En els romanços moderns hi ha sons compartits per totes les varietats i sons de distribució menys ampla o restringida. D’entre tots estos sons, considerem SONS FONAMENTALS DEL ROMANÇ aquells que són comuns a la gran majoria de varietats, actuals o històriques. Estos sons són els més caracteristics del romanç i els que individualitzen la nostra llengua front al llatí i front a les llengües veïnes.
La totalitat d’estos sons són propis del portugués, del castellà, del català, del francés i de l’italià, i la gran majoria d’ells ho és també del romanés (que desconeix només alguns sons típicament romànics com la [ɲ] i la [ʎ]). Actualment, el romanés presenta gran part d’eixos sons fonamentals, el castellà una majoria, el portugués, el català i el francés una gran majoria i l’italià els presenta tots. Estos sons fonamanentals del romanç es poden considerar els pròpis de l’ESTÀNDARD NEOLLATÍ.
La resta de sons romanços són posteriors evolucions dels sons fonamentals que no han tingut lloc en la gran majoria de varietats. En el cas de ser sons compartits per diversos romanços poden ser considerats com a VARIANTS de pronúncia dels sons estàndards. En canvi, els sons d’àmbit molt restringit són menys recomanables en el registre estàndard, i per tant poden ser considerats com a DIALECTALS. De qualsevol manera, tots ells són igualment ROMÀNICS.
dissabte, 6 de juny del 2009
dissabte, 16 de maig del 2009
ACADÈMIA NEOLATINA DE LO ROMANCE
Entre els significats que té la paraula "acadèmia" en els distints romanços es troba esta:
PORTUGUÉS:
Academia. Sociedade de eruditos ou artistas.
CASTELLÀ:
Academia. Sociedad científica, literaria o artística establecida con autoridad pública.
VALENCIÀ:
Acadèmia. Societat literària, artística o científica constituïda per a l'avançament de les lletres, de les arts o de les ciències, o d'una ciència o una art.
FRANCÉS:
Accadémie. Toute société dont les membres s'occupent de lettres, d'arts, de sciences ou de quelque autre spécialité.
ITALIÀ:
Accademia. Associazione di studiosi creata per promuovere le lettere, le arti o le scienze: Accademia della Crusca, dei Lincei.
ROMANÉS:
Academie. Societate de învăţaţi, de literaţi, de artişti etc. creată pentru dezvoltoarea ştiinţelor şi a artelor; înaltă instituţie culturală care reuneşte pe cei mai de seamă savanţi şi artişti.
Per tot, és possible pensar en la creació d'un ACADÈMIA NEOLATINA DE LO ROMANCE, o siga, una acadèmia neolatina (no espanyola ni romanesa sinó neolatina, o siga, de tots els pobles neollatins) dedicada a l'estudi del romanç (del romanç en general, no d'un romanç concret com l'italià, el francés, etc.).
Una altra opció seria "Acadèmia de lo Romance Neolatino", però és convenient evitar utilitzar per a la variant comuna una denominació concreta que no compta (encara) amb el reconeiximent de la societat. La primera opció és, per tant, més "neutral".
PORTUGUÉS:
Academia. Sociedade de eruditos ou artistas.
CASTELLÀ:
Academia. Sociedad científica, literaria o artística establecida con autoridad pública.
VALENCIÀ:
Acadèmia. Societat literària, artística o científica constituïda per a l'avançament de les lletres, de les arts o de les ciències, o d'una ciència o una art.
FRANCÉS:
Accadémie. Toute société dont les membres s'occupent de lettres, d'arts, de sciences ou de quelque autre spécialité.
ITALIÀ:
Accademia. Associazione di studiosi creata per promuovere le lettere, le arti o le scienze: Accademia della Crusca, dei Lincei.
ROMANÉS:
Academie. Societate de învăţaţi, de literaţi, de artişti etc. creată pentru dezvoltoarea ştiinţelor şi a artelor; înaltă instituţie culturală care reuneşte pe cei mai de seamă savanţi şi artişti.
Per tot, és possible pensar en la creació d'un ACADÈMIA NEOLATINA DE LO ROMANCE, o siga, una acadèmia neolatina (no espanyola ni romanesa sinó neolatina, o siga, de tots els pobles neollatins) dedicada a l'estudi del romanç (del romanç en general, no d'un romanç concret com l'italià, el francés, etc.).
Una altra opció seria "Acadèmia de lo Romance Neolatino", però és convenient evitar utilitzar per a la variant comuna una denominació concreta que no compta (encara) amb el reconeiximent de la societat. La primera opció és, per tant, més "neutral".
dimarts, 12 de maig del 2009
ROMANCE NEOLATINO
Com hem dit, ROMANCE és el nom genuí de les llengües romàniques. Ara bé, això era en oposició al llatí, en l'Edat Mitjana. Després, quan eixe romanç s'havia distanciat en els distints països, fou necessari aplicar els gentilicis nacionals per a diferenciar-los. Així sorgiren les expressions ROMANCE PORTUGUÉS, ROMANCE CASTELLANO, ROMANÇ VALENCIÀ, etc. Ara naix un nou ROMANÇ, però no el d'un país o altre, sinó el de tots, o siga, un estàndard.
L'adjectiu NEOLLATÍ fa referència en totes les llengües romàniques a elles mateixes. És, per tant, sinònim de ROMÀNIC. A més, en portugués, castellà, italià i romanés es referix també al poble o pobles que parlen eixes llengües o que descendixen dels llatins i a la seua cultura. En este segon sentit podem aplicar-lo ara a ROMANCE per a referir-nos al romanç dels neollatins (els pobles derivats dels llatins), o siga, el romanç de tots, el comú, l'estàndard, en oposició als altres romanços, els nacionals. NOLATINO no s'utilitza, per tant, en oposició al LLATÍ, sino als romanços particulars dels pobles neollatins.
ROMANCE NEOLATINO.
PORTUGUÉS:
Neolatino. adj. 1. Diz-se das línguas modernas derivadas do latim. 2. Diz-se dos povos e nações que procedem dos Romanos.
CASTELLÀ:
Neolatino. adj. Que procede o se deriva de los latinos o de la lengua latina. Raza neolatina. Idioma neolatino.
VALENCIÀ:
Neollatí: adj LING 1 Relatiu o pertanyent a les llengües neollatines. 2 llengües neollatines Llengües romàniques.
FRANCÉS:
Neolatin: adj. Langues néo-latines. Langues modernes dérivées du latin.
ITALIÀ:
Neolatino: agg. si dice delle lingue che derivano dal latino, delle letterature scritte in tali lingue e, per estens., dei popoli che le parlano e della loro civiltà: l'italiano, il francese, lo spagnolo, il portoghese e il romeno sono lingue neolatine; popoli neolatini; cultura neolatina.
ROMANÉS:
Neolatin: adj. (Despre limbi) Care continuă limba latină; romanic; (despre popoare) care descinde din romani, de origine latină
L'adjectiu NEOLLATÍ fa referència en totes les llengües romàniques a elles mateixes. És, per tant, sinònim de ROMÀNIC. A més, en portugués, castellà, italià i romanés es referix també al poble o pobles que parlen eixes llengües o que descendixen dels llatins i a la seua cultura. En este segon sentit podem aplicar-lo ara a ROMANCE per a referir-nos al romanç dels neollatins (els pobles derivats dels llatins), o siga, el romanç de tots, el comú, l'estàndard, en oposició als altres romanços, els nacionals. NOLATINO no s'utilitza, per tant, en oposició al LLATÍ, sino als romanços particulars dels pobles neollatins.
ROMANCE NEOLATINO.
PORTUGUÉS:
Neolatino. adj. 1. Diz-se das línguas modernas derivadas do latim. 2. Diz-se dos povos e nações que procedem dos Romanos.
CASTELLÀ:
Neolatino. adj. Que procede o se deriva de los latinos o de la lengua latina. Raza neolatina. Idioma neolatino.
VALENCIÀ:
Neollatí: adj LING 1 Relatiu o pertanyent a les llengües neollatines. 2 llengües neollatines Llengües romàniques.
FRANCÉS:
Neolatin: adj. Langues néo-latines. Langues modernes dérivées du latin.
ITALIÀ:
Neolatino: agg. si dice delle lingue che derivano dal latino, delle letterature scritte in tali lingue e, per estens., dei popoli che le parlano e della loro civiltà: l'italiano, il francese, lo spagnolo, il portoghese e il romeno sono lingue neolatine; popoli neolatini; cultura neolatina.
ROMANÉS:
Neolatin: adj. (Despre limbi) Care continuă limba latină; romanic; (despre popoare) care descinde din romani, de origine latină
ROMANCE VS ROMANICO
Derivats de ROMANICE es conserven en portugués (romance), castellà (romance), català (romanç), francés (roman)
PORTUGUÉS:
Românico:
CASTELLÀ:
Romance: (Del lat. romanĭce, en románico). 1. adj. Se dice de las lenguas modernas derivadas del latín, como el español, el italiano, el francés, etc. Usado también como sustantivo masculino.
Románico. 2. m. Idioma español.
Románico:(Del lat. romanĭcus, romano). 1. adj. Se dice de las lenguas derivadas del latín y de sus correspondientes manifestaciones literarias y culturales. 2. adj. Perteneciente o relativo a dichas lenguas y a sus manifestaciones literarias y culturales.
VALENCIÀ:
Romanç: (del ll. romanice 'a la romana', aplicat als parlars de les nacions romanitzades). m Nom amb què era designat l'idioma vulgar als països de la Romània quan ja s'havia diferenciat clarament del llatí.
Romànic: (de romà). m Llengües derivades del llatí parlat, anomenat vulgar, no del llatí clàssic: romanès, dàlmata, italià, sard, retoromànic, francès, francoprovençal, occità, català, castellà, gallec i portuguès; són també dites neollatines.
FRANCÉS:
Roman, romane: (Ant. romanz. Du lat. médiév. romanice, adv. signifiant « en langue vulgaire » (c'est-à-dire en gallo-roman) p. oppos. au lat.) 1. Adjectif. Au sing. ou au plur. Langue(s) romane(s). Langue(s) vulgaire(s) issue(s) du latin populaire et parlée(s) dans une région quelconque de l'ancien Empire romain d'Occident. Synon. langues néo-latines. 2. Subst. masc. Langue vulgaire parlée en France du VIIIe au XIe s. et qui a précédé l'ancien français. Langue vulgaire parlée dans une région quelconque de la Romania.
ITALIANO:
Romanzo: (Dal fr. ant. romanz, che risale alla loc. del lat. mediev. romanice (loqui) 'parlare al modo romano', poi 'parlare in lingua volgare' (contrapposto a latino)). agg. che è proprio o si riferisce alle lingue derivate dal latino o a una, a un gruppo di esse.
Romanico: (Dal lat. Romani°cu(m) 'proveniente da Roma'). agg. e s. m. [pl. m. -ci] termine che definisce l'arte dell'Europa occidentale dalla fine del sec. X all'inizio del XIII. agg. filol. ⇒ romanzo.
ROMANÉS:
Romanic: (
dimecres, 6 de maig del 2009
ES POT CREAR UNA LLENGUA UNIVERSAL?
M'agradaria llegir-vos un parell de passatges del llibre "PROYECTOS DE LENGUA UNIVERSAL. LA CONTRIBUCIÓN ESPAÑOLA", de Maria Luisa Calero Vaquera (Univ. de Córdoba, 1999), interessants perque suggerixen la resposta a la pregunta que encapçala este article: "Es pot crear una llengua universal?".
"En la historia de las tentativas habidas para disponer de una lengua común de intercambio entre los seres humanos ha predominado la idea genérica de que tal lengua debía ser producto de una elaboración artificial, en vista de la incapacidad de las lenguas naturales para servir de código de intercomprensión mundial, bien porque se cuestionase la utilidad de sus mismos signos (vocales y consonantes, al ser combinadas, se presentan con sentido variable en cada comunidad lingüística), bien porque se desestimase la propia índole de las lenguas naturales, plagadas -al parecer- de todo género de anomalías (fonéticas, semánticas y gramaticales). Pero tal sentir común a los pensadores que pretendían construir artificialmente la lengua universal ha sufrido una evolución (...)" (pàg. 10)
"En vista del fracaso obtenido por todas las tentativas de elaboración de una lengua universal, parece que la tendencia que ha terminado por imponerse en nuestros días es que tal lengua ha de ser un idioma vivo, sin la más mínima simplificación o regularización en su forma (...)" (pàg. 34 i 35)
"En la actualidad, el criterio realista ha logrado imponerse sobre las utopías de otros tiempos, sin que los peligros entrevistos y anunciados (la ofensa al orgullo de las diferentes naciones, la rivalidad de intereses o la colonización cultural) hayan estorbado el (¿definitivo?) establecimiento de una lengua natural -en nuestra época, el inglés- como idioma dominante en las relaciones internacionales. Una supremacía obtenida gracias a la conjunción de dos factores fundamentales: la expansión colonial y mercantil del otrora imperio británico y el predominio del modelo tecnológico estadounidense; en cualquier caso, factores de índole extralingüística, muy alejados a los argumentos de racionalidad, economicidad, regularidad, etc. esgrimidos habitualmente para propugnar el establecimiento de una lengua inventada." (pàg. 35 i 36)
"En la historia de las tentativas habidas para disponer de una lengua común de intercambio entre los seres humanos ha predominado la idea genérica de que tal lengua debía ser producto de una elaboración artificial, en vista de la incapacidad de las lenguas naturales para servir de código de intercomprensión mundial, bien porque se cuestionase la utilidad de sus mismos signos (vocales y consonantes, al ser combinadas, se presentan con sentido variable en cada comunidad lingüística), bien porque se desestimase la propia índole de las lenguas naturales, plagadas -al parecer- de todo género de anomalías (fonéticas, semánticas y gramaticales). Pero tal sentir común a los pensadores que pretendían construir artificialmente la lengua universal ha sufrido una evolución (...)" (pàg. 10)
"En vista del fracaso obtenido por todas las tentativas de elaboración de una lengua universal, parece que la tendencia que ha terminado por imponerse en nuestros días es que tal lengua ha de ser un idioma vivo, sin la más mínima simplificación o regularización en su forma (...)" (pàg. 34 i 35)
"En la actualidad, el criterio realista ha logrado imponerse sobre las utopías de otros tiempos, sin que los peligros entrevistos y anunciados (la ofensa al orgullo de las diferentes naciones, la rivalidad de intereses o la colonización cultural) hayan estorbado el (¿definitivo?) establecimiento de una lengua natural -en nuestra época, el inglés- como idioma dominante en las relaciones internacionales. Una supremacía obtenida gracias a la conjunción de dos factores fundamentales: la expansión colonial y mercantil del otrora imperio británico y el predominio del modelo tecnológico estadounidense; en cualquier caso, factores de índole extralingüística, muy alejados a los argumentos de racionalidad, economicidad, regularidad, etc. esgrimidos habitualmente para propugnar el establecimiento de una lengua inventada." (pàg. 35 i 36)
diumenge, 3 de maig del 2009
PROCESSOS DE CONVERGENTIA NEOLATINA
Los procesos de convergencia lingüística entre las variedades del mundo neolatino (y así mismo de los mundos germánico y eslavo) podrían seguir uno (o incluso varios) de los siguientes caminos:
- Koineización,
- Generalización de una de las lenguas románicas actuales,
- Extensión de la intercomprensión o
- Desarrollo de un modelo de lengua común
dissabte, 14 de febrer del 2009
TÀCTICA D'ATAC LÈXIC
El lèxic de les llengües romàniques abarca una quantitat ENORME de paraules, tant d'orígen llatí com germànic, aràbic, i d'atres pocedències, amb múltimples relacions de forma i significat entre elles. L'estudi d'eixes paraules i la selecció de les formes i significats més idonis per a la comunicació inter-romànica semblen en principi una tasca quasi inabarcable. Però si ens planifiquem el treball tal volta ho podrem aconseguir.
Pareix recomanable començar per allò més senzill i anar incorporant dificultats progressivament. Per això cal deixar per a més avant les paraules d'altres orígens i iniciar l'estudi del lèxic per les paraules llatines. Per sort, un treball d'A. Stefenelli de l'any 1992 (Das Schicksal des lateinischen Wortschatzes in den romanisches Sprachen) fa una classificació de l'herència lèxica del llatí que ens vindrà molt be per a abordar l'empresa que ens hem proposat de manera ordenada i començant per allò més senzill. L'ordre de prioritats que se'n deriva és el següent:
1. Paraules del llatí clàssic que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb el mateix significat.
2. Paraules manllevades al llatí (llatinismes) per totes o la majoria de llengües romàniques.
3. Paraules del llatí vulgar que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb el mateix significat.
4. Paraules del llatí clàssic que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb alguna variació de significat.
5. Paraules del llatí vulgar que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb alguna variació de significat.
6. Etc.
(Actualització de 28/02/10: Finalment no he començat l'estudi del lèxic romànic segons este programa, sinó segons este altre)
Pareix recomanable començar per allò més senzill i anar incorporant dificultats progressivament. Per això cal deixar per a més avant les paraules d'altres orígens i iniciar l'estudi del lèxic per les paraules llatines. Per sort, un treball d'A. Stefenelli de l'any 1992 (Das Schicksal des lateinischen Wortschatzes in den romanisches Sprachen) fa una classificació de l'herència lèxica del llatí que ens vindrà molt be per a abordar l'empresa que ens hem proposat de manera ordenada i començant per allò més senzill. L'ordre de prioritats que se'n deriva és el següent:
1. Paraules del llatí clàssic que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb el mateix significat.
2. Paraules manllevades al llatí (llatinismes) per totes o la majoria de llengües romàniques.
3. Paraules del llatí vulgar que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb el mateix significat.
4. Paraules del llatí clàssic que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb alguna variació de significat.
5. Paraules del llatí vulgar que es conserven en totes les llengües romàniques o la majoria d'elles amb alguna variació de significat.
6. Etc.
(Actualització de 28/02/10: Finalment no he començat l'estudi del lèxic romànic segons este programa, sinó segons este altre)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
