Com hem dit, ROMANCE és el nom genuí de les llengües romàniques. Ara bé, això era en oposició al llatí, en l'Edat Mitjana. Després, quan eixe romanç s'havia distanciat en els distints països, fou necessari aplicar els gentilicis nacionals per a diferenciar-los. Així sorgiren les expressions ROMANCE PORTUGUÉS, ROMANCE CASTELLANO, ROMANÇ VALENCIÀ, etc. Ara naix un nou ROMANÇ, però no el d'un país o altre, sinó el de tots, o siga, un estàndard.
L'adjectiu NEOLLATÍ fa referència en totes les llengües romàniques a elles mateixes. És, per tant, sinònim de ROMÀNIC. A més, en portugués, castellà, italià i romanés es referix també al poble o pobles que parlen eixes llengües o que descendixen dels llatins i a la seua cultura. En este segon sentit podem aplicar-lo ara a ROMANCE per a referir-nos al romanç dels neollatins (els pobles derivats dels llatins), o siga, el romanç de tots, el comú, l'estàndard, en oposició als altres romanços, els nacionals. NOLATINO no s'utilitza, per tant, en oposició al LLATÍ, sino als romanços particulars dels pobles neollatins.
ROMANCE NEOLATINO.
PORTUGUÉS:
Neolatino. adj. 1. Diz-se das línguas modernas derivadas do latim. 2. Diz-se dos povos e nações que procedem dos Romanos.
CASTELLÀ:
Neolatino. adj. Que procede o se deriva de los latinos o de la lengua latina. Raza neolatina. Idioma neolatino.
VALENCIÀ:
Neollatí: adj LING 1 Relatiu o pertanyent a les llengües neollatines. 2 llengües neollatines Llengües romàniques.
FRANCÉS:
Neolatin: adj. Langues néo-latines. Langues modernes dérivées du latin.
ITALIÀ:
Neolatino: agg. si dice delle lingue che derivano dal latino, delle letterature scritte in tali lingue e, per estens., dei popoli che le parlano e della loro civiltà: l'italiano, il francese, lo spagnolo, il portoghese e il romeno sono lingue neolatine; popoli neolatini; cultura neolatina.
ROMANÉS:
Neolatin: adj. (Despre limbi) Care continuă limba latină; romanic; (despre popoare) care descinde din romani, de origine latină
dimarts, 12 de maig del 2009
ROMANCE VS ROMANICO
Derivats de ROMANICE es conserven en portugués (romance), castellà (romance), català (romanç), francés (roman)
PORTUGUÉS:
Românico:
CASTELLÀ:
Romance: (Del lat. romanĭce, en románico). 1. adj. Se dice de las lenguas modernas derivadas del latín, como el español, el italiano, el francés, etc. Usado también como sustantivo masculino.
Románico. 2. m. Idioma español.
Románico:(Del lat. romanĭcus, romano). 1. adj. Se dice de las lenguas derivadas del latín y de sus correspondientes manifestaciones literarias y culturales. 2. adj. Perteneciente o relativo a dichas lenguas y a sus manifestaciones literarias y culturales.
VALENCIÀ:
Romanç: (del ll. romanice 'a la romana', aplicat als parlars de les nacions romanitzades). m Nom amb què era designat l'idioma vulgar als països de la Romània quan ja s'havia diferenciat clarament del llatí.
Romànic: (de romà). m Llengües derivades del llatí parlat, anomenat vulgar, no del llatí clàssic: romanès, dàlmata, italià, sard, retoromànic, francès, francoprovençal, occità, català, castellà, gallec i portuguès; són també dites neollatines.
FRANCÉS:
Roman, romane: (Ant. romanz. Du lat. médiév. romanice, adv. signifiant « en langue vulgaire » (c'est-à-dire en gallo-roman) p. oppos. au lat.) 1. Adjectif. Au sing. ou au plur. Langue(s) romane(s). Langue(s) vulgaire(s) issue(s) du latin populaire et parlée(s) dans une région quelconque de l'ancien Empire romain d'Occident. Synon. langues néo-latines. 2. Subst. masc. Langue vulgaire parlée en France du VIIIe au XIe s. et qui a précédé l'ancien français. Langue vulgaire parlée dans une région quelconque de la Romania.
ITALIANO:
Romanzo: (Dal fr. ant. romanz, che risale alla loc. del lat. mediev. romanice (loqui) 'parlare al modo romano', poi 'parlare in lingua volgare' (contrapposto a latino)). agg. che è proprio o si riferisce alle lingue derivate dal latino o a una, a un gruppo di esse.
Romanico: (Dal lat. Romani°cu(m) 'proveniente da Roma'). agg. e s. m. [pl. m. -ci] termine che definisce l'arte dell'Europa occidentale dalla fine del sec. X all'inizio del XIII. agg. filol. ⇒ romanzo.
ROMANÉS:
Romanic: (
dimecres, 6 de maig del 2009
ES POT CREAR UNA LLENGUA UNIVERSAL?
M'agradaria llegir-vos un parell de passatges del llibre "PROYECTOS DE LENGUA UNIVERSAL. LA CONTRIBUCIÓN ESPAÑOLA", de Maria Luisa Calero Vaquera (Univ. de Córdoba, 1999), interessants perque suggerixen la resposta a la pregunta que encapçala este article: "Es pot crear una llengua universal?".
"En la historia de las tentativas habidas para disponer de una lengua común de intercambio entre los seres humanos ha predominado la idea genérica de que tal lengua debía ser producto de una elaboración artificial, en vista de la incapacidad de las lenguas naturales para servir de código de intercomprensión mundial, bien porque se cuestionase la utilidad de sus mismos signos (vocales y consonantes, al ser combinadas, se presentan con sentido variable en cada comunidad lingüística), bien porque se desestimase la propia índole de las lenguas naturales, plagadas -al parecer- de todo género de anomalías (fonéticas, semánticas y gramaticales). Pero tal sentir común a los pensadores que pretendían construir artificialmente la lengua universal ha sufrido una evolución (...)" (pàg. 10)
"En vista del fracaso obtenido por todas las tentativas de elaboración de una lengua universal, parece que la tendencia que ha terminado por imponerse en nuestros días es que tal lengua ha de ser un idioma vivo, sin la más mínima simplificación o regularización en su forma (...)" (pàg. 34 i 35)
"En la actualidad, el criterio realista ha logrado imponerse sobre las utopías de otros tiempos, sin que los peligros entrevistos y anunciados (la ofensa al orgullo de las diferentes naciones, la rivalidad de intereses o la colonización cultural) hayan estorbado el (¿definitivo?) establecimiento de una lengua natural -en nuestra época, el inglés- como idioma dominante en las relaciones internacionales. Una supremacía obtenida gracias a la conjunción de dos factores fundamentales: la expansión colonial y mercantil del otrora imperio británico y el predominio del modelo tecnológico estadounidense; en cualquier caso, factores de índole extralingüística, muy alejados a los argumentos de racionalidad, economicidad, regularidad, etc. esgrimidos habitualmente para propugnar el establecimiento de una lengua inventada." (pàg. 35 i 36)
"En la historia de las tentativas habidas para disponer de una lengua común de intercambio entre los seres humanos ha predominado la idea genérica de que tal lengua debía ser producto de una elaboración artificial, en vista de la incapacidad de las lenguas naturales para servir de código de intercomprensión mundial, bien porque se cuestionase la utilidad de sus mismos signos (vocales y consonantes, al ser combinadas, se presentan con sentido variable en cada comunidad lingüística), bien porque se desestimase la propia índole de las lenguas naturales, plagadas -al parecer- de todo género de anomalías (fonéticas, semánticas y gramaticales). Pero tal sentir común a los pensadores que pretendían construir artificialmente la lengua universal ha sufrido una evolución (...)" (pàg. 10)
"En vista del fracaso obtenido por todas las tentativas de elaboración de una lengua universal, parece que la tendencia que ha terminado por imponerse en nuestros días es que tal lengua ha de ser un idioma vivo, sin la más mínima simplificación o regularización en su forma (...)" (pàg. 34 i 35)
"En la actualidad, el criterio realista ha logrado imponerse sobre las utopías de otros tiempos, sin que los peligros entrevistos y anunciados (la ofensa al orgullo de las diferentes naciones, la rivalidad de intereses o la colonización cultural) hayan estorbado el (¿definitivo?) establecimiento de una lengua natural -en nuestra época, el inglés- como idioma dominante en las relaciones internacionales. Una supremacía obtenida gracias a la conjunción de dos factores fundamentales: la expansión colonial y mercantil del otrora imperio británico y el predominio del modelo tecnológico estadounidense; en cualquier caso, factores de índole extralingüística, muy alejados a los argumentos de racionalidad, economicidad, regularidad, etc. esgrimidos habitualmente para propugnar el establecimiento de una lengua inventada." (pàg. 35 i 36)
diumenge, 3 de maig del 2009
PROCESSOS DE CONVERGENTIA NEOLATINA
Los procesos de convergencia lingüística entre las variedades del mundo neolatino (y así mismo de los mundos germánico y eslavo) podrían seguir uno (o incluso varios) de los siguientes caminos:
- Koineización,
- Generalización de una de las lenguas románicas actuales,
- Extensión de la intercomprensión o
- Desarrollo de un modelo de lengua común
dissabte, 14 de febrer del 2009
TÀCTICA D'ATAC LÈXIC
El lèxic de les llengües romàniques abarca una quantitat ENORME de paraules, tant d'orígen llatí com germànic, aràbic, i d'atres pocedències, amb múltimples relacions de forma i significat entre elles. L'estudi d'eixes paraules i la selecció de les formes i significats més idonis per a la comunicació inter-romànica semblen en principi una tasca quasi inabarcable. Però si ens planifiquem el treball tal volta ho podrem aconseguir.
Pareix recomanable començar per allò més senzill i anar incorporant dificultats progressivament. Per això cal deixar per a més avant les paraules d'altres orígens i iniciar l'estudi del lèxic per les paraules llatines. Per sort, un treball d'A. Stefenelli de l'any 1992 (Das Schicksal des lateinischen Wortschatzes in den romanisches Sprachen) fa una classificació de l'herència lèxica del llatí que ens vindrà molt be per a abordar l'empresa que ens hem proposat de manera ordenada i començant per allò més senzill. L'ordre de prioritats que se'n deriva és el següent:
1. Paraules del llatí clàssic que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb el mateix significat.
2. Paraules manllevades al llatí (llatinismes) per totes o la majoria de llengües romàniques.
3. Paraules del llatí vulgar que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb el mateix significat.
4. Paraules del llatí clàssic que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb alguna variació de significat.
5. Paraules del llatí vulgar que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb alguna variació de significat.
6. Etc.
(Actualització de 28/02/10: Finalment no he començat l'estudi del lèxic romànic segons este programa, sinó segons este altre)
Pareix recomanable començar per allò més senzill i anar incorporant dificultats progressivament. Per això cal deixar per a més avant les paraules d'altres orígens i iniciar l'estudi del lèxic per les paraules llatines. Per sort, un treball d'A. Stefenelli de l'any 1992 (Das Schicksal des lateinischen Wortschatzes in den romanisches Sprachen) fa una classificació de l'herència lèxica del llatí que ens vindrà molt be per a abordar l'empresa que ens hem proposat de manera ordenada i començant per allò més senzill. L'ordre de prioritats que se'n deriva és el següent:
1. Paraules del llatí clàssic que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb el mateix significat.
2. Paraules manllevades al llatí (llatinismes) per totes o la majoria de llengües romàniques.
3. Paraules del llatí vulgar que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb el mateix significat.
4. Paraules del llatí clàssic que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb alguna variació de significat.
5. Paraules del llatí vulgar que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb alguna variació de significat.
6. Etc.
(Actualització de 28/02/10: Finalment no he començat l'estudi del lèxic romànic segons este programa, sinó segons este altre)
dilluns, 29 de setembre del 2008
LEXICON OF LATIN DERIVATES
A més de l'antic i difícil d'aconseguir diccionari de MEYER LÜBKE, que recull els derivats neollatins patrimonials dels mots llatins, existeix un lexicó que acabe de descobrir i que voldria presentar-vos. Es tracta de:
"A LEXICON OF LATIN DERIVATES IN ITALIAN, SPANISH, FRENCH AND ENGLISH",
de James H. Dee, i publicat en 1997 en Alemanya per Olms-Weidmann.
Es una eina útil en la nostra tasca, a pesar de que es limita a tres llengües romàniques i no té en compte els significats, però té l'avantatge d'incloure a més dels mots patrimonials els cultismes. Hi ha un exemplar en la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona.
"A LEXICON OF LATIN DERIVATES IN ITALIAN, SPANISH, FRENCH AND ENGLISH",
de James H. Dee, i publicat en 1997 en Alemanya per Olms-Weidmann.
Es una eina útil en la nostra tasca, a pesar de que es limita a tres llengües romàniques i no té en compte els significats, però té l'avantatge d'incloure a més dels mots patrimonials els cultismes. Hi ha un exemplar en la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona.
dijous, 31 de juliol del 2008
VOCABULARIO ROMÁNICO
Ha sigut una grata sorpresa per a mi descobrir en la Biblioteca de Lletres Romàniques de la Universitat de Barcelona la segona edició del VOCABULARIO ROMÁNICO: Diccionario de las lenguas románicas, de Miguel Vallés Giménez, publicat l'any 2007.
Es tracta d'un diccionari que recull el lèxic "fonamental" de les varietats neollatines (anomenades "idiomes" per l'autor), incloent llengues establertes (portugués, castellà, francés, etc.), llengües discutides (asturià, aragonés, etc.), altres varietats (com el milanés, sicilià, etc.) i criolls. El llistat dels 34 idiomes (+ el llatí) tinguts en compte en el diccionari és el següent:
Portugués, gallec, asturià, castellà, judeocastellà, aragonés, català, gascó, occità, provençal, arpità, valdostà, francés, acadià, való, romanx, ladí dolomita, friulà, piamontés, milanés, genovés, venecià, italià, cors, napolità, sicilià, sard unificat, campidanés, romanés, arromanés, a més de tres criolls (capverdià, papiamento i haitià) i el llatí.
Cada verietat té entre 1300 i 1800 entrades, traduïdes a totes les altres varietats, fent un total de 59.667 paraules distintes del latín que hablamos y escribimos ahora unos ochocientos millones de personas, una importantísima parte de la Humanidad.
El VOCABULARIO ROMÁNICO traduix les paraules d'una varietat a les altres varietats atenent al significat. És, per tant, un complement al -ja antic- ROMANISCHES ETYMOLOGISCHES WÖRTERBUCH de Meyer-Lübke (1935), que presentava les paraules de les distintes varietats neollatines que deriven del mateix ètim, indicant llur distint significat. Un i altre diccionari són, per tant, instruments molt útils per a estudiar quines paraules cal emprar en un model de llengua comú a totes les varietats neollatines.
Les dades del llibre són les següents:
Es tracta d'un diccionari que recull el lèxic "fonamental" de les varietats neollatines (anomenades "idiomes" per l'autor), incloent llengues establertes (portugués, castellà, francés, etc.), llengües discutides (asturià, aragonés, etc.), altres varietats (com el milanés, sicilià, etc.) i criolls. El llistat dels 34 idiomes (+ el llatí) tinguts en compte en el diccionari és el següent:
Portugués, gallec, asturià, castellà, judeocastellà, aragonés, català, gascó, occità, provençal, arpità, valdostà, francés, acadià, való, romanx, ladí dolomita, friulà, piamontés, milanés, genovés, venecià, italià, cors, napolità, sicilià, sard unificat, campidanés, romanés, arromanés, a més de tres criolls (capverdià, papiamento i haitià) i el llatí.
Cada verietat té entre 1300 i 1800 entrades, traduïdes a totes les altres varietats, fent un total de 59.667 paraules distintes del latín que hablamos y escribimos ahora unos ochocientos millones de personas, una importantísima parte de la Humanidad.
El VOCABULARIO ROMÁNICO traduix les paraules d'una varietat a les altres varietats atenent al significat. És, per tant, un complement al -ja antic- ROMANISCHES ETYMOLOGISCHES WÖRTERBUCH de Meyer-Lübke (1935), que presentava les paraules de les distintes varietats neollatines que deriven del mateix ètim, indicant llur distint significat. Un i altre diccionari són, per tant, instruments molt útils per a estudiar quines paraules cal emprar en un model de llengua comú a totes les varietats neollatines.
Les dades del llibre són les següents:
| Autor Títol | Miguel Vallés Giménez Vocabulario románico : diccionario de las lenguas románicas |
| Publicació | Barcelona : [l'autor], 2007 (Service Point) |
| Edició | 2a. ed. rev., corr., actualitzada y ampl. |
| Descripció | 2 vols. (538, 552 p.): quadres |
| ISBN | 978849316030X (o.c.) |
| 9788493160333 (v. 1) | |
| 8493160326 (v. 2) |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
