fa l'italià, les h etimològiques, i escriure 'istòria', 'avere'. He deixat, de moment, les h etimològiques ja que la majoria de romanços les conserven.

A més, he introduït 'z' per a representar el so [ʦ] d'acord amb un ús antigament molt estés (segons l'obra citada), i que es conserva en italià (no obstant, a diferència de l'italià, que usa 'z' tant per a [ʦ] com [ʣ], he pensat en grafiar els pocs casos de [ʣ] amb 'dz', ex. 'prandzo').

El resultat de tot açò és una ortografia més "fonètica", i per tant més senzilla. Però això comporta altres dificultats, ja que s'han d'introduir variants allà on cap pronúncia és clarament la favorable (ex. 'òlho/òclo', 'nòite/nòcte', etc.).

SINÒNIMS INDOEUROPEUS

Acabe de descobrir, en la biblioteca de la meua universitat, un llibre que m'ha cridat l'atenció, i vull presentar-lo ací per si a algun lector li sembla interessant. Es tracta d'un diccionari de sinònims que no només engloba les principals llengües romàniques, sinó també les principals llengües indoeuropees (germàniques, cèltiques, eslaves, etc.):

A DICTIONARY OF SELECTED SYNONYMS IN THE PRINCIPAL INDO-EUROPEAN LANGUAGES. A contribution to the history of ideas, de Carl Darling Buck. University of Chicago, 1949.

Té unes 1.500 pàgines i comprén poc més de mil grups de sinònims, els conceptes més freqüents.

A pesar de no ser una obra recent, segur que ens serà d'ajuda. I li pot ser d'ajuda a qualsevol que vulga comparar el lèxic de les llengües europees.

En internet he trobat la següent informació sobre la reimpressió de l'obra, feta en 1988:

Originally published in 1949 and appearing now for the first time in a paperbound edition, Buck's Dictionary remains an indispensable tool for diachronic analysis of the Indo-European languages. Arranged according to the meaning of words, the work contains more than 1,000 groupings of synonyms from the principal Indo-European languages. Buck first tabulates the words describing a particular concept and then discusses their etymological and semantic history, tracing changes in meaning of the root words as well as presenting cases indicating which of the older forms have been replaced by expressions of colloquial or foreign origin.

DIFICULTATS DE CRITERI

La definició d'uns criteris de codificació "científics", basats en la teoria de Xavier Lamuela (l'únic autor que sembla haver estudiat esta qüestió), sembla que ens allibera un poc de l'enfocament descriptiu al que ens veiem obligats a limitar-nos fa vora dos anys, i ens permet assajar una tria de formes neollatines.

Gràcies a això, el diccionari neollatí està ja de camí (com vaig anunciar en un post de setembre de 2009), i de fet ve per un camí ràpid! El treball previ, que consistia en reunir el lèxic fonamental dels principals romanços en una taula d'equivalències semàntiques, me'l puc estalviar després d'haver aconseguit un exemplar del Vocabulario Románico (Diccionario de las lenguas románicas) de Miguel Vallés, que inclou les 1.300 paraules fonamentals dels 34 principals romanços (amb el llatí). Utilíssim en la llavor que porte entre mans! Per tant he deixat de costat, de moment, la confecció del Vocabolario Fondamentale de los Romances (de 2000 paraules), que està quasi acabat.

Ara estic acabant de definir una primera proposta de forma neollatina per a eixes 1.300 paraules del vocabulari de Miguel Vallés.

• En alguns casos com barba, barca, campo, molto no hi ha cap dubte sobre quina és la forma idònia.
  
• En la majoria de casos, com ancora, bòno, felice, léttera, mare, offerire, rege, tuo, succo, etc. triem una forma segons els criteris de codificació generals i ortogràfics que hem definit (criteris que caldrà millorar, per a que siguen ben objectius).
  
• En alguns casos, no obstant, es presenten importants dubtes, com en viático/viajo/... 'viatge', febrario/febrairo/febrèro/... 'febrer', coxa/cosha/... 'cuixa', diorno/jorno 'jorn', en els que les llengües romàniques (inclòs l'italià) s'han distanciat del llatí per diverses vies, i no està clar quina evolució fonètica cal triar, ni quina ortografia.

Estos últims mots, en la proposta inicial (provisional) apareixeran segurament amb un aspecte prou llatí, a l'espera de ser millor estudiats. Ja m'he posat en contacte amb Xavier Lamuela, i espere que tinga l'amabilitat d'ajudar-me a realitzar la tria més correcta.

CONSERVADORA, NO ARCAICA

En la codificació d'un romanç neollatí cal sel·leccionar variants més acostades a l'ètim, ja que estes poden englobar les altres variants i relacionar-les. Per exemple, dels derivats de l'ètim llatí ALTERA cal triar la forma conservadora altra, que és el punt comú de outra, otra, autre, alta, el punt a partir del qual han evolucionat totes eixes formes, cadascuna en una direcció.
Però això no vol dir que cal sel·leccionar la variant més conservadora de tota la Romània. De vegades la forma més conservadora s'ha de considerar un arcaisme (que no deu ser incorporat a l'estàndard neollatí modern) ja que suposa una pervivència aïllada d'una etapa evolutiva que la llengua majoritàriament ja ha deixat arrere. Eixe és el cas, seguint l'exemple anterior, de la variant sarda àtera, que manté les tres síl·labes de l'ètim llatí ALTERA. O siga, encara que àtera és la forma més conservadora i englobadora, altra representa millor l'estat general la llengua actual.
Si el romanç neollatí recollira cada un dels arcaismes present en almenys una de les múltiples varietats de romanç (incloent les regionals i fins i tot locals) tindria:

• articles definits bisil·làbics (illo, illa) -com algún dialecte italià-,
• substantius masculins, femenins i neutres -com un altre dialecte italià-,
• una declinació bicasual -com el romanés-,
• un lèxic llatinitzant (ex. dòmu -en compte de casa-, albu -en compte de blanco-),
• etc.

El resultat, per tant, seria un model de llengua amb tants arcaismes que no reflexaria ni l'estat actual de la llengua neollatina en el seu conjunt ni el de cap dels romanços particulars (ja que cap d'ells concentra tants arcaïsmes!). No seria un bon representant del romanç.

És per tot això que en els "Criteris de codificació d'un romanç neollatí" he dit que sel·leccionarem les "formes més conservadores, sempre i quan formen part o hagen format part dels romanços amb una llarga tradició literària", o siga, dels romanços més difosos, prestigiosos i representatius: portugués, castellà, occità, francés, italià i romanés. Això deixa fora trets conservadors de varietats minoritàries.

No obstant, està clar que eixos romanços principals també poden presentar algun tret massa conservador. És el cas, per exemple, de la declinació bicasual romanesa, abandonada per la resta de la Romània. Hauria d'assumir un romanç neollatí eixe sistema nominal, per conservar-se en un dels grans romanços literaris? El sentit comú ens diu que no, i la raó és que eixe sistema no representa l'ús dels altres romanços. Cal, per tant, millorar la formulació del criteri anterior de la següent manera:

Es sel·leccionen les formes més conservadores que:
1. formen part dels romanços amb una llarga tradició literària
2. i representen (engloben, expliquen) l'ús general de la llengua actual.
Excepcionalment, si cap de les variants d'eixos romanços és suficientment representativa (si no engloba a un número suficient de romanços), es pot recurrir a formes més conservadores d'alguna varietat menor o fins i tot del llatí vulgar. Però si hi ha una tendència general, no és convenient adoptar formes arcaiques per a englobar tots i cadascun dels romanços principals.

LO ROMENO E LO DICTIONARIO

He començat el projecte "faraònic" de DICTIONARIO NEOLATINO DE LOS ROMANCES, que pretén recollir el vocabulari dels principals romanços, la seua pronuncia, etimologia, definicions, sinònims, etc. En estos moments estic finalitzant la primera fase del projecte, que es limita a un taula d'equivalències semàntiques entre les 2.000 paraules principals dels romanços portugués, castellà, català, francés i italià. La inclusió del romanés, per raons pràctiques, l'he hagut de pospondre, molt al meu pesar. La seua absència en els diccionaris multilingües que em servixen de base i les particularitats del seu vocabulari dificulten la seua inclussió abans de tindre fixades totes les accepcions de les equivalències semàntiques. Que em disculpen, per tant, els amics romanesos. Tot siga pel rigor del DICTIONARIO.

NÒVOS CRITÈRIOS

Fins ara he estat codificant el romanç neollatí segons uns criteris definits per mi. Han sigut "intuitius", però s'han basat en les múltiples lectures que al llarg dels anys he fet sobre qüestions d'estandardització de la llengua valenciana. Ara, la lectura del completíssim treball sobre l'estandardització occitana "La standardisation pluricentrique de l'occitan", de Domergue Simien, i de l'interessantíssim article de Xavier Lamuela "Criteris de codificació i de compleció lingüístiques" m'han oferit una base teòrica sobre la que fonamentar els criteris de codificació del romanç neollatí. Per això, he procedit a adaptar els meus criteris a l'esquema de Lamuela, un autor que ha participat en la codificació de l'occità i del friulà.
Per sort, els meus criteris anaven ben encaminats i coincidixen prou en els que recull Lamuela. El principal canvi és en l'ordre de preferència. El nou model de sel·lecció de formes no està tan supeditat a les majories, permet recuperar formes arcaiques i fins i tot prioritzar les formes més regulars.
És una sort haver trobat eixos treballs, ja que sembla que la lingüística prescriptiva no ha desenvolupat massa els criteris que s'han de serguir en la codificació de llengües en procés d'estandardització. Estem d'enhorabona!

LOGO PER A L'ACADÈMIA