dimecres, 8 de setembre del 2010

ÁREA GRAVILECTALE

Els principals objectius de la present codificació són, seguint Lamuela (1995), que l’estàndard neollatí tinga un màxim valor comunicatiu per als diversos romanòfons i que siga usat per aquestos en llur comunicació amb les parts del Món Neollatí que es troben fora de l’àmbit dels seus respectius romanços (francés, italià, castellà, portugués, romanés, etc.). Per tal d’aconseguir això, l’estàndard neollatí no pot basar-se en una varietat geogràfica concreta prescindint de les altres (com han fet les codificacions del francés i l’italià, basades en una varietat amb predomini polític o cultural) sinó que ha d’incloure necessàriament elements de totes les varietats de la Romània. El romanç neollatí ha de náixer, per tant, d’una codificació composicional (com els estàndards de l’occità, el català, el grisó i el ladí).

Això no lleva que la present codificació partisca del que Carles Castellanos (en Llengua, dialectes i estandardització, 2000) ha anomenat una “àrea gravilectal”:

“quan la construcció de l’estàndard és composicional, és a dir, quan no es pren un únic parlar com a base per a la construcció de la llengua estàndard, sempre existeix una zona que anomenarem àrea gravilectal que acumula el pes de les incidències lingüístiques pertinents” (Castellanos en Llengua, dialectes i estandardització, pàg. 37)

Per tant, segons els criteris de codificació de la lingüística prescriptiva (Lamuela, Castellanos, Sumien) el romanç neollatí ha de basar-se en un romanç ja existent, el més intermedi, i potenciar la centralitat d’aquest tenint en compte els altres romanços i aprofitant l’herència lingüística que totes les varietats comparteixen.

L’àrea gravilectal del romanç neollatí ha de ser Itàlia, donat que l’italià estàndard és considerat el romanç més entés pel conjunt dels romanòfons, és molt semblant al llatí i es troba a més en una posició geogràficament central dins la Romània Vella. Aquesta àrea gravilectal inclou les diverses varietats regionals de l’italià estàndard i les varietats pròpies de la zona entre Florència i Roma, o siga el romanç toscà (base de l’italià estàndard) i les varietats més pròximes a ell. Esta àrea gravilectal proporciona al romanç neollatí un marc natural i coherent que, gràcies a la seua fidelitat a l’antiga llengua comuna (el llatí), pot englobar i integrar elements fonètics, fonològics, morfològics, lèxics i sintàctics de tota la Romània.

La present codificació d'un romanç neollatí sempre ha prestat especial atenció a les formes italianes, fins i tot abans de saber que els teòrics sobre codificació reconeixen unes "àries gravilectals" en les codificacions composicionals. Serà que tenim una bona intuïció!