LA Z INIZIALE

En italià el grafema 'z' pot representar tant l'africada alveolar sorda [ts] com la seua corresponent sonora [dz]. A principi de paraula, la 'z' italiana es llig bé [dz], bé [ts] o bé admet les dos lectures segons el cas. En un diccionari de 25.000 entrades trobem les següents paraules italianes començades per 'z':

• Mots on la 'z' inicial es pronuncia [dz]: zafferano, zaffiro, zaino, zanzara, zavorra, zeffiro, zelo, zero, zizzania, zona, zonzo, zoologia.

• Mots on la 'z' inicial es pot pronunciar [dz] o [ts]: zampillare, zampogna, zimbello, zinco, zingaro, zitella.

• Mots on la 'z' inicial es pronuncia [ts]: zampa, zappa, zecca, zeppa, zio, zitto, zoccolo, zolfo, zoppo, zucca, zucchero, zufolare, zuppa.

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [dz] tenim que:

• Molts mots tenen un ètim llatí començat per 'z' i d'origen grec [dz]: zeffiro (lat: zephyrum), zelo (lat.tard: zilum), zero (lat.med: zephirum), zizzania (lat.tard: zizaniam), zona (lat: zonam), zoologia.
  
• Un parell tenen un ètim començat per [z] (?): zafferano (àrab: zafaran), zaino (longobard: zainja),
  
• Un parell tenen un ètim començat per [s]: zaffiro (lat.tard: sapphirum), zavorra (lat: saburram),
  
• Un parell són d'origen onomatopiec: zanzara, zonzo.
  

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [dz] o [ts] tenim que:

• Mots amb ètim començat per [ts]: zimbello (occità antic: cembel), zinco (alemany: Zink), zingaro (grec: atsinganoi),
• Mots amb ètim començat per [s]: zampogna (grec: synfonia),
• Mots d'ètim incert: zampillare

Si mirem l'etimologia dels que es pronuncien amb [ts] tenim que:

• La majoria de mots tenen ètims començats per [s]: zoccolo (lat: socculum), zolfo (lat: sulphur), zappa (lat. tard: sappa), zecca (àrab: sikka), zucchero (àrab: sukkar), zufolare (lat. vol: sibilare), zuppa (gòtic: *suppa).
  
• Uns pocs, d'origen no llatí, tenen un ètim començat per [z]: zampa (longobard: zanca), zeppa (longobard: *zippa).
• Un parell de mots tenen altres origens: zio (grec: theios), zitto (origen onomatopiec).
  

Vist tot això crec que:

• Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims començats per [s] haurien de mantindre eixe so (descartant el so [ts] italià) i escriure's amb 's' si així ho fa la majoria de romanços: sòcco, solfore, sappa, súccaro, soppa.
• Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims grecs començats per 'z' [dz] haurien de mantindre eixe so africat sonor [dz] i la grafia 'z': zèro, zelo, zoologia, zona, zèfiro.
  
• Els cognats neollatins dels mots que tenen ètims començats per [z] o [ts] es pronunciaran generalment [dz] i s'escriuran amb 'z' (zafarano, zíngaro, zinco). Algun mot amb ètim començat per [ts] mantindrà eixe so escrit 'ts' (tsar).
  

Segons açò, el so [dz] s'escriuria 'z' a inici de mot (ex. zèro) i 'dz' dins de mot (ex. admòrdzo). Per tant, la lletra 'z' es llegiria [dz] a inici de mot (ex. zoològico) i [ts] dins de mot (ex. fòrza). Si fóra necessari grafiar el so [ts] a principi de paraula es podria usar el dígraf 'ts' (ex. tsar).

D'esta manera fariem servir una mateixa lletra 'z' per als sons [dz] i [ts], com l'italià. Però a diferència d'esta llengua, on no es pot predir si eixa lletra representa un so o altre en un cas concret, en neollatí s'evitarien confusions gràcies a l'ús del dígraf 'dz' en els poquíssims casos on apareix el so [dz] en interior de mot, i el dígraf 'ts' en els poquíssims casos on apareix el so [ts] a principi de mot. És cert que introduïm dos dígrafs 'dz, ts' amb poca tradició, però crec que això és millor que introduir una nova lletra 'ç' per al so [ts], que apareixeria amb molta freqüència.

LO PESCE EN LA PISCINA

Des de la "reforma ortogràfica" d'este març (que aprofita que la lletra 'h' té una llarga tradició en la Romània com a "nota" per marcar que la lletra precedent no té el valor habitual) venim escrivint sistemàticament amb el dígraf 'sh' el so [ʃ], tant si prové del llatí SC+e/i ('créshere, peshe'), com de X ('eshire, seshanta'), XS ('eshucare'), SI+vocal ('camisha, casho') o SCI+vocal ('asha') . Això ha simplificat l'ortografia neollatina en gran manera, però té certs inconvenients:

• el dígraf 'sh', a diferència dels altres que hem introduït ('nh, lh, ch, gh'), no està actualment present en cap dels grans romanços, i si bé no és desconegut en la Romània (s'usa, de fet, en l'occità gascó) l'associem molt a una llengua no romànica, l'anglés.

• ha introduit en la flexió d'alguns verbs com 'unire' i 'náshere' una alternànça gràfica 'sc/sh' entre diverses persones (unisco, unishe, nasco, nashe) i temps (unishe, unisca, nashe, nasca), alternància que en italià no es dóna.

• ens força a escriure 'pishina, ashensore, deshéndere', quan totes les llengües grafien eixes paraules amb 'sc'.

Ara he vist que eixos inconvenients poden evitar-se si representem el so [ʃ] davant de les vocals 'e, i' amb el dígraf 'sc', com fa l'italià. D'esta manera recuperem la regularitat gràfica en eixos verbs "incoatius" (unisco, unisce, nasco, nasce) així com en alguns derivats (pesce, pescare), usem la grafia general en paraules com 'piscina, ascensore, descéndere', i de pas reduïm a molt menys de la meitat l'ús del dígraf 'sh', que només s'escriuria davant de les vocals 'a, o, u' ('seshanta, casho, eshucto').

VOCALES E CONSONANTES GEMINATAS

È conveniente, sí, che un estandard neolatino non impòsto mais propòsto como queste se base sopre quello che è commune a totos los romances o la maioritate de ellos. Mais quello che è commune non son, como creden moltos, las formas maiioritárias actuales (chè maiioritate? de romances? de parlantes? de paises?). Quello commune són las formas originárias, communes a la evoluzione de totos o quasi totos.

Lo romance neolatino non forma los plurales con -s perche sean maiioritários (tota la
Romania occidentale!), mais perche la caduta de la -s è una innovazione própria de solo una parte del romance (la Romania orientale). De la mesma manèra, la maiioritate del romance sonoriza las consonantes intervocálicas, mais lo romance neolatino non lo face perche una parte non marginale del romance (la Romania orientale) conserva las consonantes sordas originárias.

Credo che questa è la via correcta per codificare lo romance neolatino. Mais quello correcto è a voltas plus diffícile! E lo neolatino haverá de incorporare, per coherenza, qualches "difficultates" del protorromance che lo italiano ha conservatas: la quantitate vocálica [vedete M. Loporcaro: Facts, theory and dogmas in historical linguistics. Vowel quantity from Latin to Romance] e la geminazione (inclodendo lo reforzamènto fonosintáctico, las assimilaziones, e las geminatas causatas per [j]. Buff!

Toto questo è inevitávele! Mais fortunatamente ha relativamente pocas consequenzas sopre la escriptura. La quantitate vocálica è predictívele per lo contexto e non viene marcata: pala [pa:la], mòla [mɔ:la] vs. palla [palla], molla [mɔlla]. Altronó viene marcato lo reforzamènto fonosintáctico, jache se produce pòs un groppo de paròlas che havevan una consonante finale en latino: la casa [la 'kasa], a casa [a k'kasa] (non en casos como será lá [se'ra 'la], a diferènzia del italiano modèrno). E non è indispensávele, credo, reflexare gráficamente las assimilaziones: potemos escrívere fixare [fis'sare], decto ['detto], advenire [avve'nire], damno ['danno], apto ['atto], fregdo ['freddo]. Mais per las geminatas causatas per [j], como plazza, mèjjo, non trovo una eshita.

ORTOGRAFIA ETIMOLÒGICA VS. FONOLÒGICA

Escriure el romanç neollatí amb una ortografia etimològica crea dificultats com les següents:

1) Hi ha molts sons que s'escriuren de distintes maneres ('agnello' vs. 'banio', 'facia' vs. 'fortia', 'jocare' vs. 'diornale', etc.),
2) Hi ha grafies que representen distints sons segons la paraula ('fòlia' vs. 'italiano', etc.).
3) Hi ha grafies poc reconeixibles ('viatico' [vi'aʤo], 'granica' [‘granʤa], 'diorno' [‘ʤorno], etc.).

Fa uns mesos, en març, trobí en la biblioteca de la meua universitat informació que nos pot ajudar molt a l'hora de justificar l'adopció de certes grafies que poden fer l'ortografia neollatina més regular.

En "Verschriftungsarten und -tendenzen in der Romania", un dels capítols del tom II,1 del monumental "Lexikon der Romanischen Linguistik", es parla sobre l'evolució de la grafia/les grafies del llatí i del romanç. Traduesc:

"Junt a l'accent [´ `], la titlla [~] o el trencat [¸, com en ç] s'utilitzaren com a signes especials també algunes lletres de l'alfabet llatí que havien acabat tenint poca o cap funció a l'hora de
representar els sons. Ja en el 1er. segle abans de Crist havia desaparegut en llatí el so [h], i Quintilià ja no considerà la lletra h com una "littera" sinó com una "nota". Una h seguint una altra consonant indicava que eixa consonant tenia una pronúncia distinta a la que seria d'esperar.

En totes les primeres escriptures de les llengües romàniques actua h com a "nota" [S'inclouen exemples de distintes llengües: dh, sh, th, ih, hy, lh, nh, ch, gh, mh, bh, ph, uh]. En el cas de la y, les primeres escriptures de les llengües romàniques vacil·len entre "littera" i "nota". [...] En la època moderna s'observa en totes les llengües romàniques una reducció en l'ús de la y. [...] També s'utilitzà la x com a signe especial."

Açò vol dir que el romanç neollatí pot adoptar tranquil·lament la lletra h com a "nota" i usar la grafia 'nh' per a la nasal palatal, 'lh' per a la lateral palatal (com l'occità i el portugués) i 'ch' per a representar /k/ davant de e, i (com l'italià i el romanés).

A més d'eixes grafies -que jo veig prou justificades-, es pot considerar la conveniència o no d'altres grafies similars per sons com [ʧ] i [ʃ]: i . El resultat seria:

[ɲ]: nha, nhe, nhi, nho, nhu
[ʎ]: lha, lhe, lhi, lho, lhu
[k]: ca, che, chi, co, cu*
[ʧ]: cha, ce, ci, cho, chu
[g]: ga, ghe, ghi, go, gu
[ʤ]: ja, ge/je, gi/ji, jo, ju
[ʃ]: sha, she, shi, sho, shu

(* Això només si finalment considerem que la millor pronúncia per a "ce" i "ci" és [ʧe], [ʧi]. Cal notar, a més, que en neollatí el llatí vulgar [kja], [kjo] i [kju] no fa [ʧa], [ʧo], [ʧu] com l'italià, sinó [ʦ], com la immensa majoria de la Romània)

Usar la lletra h com a "nota", no obstant, nos planteja de nou la qüestió de si convé eliminar, com fa l'italià, les h etimològiques, i escriure 'istòria', 'avere'. He deixat, de moment, les h etimològiques ja que la majoria de romanços les conserven.

A més, he introduït 'z' per a representar el so [ʦ] d'acord amb un ús antigament molt estés (segons l'obra citada), i que es conserva en italià (no obstant, a diferència de l'italià, que usa 'z' tant per a [ʦ] com [ʣ], he pensat en grafiar els pocs casos de [ʣ] amb 'dz', ex. 'prandzo').

El resultat de tot açò és una ortografia més "fonètica", i per tant més senzilla. Però això comporta altres dificultats, ja que s'han d'introduir variants allà on cap pronúncia és clarament la favorable (ex. 'òlho/òclo', 'nòite/nòcte', etc.).

DIFICULTATS DE CRITERI

La definició d'uns criteris de codificació "científics", basats en la teoria de Xavier Lamuela (l'únic autor que sembla haver estudiat esta qüestió), sembla que ens allibera un poc de l'enfocament descriptiu al que ens veiem obligats a limitar-nos fa vora dos anys, i ens permet assajar una tria de formes neollatines.

Gràcies a això, el diccionari neollatí està ja de camí (com vaig anunciar en un post de setembre de 2009), i de fet ve per un camí ràpid! El treball previ, que consistia en reunir el lèxic fonamental dels principals romanços en una taula d'equivalències semàntiques, me'l puc estalviar després d'haver aconseguit un exemplar del Vocabulario Románico (Diccionario de las lenguas románicas) de Miguel Vallés, que inclou les 1.300 paraules fonamentals dels 34 principals romanços (amb el llatí). Utilíssim en la llavor que porte entre mans! Per tant he deixat de costat, de moment, la confecció del Vocabolario Fondamentale de los Romances (de 2000 paraules), que està quasi acabat.

Ara estic acabant de definir una primera proposta de forma neollatina per a eixes 1.300 paraules del vocabulari de Miguel Vallés.

• En alguns casos com barba, barca, campo, molto no hi ha cap dubte sobre quina és la forma idònia.
  
• En la majoria de casos, com ancora, bòno, felice, léttera, mare, offerire, rege, tuo, succo, etc. triem una forma segons els criteris de codificació generals i ortogràfics que hem definit (criteris que caldrà millorar, per a que siguen ben objectius).
  
• En alguns casos, no obstant, es presenten importants dubtes, com en viático/viajo/... 'viatge', febrario/febrairo/febrèro/... 'febrer', coxa/cosha/... 'cuixa', diorno/jorno 'jorn', en els que les llengües romàniques (inclòs l'italià) s'han distanciat del llatí per diverses vies, i no està clar quina evolució fonètica cal triar, ni quina ortografia.

Estos últims mots, en la proposta inicial (provisional) apareixeran segurament amb un aspecte prou llatí, a l'espera de ser millor estudiats. Ja m'he posat en contacte amb Xavier Lamuela, i espere que tinga l'amabilitat d'ajudar-me a realitzar la tria més correcta.