ÁREA GRAVILECTALE

Els principals objectius de la present codificació són, seguint Lamuela (1995), que l’estàndard neollatí tinga un màxim valor comunicatiu per als diversos romanòfons i que siga usat per aquestos en llur comunicació amb les parts del Món Neollatí que es troben fora de l’àmbit dels seus respectius romanços (francés, italià, castellà, portugués, romanés, etc.). Per tal d’aconseguir això, l’estàndard neollatí no pot basar-se en una varietat geogràfica concreta prescindint de les altres (com han fet les codificacions del francés i l’italià, basades en una varietat amb predomini polític o cultural) sinó que ha d’incloure necessàriament elements de totes les varietats de la Romània. El romanç neollatí ha de náixer, per tant, d’una codificació composicional (com els estàndards de l’occità, el català, el grisó i el ladí).

Això no lleva que la present codificació partisca del que Carles Castellanos (en Llengua, dialectes i estandardització, 2000) ha anomenat una “àrea gravilectal”:

“quan la construcció de l’estàndard és composicional, és a dir, quan no es pren un únic parlar com a base per a la construcció de la llengua estàndard, sempre existeix una zona que anomenarem àrea gravilectal que acumula el pes de les incidències lingüístiques pertinents” (Castellanos en Llengua, dialectes i estandardització, pàg. 37)

Per tant, segons els criteris de codificació de la lingüística prescriptiva (Lamuela, Castellanos, Sumien) el romanç neollatí ha de basar-se en un romanç ja existent, el més intermedi, i potenciar la centralitat d’aquest tenint en compte els altres romanços i aprofitant l’herència lingüística que totes les varietats comparteixen.

L’àrea gravilectal del romanç neollatí ha de ser Itàlia, donat que l’italià estàndard és considerat el romanç més entés pel conjunt dels romanòfons, és molt semblant al llatí i es troba a més en una posició geogràficament central dins la Romània Vella. Aquesta àrea gravilectal inclou les diverses varietats regionals de l’italià estàndard i les varietats pròpies de la zona entre Florència i Roma, o siga el romanç toscà (base de l’italià estàndard) i les varietats més pròximes a ell. Esta àrea gravilectal proporciona al romanç neollatí un marc natural i coherent que, gràcies a la seua fidelitat a l’antiga llengua comuna (el llatí), pot englobar i integrar elements fonètics, fonològics, morfològics, lèxics i sintàctics de tota la Romània.

La present codificació d'un romanç neollatí sempre ha prestat especial atenció a les formes italianes, fins i tot abans de saber que els teòrics sobre codificació reconeixen unes "àries gravilectals" en les codificacions composicionals. Serà que tenim una bona intuïció!

CONSERVADORA, NO ARCAICA

En la codificació d'un romanç neollatí cal sel·leccionar variants més acostades a l'ètim, ja que estes poden englobar les altres variants i relacionar-les. Per exemple, dels derivats de l'ètim llatí ALTERA cal triar la forma conservadora altra, que és el punt comú de outra, otra, autre, alta, el punt a partir del qual han evolucionat totes eixes formes, cadascuna en una direcció.
Però això no vol dir que cal sel·leccionar la variant més conservadora de tota la Romània. De vegades la forma més conservadora s'ha de considerar un arcaisme (que no deu ser incorporat a l'estàndard neollatí modern) ja que suposa una pervivència aïllada d'una etapa evolutiva que la llengua majoritàriament ja ha deixat arrere. Eixe és el cas, seguint l'exemple anterior, de la variant sarda àtera, que manté les tres síl·labes de l'ètim llatí ALTERA. O siga, encara que àtera és la forma més conservadora i englobadora, altra representa millor l'estat general la llengua actual.
Si el romanç neollatí recollira cada un dels arcaismes present en almenys una de les múltiples varietats de romanç (incloent les regionals i fins i tot locals) tindria:

• articles definits bisil·làbics (illo, illa) -com algún dialecte italià-,
• substantius masculins, femenins i neutres -com un altre dialecte italià-,
• una declinació bicasual -com el romanés-,
• un lèxic llatinitzant (ex. dòmu -en compte de casa-, albu -en compte de blanco-),
• etc.

El resultat, per tant, seria un model de llengua amb tants arcaismes que no reflexaria ni l'estat actual de la llengua neollatina en el seu conjunt ni el de cap dels romanços particulars (ja que cap d'ells concentra tants arcaïsmes!). No seria un bon representant del romanç.

És per tot això que en els "Criteris de codificació d'un romanç neollatí" he dit que sel·leccionarem les "formes més conservadores, sempre i quan formen part o hagen format part dels romanços amb una llarga tradició literària", o siga, dels romanços més difosos, prestigiosos i representatius: portugués, castellà, occità, francés, italià i romanés. Això deixa fora trets conservadors de varietats minoritàries.

No obstant, està clar que eixos romanços principals també poden presentar algun tret massa conservador. És el cas, per exemple, de la declinació bicasual romanesa, abandonada per la resta de la Romània. Hauria d'assumir un romanç neollatí eixe sistema nominal, per conservar-se en un dels grans romanços literaris? El sentit comú ens diu que no, i la raó és que eixe sistema no representa l'ús dels altres romanços. Cal, per tant, millorar la formulació del criteri anterior de la següent manera:

Es sel·leccionen les formes més conservadores que:
1. formen part dels romanços amb una llarga tradició literària
2. i representen (engloben, expliquen) l'ús general de la llengua actual.
Excepcionalment, si cap de les variants d'eixos romanços és suficientment representativa (si no engloba a un número suficient de romanços), es pot recurrir a formes més conservadores d'alguna varietat menor o fins i tot del llatí vulgar. Però si hi ha una tendència general, no és convenient adoptar formes arcaiques per a englobar tots i cadascun dels romanços principals.

NÒVOS CRITÈRIOS

Fins ara he estat codificant el romanç neollatí segons uns criteris definits per mi. Han sigut "intuitius", però s'han basat en les múltiples lectures que al llarg dels anys he fet sobre qüestions d'estandardització de la llengua valenciana. Ara, la lectura del completíssim treball sobre l'estandardització occitana "La standardisation pluricentrique de l'occitan", de Domergue Simien, i de l'interessantíssim article de Xavier Lamuela "Criteris de codificació i de compleció lingüístiques" m'han oferit una base teòrica sobre la que fonamentar els criteris de codificació del romanç neollatí. Per això, he procedit a adaptar els meus criteris a l'esquema de Lamuela, un autor que ha participat en la codificació de l'occità i del friulà.
Per sort, els meus criteris anaven ben encaminats i coincidixen prou en els que recull Lamuela. El principal canvi és en l'ordre de preferència. El nou model de sel·lecció de formes no està tan supeditat a les majories, permet recuperar formes arcaiques i fins i tot prioritzar les formes més regulars.
És una sort haver trobat eixos treballs, ja que sembla que la lingüística prescriptiva no ha desenvolupat massa els criteris que s'han de serguir en la codificació de llengües en procés d'estandardització. Estem d'enhorabona!