En el món hi ha milers de llengües i com sabem són tan distintes que la comprensió entre parlants d’unes i altres és, normalment, impossible. Sorprenentment, a pesar de les seues diferències, deriven totes d’una llengua mateixa ancestral (o d’unes poques), parlada en algún moment de la prehistòria. La raó d’esta evolució, i per què ha tingut lloc de manera tan divergent, cal buscar-la en els canvis lingüístics que a tota hora introdueixen els individus en la seua manera de parlar. Aquestos canvis lingüístics són conseqüència de factors interns (el desgast fonètic i semàntic, l’èmfasi i l’analogia) i externs (la influència d’altres llengües), que si bé són universals, poden tindre resultats distints, i poden interactuar de diversa manera. L’evolució, per tant, no segueix un patró fixe, és distinta en cada parlant, cada lloc i cada moment.
Eixes evolucions divergents inevitablement dificulten la comunicació, i activen automàticament entre els individus que necessiten comunicar-se mecanismes de convergència. El més important d’ells és la imitació, gràcies al qual els canvis lingüístics s’estenen entre els parlants. Adoptem d’altres persones pronúncies, expressions, etc. i amb el temps això dóna lloc als sociolectes, als dialectes i a les llengües, segons el grau de contacte entre els individus, els grups socials i les zones geogràfiques. O siga, si disminueix o es perd el contacte entre zones, grups, o individus, els canvis lingüístics s’estendran menys i es produeix una divergència lingüística, una fragmentació, mentre que si augmenta eixe contacte es dóna el procés contrari, una convergència.
En el nostre món globalitzat i en el marc de la U.E., la comunicació entre els pobles és cada volta més freqüent i necessària. Quines conseqüència tindrà això sobre la diversitat lingüística europea està encara per vore. Acabarem parlant tots anglés? Desapareixeran les altres llengües? En l’àmbit de les llengües romàniques podria donar-se un procés de convergència que seria una continuació del que es donà en cada país-nació entre els seus dialectes llatins després de l’edat mitjana, després de suparar aquell aïllament quasi local de la societat feudal. No obstant, la llengua que actualment fa les funcions de llengua internacional, la llengua model imitada per tots, és una llengua germànica, no una romànica, i açò dificulta el procés de convergència romànica, en realitat el fa innecessari, ja que estem immersos ja en una convergència europea o més bé mundial.
La tendència natural, per tant, és acabar tots parlant anglés. Però hi ha un element important que s’oposa: l’afecció dels individus i els pobles a llurs llengües. Les llengües, efectivament, són instruments de comunicació, però han esdevingut també un element fonamental de la identitat dels individus, dels pobles, i aquestos es mostren reticents a perdre-les. Només cal pensar en l’oposició dels països europeus a declarar l’anglés llengua oficial de la U.E., encara que ho és de facto, i a pesar del gran cost que tindre 23 llengües oficials suposa per a l’administració europea. Abans d’afavorir una llengua, els estats de la U.E. s’estimen més promoure el plurilingüísme o projectes com EUROCOM (vore http://www.eurocomcenter.com), que pretén augmentar la comprensió entre els parlants de les llengües romàniques, germàniques i eslaves. Açò, de nou, obri noves possibilitats a una futura convergència romànica. Però encara és massa prompte per a predir els resultats.
El nostre projectre NEOLATINO s’emmarca en aquest context.
